Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ajuntaments pel canvi

Tot i que ja existien experiències anteriors, algunes de fa molts anys, és veritat que a partir de les eleccions municipals de 2015 es va donar una eclosió d’ajuntaments en els quals les forces de l’esquerra radical (la que vol anar a l’arrel de les coses) i transformadora varen poder formar govern, en coalició o en solitari, per intentar canviar les coses realment des dels ajuntaments.

Ara, quan ja s’acaba la legislatura i arriben unes noves eleccions municipals, es disposa almenys d’un llibre valuós –Ajuntaments pel canvi. Menys del que volien, més del que es pensaven, de Ricard Vilaregut- en el que es reflexiona sobre aquestes experiències a partir de nou entrevistes a diferents protagonistes en uns quants municipis. És molt d’agrair que entre els entrevistats hi hagi gent de Catalunya però també de les Illes Balears i del País Valencià (no sé si hagués estat possible trobar també algú de la Catalunya Nord). En canvi, crec que hi ha molts municipis grans (vuit de nou) i de l’àrea metropolitana de Barcelona (cinc de nou), i massa pocs municipis mitjans o petits i de les zones interiors de Catalunya i de la resta dels Països Catalans, que segur que també han tingut experiències interessants. Això en cap cas vol menystenir la magnífica feina feta per Vilaregut, sinó simplement constatar que encara hi ha molt a fer per conèixer aquestes experiències (o potser ja existeix i jo no ho conec).

El context era/és el d’unes conseqüències socials dramàtiques (atur, endeutament, pobresa, desigualtats, desnonaments, etcètera) -crisi social- com a conseqüència de la crisi econòmica que comença el 2007/2008. Simultàniament, les conseqüències del canvi climàtic i la crisi ecològica cada dia eren/són més presents. Cada vegada es fa més evident, també, la crisi política del règim postfranquista sorgit de la transició, en el que les elits franquistes i els seus descendents continuen ben presents en els aparells judicials, policials/repressius, mediàtics, etcètera. Això és particularment agut a Catalunya a partir de la crisi del nou Estatut i de la creixent marea independentista/autodeterminista que recorre el país. Amb una crisi sistèmica (com diu Vilaregut) d’aquestes característiques es dóna també una crisi moral, de valors, en el conjunt de la societat: la corrupció, els fraus fiscals, les portes giratòries (empreses-política-aparells de l’estat) en són exemples palesos.

Els ajuntaments tenen unes limitacions en la seva capacitat i autonomia financera, legislativa i de recursos humans, que li fa molt difícil poder complir amb el que es requeriria per a satisfer les necessitats de la majoria de la gent

La gent que arriba a aquests ajuntaments el 2015 entén la política com una activitat de servei públic, transparent, honesta, assembleària i de recerca del consens en la presa de decisions, d’enfrontaments, si calen, amb les elits i els lobbies econòmics i polítics, de transgressió dels símbols institucionals. En definitiva, són gent que tenen moltes ganes de canviar-ho tot, o almenys moltes coses, i que, molt especialment, volien passar d’una situació on la ciutadania era vista com a client (paga impostos a canvi de serveis) a una altra en la que la ciutadania havia de ser corresponsable i situar-se al centre de l’acció política: es tractava d’obrir les portes de l’ajuntament a la gent. En la major part dels casos són gent que provenen dels moviments socials i que entenen el municipalisme com la via preferent per acompanyar, des de les institucions, i per donar suport als moviments socials i a la majoria de la gent (els que no formen part de les elits) per tal de transformar/canviar una societat que no els agrada.

Les expectatives eren molt ambicioses, la magnitud del canvi que es pretenia era de gegants i els que varen entrar en els ajuntaments pel canvi ho varen entomar, en general, amb una gran responsabilitat i molta dedicació. Però, tot i que hi han posat molt esforç, intel·ligència i imaginació, han topat, en molts casos, amb una realitat financera, jurídica i burocràtica que no els ha facilitat les coses (almenys una part) que volien fer. Com qualsevol activitat política, la dels ajuntaments també s’ha de fer en un determinat marc institucional i jurídic (òrgans, normes, lleis, procediments), un marc polític concret (partits, grups de pressió, mitjans de comunicació, moviments socials, etcètera), i un marc d’interessos, ideologies, valors… A més, els ajuntaments disposen d’uns recursos humans i financers relativament limitats (encara més a partir de la LRSAL de 2014) que, en el cas dels financers sovint vénen transferits per altres administracions d’àmbit superior, i una part molt important del seu pressupost de despeses és captiu, és a dir, està lligat a despeses que són imprescindible fer i que ja estan compromeses en el moment en què s’ha de fer el pressupost (pagament del deute, personal, contractes de serveis a mitjà i llarg termini, etcètera). O sigui, els ajuntaments, l’administració més propera a la ciutadania i la primera a qui aquesta acudeix, tenen unes limitacions en la seva capacitat i autonomia financera, legislativa i de recursos humans, que li fa molt difícil poder complir amb el que es requeriria per a satisfer les necessitats de la majoria de la gent.

Les noves eleccions municipals seran, en part almenys, un cert test per a veure fins a quin punt les polítiques endegades pels ajuntaments pel canvi han estat assumides per la majoria de la població

Tot i aquestes importantíssimes limitacions, tal com assenyalen les persones entrevistades, els ajuntaments pel canvi han aconseguit algunes coses importants. Seguint Vilaregut es pot dir que, en l’àmbit simbòlic, sembla que han estat capaços de crear relat, d’aconseguir ser centrals en la discussió política i de tenir un contacte molt més proper, de tu a tu, amb la gent. En l’àmbit dels resultats sembla que el que s’ha aconseguit és més modest (de fet, la pràctica totalitat dels entrevistats parlen de la necessitat d’un altre mandat per poder notar-los) però més important en aquells serveis en què els ajuntaments tenen més competències pròpies, com ara mobilitat, neteja, espai públic, igualtat, cultura, joventut, IBI, llicències urbanístiques, que no quan les competències són cedides o condicionades des del punt de vista jurídic o pressupostari. Sembla que és en l’àmbit relacional on hi ha hagut canvis més significatius, amb més transparència, més participació, més interlocució fluida amb la societat civil organitzada, tot i que queda per estudiar fins a quin punt això ha significat un canvi en les relacions de poder i en la redistribució dels recursos a cada poble o ciutat. Finalment, en l’àmbit normatiu s’han pogut fer moratòries urbanístiques, regulacions de pisos turístics, mesures i protocols per garantir el dret a l’habitatge, normatives de participació, govern obert i transparència, entre altres. Coses que poden tenir un gran impacte a mitjà i llarg termini encara que quasi no es notin socialment a curt termini.

Les noves eleccions municipals, tot i que condicionades per molts factors poc controlables, seran, en part almenys, un cert test per a veure fins a quin punt les polítiques endegades pels ajuntaments pel canvi han estat assumides per la majoria (o almenys una part significativa) de la població. Després serà el moment de tornar a fer balanç, de veure també en quins casos els ajuntaments pel canvi no han actuat com a tals i per què. I de plantejar, entre altres coses, tot partint del convenciment de la importància crucial de l’àmbit municipal, fins a quin punt és convenient i necessari que l’esquerra radical i transformadora continuï proposant com a eix principal (i sobretot, en alguns casos, exclusiu) de la seva activitat política institucional el que es desenvolupa en els ajuntaments.