Feia mesos que Yuli Arévalo s’havia instal·lat a Manresa (el Bages) quan va començar la pandèmia. “Va arribar un moment en què ja no podíem pagar el lloguer, perquè ens vam quedar sense feina. Primer van començar a donar-me només dues hores, fins que va arribar un punt que em van dir que ja no podia ser”, recorda. Tant ella com el seu marit van estar molt de temps sense treballar, i com que es trobaven en situació administrativa irregular no podien optar a cap de les ajudes previstes per fer front a la crisi. Amb una filla petita, els va arribar una ordre de desnonament, i una mestra de l’escola els va dir que s’apropessin a la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC) del Bages.
Arévalo es va vincular a la lluita de la plataforma, va trobar suport per aturar el seu desnonament i, fa cinc anys, la seva situació va canviar. L’1 de maig del 2021, la PAHC Bages va ocupar un edifici propietat del fons estatunidenc Cerberus, que feia més de deu anys que estava buit, per allotjar-hi sis famílies. Des de llavors viu en l’immoble amb el seu marit i la seva filla, lluitant per poder quedar-s’hi. El mes d’agost, li va arribar la notícia que més esperava: l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, en col·laboració amb l’Ajuntament de Manresa, compraran l’edifici per mirar de regularitzar la situació de les famílies que hi viuen amb lloguers socials.
“M’ho van explicar els companys i no m’ho creia, fins que no va sortir als diaris, no m’ho vaig acabar de creure”, explica Arévalo. “Aquella setmana tenia vacances i vaig dormir… que no vegis, sense haver de menjar-me el cap”, detalla. El camí no ha estat fàcil, i fa uns mesos ens explicava com l’amenaça del desallotjament li llevava la son. Ja portava dos intents de desnonaments aturats a la porta, el darrer al febrer amb un centenar de persones passant la nit al bloc, el 23 de setembre es preveia una nova data de llançament, en aquest cas no només de la seva família sinó de totes les que viuen al bloc.
Les habitants del Bloc 8 se sumen al mig centenar de famílies que han aconseguit regularitzar la seva situació amb lloguers socials en blocs ocupats per la PAHC a Manresa
La PAHC Bages feia mesos que preparava la resistència del que anomena Bloc 8, i aquesta victòria se suma a un bagatge que mostra de què és capaç amb l’organització popular: fins al moment que es va conèixer la notícia, mig centenar de famílies havien aconseguit regularitzar la seva situació amb lloguers socials en blocs ocupats per la PAHC a Manresa.
Obra Social
El juny del 2013, la PAHC Bages ocupava un bloc propietat de CaixaBank al barri antic de Manresa, ben a prop de la Seu. Era el dotzè bloc propietat d’un banc alliberat com a part del que les plataformes d’afectades per la hipoteca havien anomenat “obra social”, ironitzant amb la denominació de la qual presumien les caixes d’estalvi mentre desnonaven famílies. A la façana d’aquell bloc, una gran pancarta s’apropiava del que havia estat un dels lemes publicitaris més famosos de La Caixa: “Obra Social La PAHC. Parlem?”
Des de llavors, la PAHC Bages ha ocupat un total de nou blocs amb 86 habitatges, convertint Manresa en ciutat de referència en la recuperació d’immobles propietat del sector financer per reallotjar famílies que es troben en risc de quedar-se al carrer. Avui encara gestiona col·lectivament set d’aquests edificis on, segons el cens que va fer la plataforma l’any passat, hi viuen més de 200 persones, un centenar de les quals són menors d’edat.
Quan van ocupar el primer bloc a Manresa, l’estratègia de les PAH era fer servir l’ocupació per aconseguir un lloguer social per a les famílies, és a dir, reallotjar-les en altres pisos del mateix banc. Després de pocs mesos, l’estratègia va reeixir: CaixaBank va oferir aquesta fórmula a les cinc famílies que vivien al bloc, i es va comprometre a cedir l’edifici a l’Ajuntament de Manresa per incorporar-lo al parc públic. Uns mesos abans, la PAH de Terrassa havia aconseguit també que CatalunyaCaixa reallotgés onze famílies que feia un any i mig que vivien a un dels seus blocs a la ciutat també ocupant.
