Un nou estiu a les ciutats i, com ja s’està normalitzant, les temperatures es tornen a situar molt per damunt del que era habitual fa unes dècades. La calor extrema s’ha convertit en un dels elements que defineixen la nostra vida urbana contemporània, una nova realitat climàtica que no es pot entendre només a causa de l’augment de les temperatures. La crisi de l’habitatge, que redueix progressivament l’espai disponible per a viure i obliga cada vegada més persones a passar bona part del seu temps fora de casa, es desenvolupa hui en paral·lel a una mobilització educativa històrica que ha situat la necessitat d’un pla climàtic als centres escolars entre les seues reivindicacions.
Parlem, per tant, d’una crisi ecosocial que exigeix abordar l’adaptació a la calor des d’una mirada més ampla, des de la justícia climàtica, que reconega que el canvi climàtic no afecta tothom de la mateixa manera i que l’estiu colpeja amb més força aquelles persones i territoris que ja es troben en situació de vulnerabilitat.
La resposta institucional davant aquesta emergència i les seues desigualtats socials s’ha limitat fins ara a intervencions escasses i testimonials en uns pocs centres educatius o a iniciatives com els anomenats “refugis climàtics”, una presumpta xarxa d’equipaments públics on la ciutadania podria protegir-se de les onades de calor. A la ciutat de València, per exemple, aquesta xarxa dista molt de ser un recurs planificat a l’altura de les circumstàncies. En molts barris es redueix a la biblioteca municipal amb uns horaris que, sovint, ni tan sols cobreixen les hores de màxim risc. Espais que ja existien, amb modificacions mínimes o inexistents, han acabat constituint la principal resposta dels organismes públics a la calor, una situació que evidencia la seua incapacitat per afrontar una transició ecosocial que ja no és una opció de futur, sinó una necessitat del present.
Al barri valencià de Russafa, aquesta insuficiència de recursos ha trobat una resposta alternativa: l’organització veïnal. Per mitjà d’un projecte impulsat per la Coordinadora de Russafa i la cooperativa La Dula, el veïnat ha explorat formes innovadores d’adaptació climàtica que ofereixen pistes de com les ciutats podrien començar a esdevenir espais més habitables.
A partir d’una pràctica profundament arrelada a la cultura mediterrània, com és prendre la fresca, les veïnes i veïns han construït una alternativa a la reclusió domèstica a la qual sembla induir un espai públic cada vegada més inhòspit durant els mesos de calor. Pot semblar paradoxal que traure les cadires al carrer en un moment marcat per la manca de zones verdes, d’espais d’ombra i de llocs on refugiar-se de les altes temperatures puga esdevenir una estratègia d’adaptació climàtica. Però la força d’aquesta pràctica no resideix en el fet que el carrer siga a hores d’ara un espai adaptat, sinó en la seua capacitat de reconstruir els vincles comunitaris en un context en què l’aïllament social i les respostes individuals pareixen imposar-se.
Compartir temps amb el nostre veïnat és conéixer les seues necessitats i vulnerabilitats, però també els sabers i les cures que poden oferir
Compartir temps amb el nostre veïnat és conéixer les seues necessitats i vulnerabilitats, però també els sabers i les cures que poden oferir i aquest intercanvi pot derivar en la creació de xarxes de detecció de llars més vulnerables a la calor. És precisament per possibilitats com aquesta que, com resumeix una de les proclames del projecte, “amb la xarxa veïnal la calor no colpeja”. Perquè entendre millor l’entorn que habitem és també desenvolupar una capacitat col·lectiva més gran per a imaginar noves formes d’adaptació, fins al punt que la comunitat mateixa esdevinga una forma de refugi climàtic.
L’ocupació compartida de l’espai públic genera una necessitat immediata de transformar-lo, aguditzant l’enginy fins a arribar a iniciatives tan creatives com la fabricació artesanal d’ombratges, la distribució de ventalls en punts estratègics del carrer o la incorporació de jocs d’aigua per mantindre refrescats a xiquetes i majors. Totes elles són formes de no deixar d’habitar les nostres places i carrers, malgrat un efecte d’illa de calor cada volta més agreujat per la hiperurbanització i l’abandonament públic.
Però si alguna cosa ens ensenya la iniciativa veïnal de Russafa és que l’acció ha d’anar més enllà d’estratègies improvisades d’un veïnat obligat a organitzar-se davant de la crisi. Si les administracions no escolten les reflexions a les quals aplega la ciutadania, difícilment aquestes experiències podran esdevenir un canvi estructural.
D’una banda, s’ha d’iniciar una adaptació climàtica de l’espai urbà al voltant d’entorns accessibles i arrelats a la ciutadania, que no deixe fora els punts de trobada naturals dels barris com ara els escolars, des dels seus patis fins a les portes i zones d’espera. L’adaptació ha de prioritzar les transformacions profundes de l’ecosistema a través d’una progressiva renaturalització de la ciutat o recolzant-se en actuacions efímeres en els espais més exposats a l’escalfament als quals encara no arriben les infraestructures actuals.
Per altra banda, no s’ha d’oblidar que l’atenció als canvis ambientals té una gran dimensió social, per la qual cosa també són necessàries mesures per a enfortir les xarxes comunitàries. Només eixint del paradigma individual tan propi de les nostres ciutats d’avui, abordant fenòmens com la soledat no desitjada i reduint les situacions de vulnerabilitat, podrem fer front a la desigualtat climàtica. No es tracta de tornar al passat, sinó de recuperar el que les formes de vida urbanes han anat erosionant: el coneixement de l’entorn, el suport mutu i la vida als carrers. Només així, amb ciutats amb un teixit veïnal sostingut per entitats públiques sensibles a l’emergència i a les seues injustícies, podrem construir barris capaços de fer front a aquesta calor que ja s’ha convertit en un personatge més al nostre escenari urbà.