Eren victòries sense precedents, símbol d’un moment marcat per la crisi econòmica en què es podia constatar, però, com l’organització col·lectiva de la PAH demostrava setmana rere setmana que es podia posar en escac el poder financer i aconseguir respostes per a les famílies amenaçades per desnonaments.
La campanya Obra Social de la PAH va néixer per fer front a necessitats que cremaven: quan els jutjats convocaven desnonaments amb dates obertes, era impossible resistir a la porta, i ocupar pisos de bancs es va veure com una alternativa possible. Hi va haver un primer moviment, fet amb discreció, a Terrassa, i un segon, ja fent-ho públic amb una campanya comunicativa a Montcada i Reixac: Elisa Díez i la seva família van tornar a entrar al pis on havia viscut, pocs dies després del seu desnonament, i la PAH va anunciar la creació de la seva Obra Social.
Edificis abandonats i tradició de lluita
Manresa ha estat el lloc on més s’ha portat a la pràctica l’Obra Social aplicada al moviment per l’habitatge. És atribuïble a diverses raons. Una és el seu moviment popular i una tradició d’okupació d’espais buits. “Hem tingut una certa herència i continuïtat des que l’any 2002 s’ocupa l’espai del primer centre social, més vinculat al que llavors se’n deia moviment okupa”, explica Bernat Segon, de la comissió d’Obra Social de la PAHC. “S’ha anat heretant la idea d’entendre l’ocupació com una eina de lluita contra l’especulació; entre altres, l’espai on sempre ens hem reunit com a PAHC, l’Ateneu Popular La Sèquia, també neix amb l’okupació de l’edifici”, detalla. Segon també explica que “la PAH d’aquí, des del principi, va posar la ‘C’ d’afectades pel capitalisme com a afegitó, que volia dir que, més enllà de respondre a la problemàtica de l’habitatge en la seva diversitat de casuístiques, hi havia una crítica més afilada al sistema capitalista, i s’entenia l’okupació com una eina més legítima que en altres indrets”.
Una altra raó de la puixança d’aquesta estratègia a Manresa és el parc d’habitatges buits a la capital del Bages. “Manresa és la ciutat gran amb més pisos buits per habitant, i el fet que hi hagi milers d’habitatges buits fa que les ocupacions hagin tingut més recorregut que en altres indrets”, apunta Segon. L’últim cens d’habitatges, del 2021, xifra en un 14 % els habitatges buits a la ciutat; el 2011 era un 24 %. Pel que fa a la propietat, segons dades publicades l’any passat pel grup municipal de Fem Manresa, un 2,8 % de propietàries concentren un 22,80 % dels immobles a la ciutat.
Juanma Luque va arribar a la PAHC Bages el 2013, pocs mesos després de la seva creació. Arrossegava un problema amb la hipoteca després d’un divorci i es veia en risc de quedar-se al carrer. Va ser una de les persones reallotjades al primer bloc recuperat per la PAHC, però la solució no va ser com esperava. “Em van donar un lloguer social en un pis que estava fet una merda i no donaven cap mena de resposta”, recorda.
El Bloc 6, propietat del BBVA, va ser ocupat el novembre del 2016 i, gràcies a la pressió col·lectiva, van aconseguir que el comprés l’Agència de l’Habitatge de Catalunya
Després d’aquella primera experiència, des del col·lectiu es va tenir clar que “la defensa, la negociació i la resistència d’un bloc ha de ser de forma conjunta i fugir molt de les lògiques de negociar cas per cas i de donar solucions individuals a les famílies, com se sol fer”, apunta Clàudia Sorinas, també activista de la PAHC Bages. “Cal ser un bloc, no només en l’estructura de l’edifici, sinó una mena de bloc humà”, il·lustra.
Quan l’abril del 2014 es va ocupar el Bloc 2, propietat de la Sareb –l’entitat publicoprivada creada per absorbir els actius tòxics de la banca–, l’aposta política de la plataforma no era buscar reallotjaments individuals sinó regularitzar la situació de totes les famílies dins del mateix edifici que ocupaven. “La idea és evitar la dispersió i mantenir la unitat de convivència i també política de les famílies que ja acumulen un cert temps de trajectòria, de formació i de pertinença al col·lectiu”, explica Sorinas. “Això permet assumir el conflicte amb molta més força, preparació i consciència que si s’ha produït la dispersió, perquè llavors lluitar la renovació del lloguer, pel manteniment del bloc o el que sigui depèn molt més de l’individu i es perd força”.
Al Bloc 2 es va aconseguir que la Sareb cedís l’edifici a l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, que al seu torn va oferir acords de lloguer a les famílies en situació vulnerable que l’havien ocupat. Uns mesos més tard, es va entrar al Bloc 3, també propietat de la Sareb. En aquest cas no es va aconseguir la cessió, però es va lluitar pis a pis, i gràcies a les proteccions legals conquerides per la PAH al Parlament, sí que es van acordar lloguers socials per a les famílies en situació d’exclusió residencial, que tenien drets davant un gran tenidor.
La conquesta dels lloguers
A Juanma Luque tampoc el van deixar a l’estacada en un pis on no podia viure. El 2015 es va ocupar un altre edifici buit propietat de la Sareb, el Bloc 4, i ell es va instal·lar en un dels quatre habitatges. Als baixos s’hi va crear l’Escola Popular de Manresa. “Ja fa onze anys que soc aquí: deu ocupant, amb tres desnonaments que s’han aturat gràcies a la gent de la PAHC i altres col·lectius, i un de lloguer”, celebra Luque, mentre recorda com el fet de signar un contracte de set anys li ha canviat la vida: “Era el que volíem, un lloguer assequible i la seguretat que no ens faran fora, no ens vindran més ordres de desnonament; sense aquesta seguretat no hi ha família, no hi ha salut mental, no hi ha res”.
“El que volem no és deixar de pagar i viure per la cara, com diu molta gent. Només volem un lloguer assequible; mai no serem milionaris, però hem de poder pagar el que podem”, diu. És el mateix que reivindica Yuli Arévalo, al Bloc 8: “La gent treballa, però no arriba a final de mes perquè els lloguers estan pels núvols, i el que demanem les sis famílies del bloc és un lloguer social que puguem pagar”, reivindica.
als baixos del Bloc 4,, situat al número 12 del carrer de Sobrerroca. i Juanma Luque, un dels residents actuals. |Sergi Rugrand i Ricard Renalies
El Bloc 6, propietat del BBVA, va ser ocupat el novembre del 2016 i, gràcies a la pressió col·lectiva, van aconseguir que el comprés l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. Zineb Bouih hi va arribar amb el seu marit i un fill petit, embarassada de set mesos, i amb la por que els arribés un desnonament, però era una amenaça amb la qual ja convivia: “Vivíem de lloguer en un pis que estava en molt mal estat, ens queia el sostre, i quan el meu marit es va quedar sense feina, no teníem res, zero ingressos”, rememora. La seva filla va néixer al bloc i ja té nou anys. Ara la situació és molt diferent: amb un lloguer social de set anys, se sent segura i ja no viu amb la por de quedar-se al carrer.
El Bloc 7 va arribar a l’inici del 2018, en un edifici propietat de la immobiliària Nargam SA. La informació que en va publicar aleshores la Directa començava amb una dada contundent: “Més d’un bloc l’any”. Era el ritme d’ocupacions de la PAHC Bages fins aquell moment.
Després d’una campanya de pressió es va aconseguir un acord mitjançant el qual la propietat va llogar l’edifici a l’administració, que al seu torn ofereix lloguers assequibles a les famílies. A banda, però, es va fixar un precedent important per garantir drets a les persones en situació irregular. Si bé l’administració no els pot fer un lloguer, van incloure en l’operació a la Fundació Hàbitat3 per poder oferir lloguers socials a famílies que no comptaven amb permís de residència. “Vam establir un precedent jurídic, i també un precedent a escala de moviment per l’habitatge –reivindica Bernat Segon–. L’administració no hauria fet els esforços per trobar una solució com aquesta sense tota la pressió i la capacitat que hem tingut de comunicar bé les coses, sortir i lluitar per les veïnes”.
Parc Col·lectiu d’Habitatge
Avui, la PAHC Bages forma part de la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya (COSHAC). En aquest àmbit, es planteja, continuant amb la tradició de l’Obra Social de la PAHC, la reivindicació d’un Parc Col·lectiu d’Habitatge. “Amb la Confederació volem seguir aquest fil i poder abordar col·lectivament com consolidar el compromís de les persones que viuen als blocs, com pensar processos de politització a llarg termini des del moment que s’ocupa, com abordar els conflictes o la possible desvinculació de les famílies amb el col·lectiu d’habitatge”, remarca Clàudia Sorinas.
Sense anar més lluny, davant la impossibilitat de gestionar els conflictes al Bloc 5, la PAHC Bages se’n va desvincular abans d’aconseguir una solució. “Alliberar blocs mai és la panacea, perquè la gent que hi viu sovint ha viscut situacions molt dures al llarg de la vida”, apunta Bernat Segon. “Al mateix temps es poden produir moltes dinàmiques de suport mutu. Al Bloc 7, per exemple, es van organitzar per cuidar una de les veïnes per tal que no l’haguessin de portar a una residència”, apunta.
D’altra banda, la idea d’un Parc Col·lectiu d’Habitatge planteja, per Sorinas, “una concepció més gran, de sentir que ens pertany; no ho alliberes i ja està, sinó que d’alguna manera estàs acumulant estructura”. “La idea és poder consolidar els blocs i caminar cap a una gestió més comunitària i col·lectiva”, rebla Segon.
Una victòria col·lectiva
Els blocs 8 i 9, que es van ocupar el Primer de Maig de 2021 i de 2022, respectivament, es van trobar una situació molt menys favorable que els anteriors. Bernat Segon destaca que es van ocupar després d’una gran campanya de criminalització de l’ocupació, que ha generat un canvi en el consens polític i ha fet més difícil aconseguir solucions per a les persones que no tenen garantit el dret a l’habitatge.
“Si ha costat tant guanyar el Bloc 8 ha estat per aquest canvi de discurs, hem hagut de destinar molta més energia que en altres blocs de la PAHC per aconseguir una solució”, lamenta l’activista. També destaca, però, que és una victòria molt significativa en el moment actual: “En aquest context reaccionari en què ens volen convèncer que la migració i l’ocupació són l’origen de tots els problemes, és molt important haver aconseguit que l’administració compri un bloc on la majoria de veïnes són migrants i estan ocupant un edifici, és recordar que són persones que també tenen dret a un habitatge i a una vida digna”.
Des de la PAHC emfatitzen que la victòria és col·lectiva. “Hem tingut una resposta i una lluita constant, de tots els col·lectius de Manresa, de la COSHAC, de la gent que ha vingut a aturar els desnonaments, que ha enviat vídeos”, agraeix Yuli Arévalo.
“Una de les potencialitats que ha tingut aquesta lluita ha estat la d’unir diversos actors, des d’entitats d’acció social com Càritas o l’associació de veïnes, però sobretot el precedent que suposa la convocatòria d’una vaga de professorat per donar suport al bloc”, afegeix Segon. Els sindicats USTEC, CGT i la Intersindical, organitzats amb la plataforma de Docents pel Dret a l’Habitatge, havien convocat una vaga parcial el matí del 23 de setembre per ser presents al desnonament anunciat. La PAHC ha aconseguit la victòria abans d’arribar a aquest extrem.
“Esperem que el Bloc 8 sigui un referent de lluita pel moviment de l’habitatge, un símbol del que podem aconseguir col·lectivament des de les diferents organitzacions”, reivindica Segon. I Arévalo envia un missatge clar: “Hem de continuar lluitant pels nostres drets; si no lluitem i callem, mai no ens escoltaran”. Aquest agost finalment ha pogut dormir tranquil·la, però avisa que a partir del setembre “continuarem lluitant amb molta més força perquè s’acabin tots els desnonaments”.
