Des de la muralla d’Amed, la capital simbòlica del Kurdistan, s’estén un sorprenent conglomerat d’apartaments nous i carrers perfectament quadriculats que formen part d’un complex hoteler de luxe. El paisatge contrasta de manera contundent amb l’entramat caòtic dels carrerons que discorren pel districte històric, Sur.
Tanmateix, la zona es percep completament deshabitada i sense ànima. “Les persones kurdes ja no trepitgem aquesta part de la ciutat; sabem que sota la terra hi ha la sang dels nostres joves”, relata una veïna. Sur, un dels districtes més precaritzats i oprimits de la ciutat, es troba envoltat per la muralla més gran del món després de la Gran Muralla Xinesa.
Entre 2015 i 2017, l’exèrcit turc va utilitzar aquest gran mur per acorralar la població kurda, majoritàriament la gent jove, en una operació que va causar la mort de 200 persones i va forçar el desplaçament de més de 24.000. Avui, l’Estat turc pretén esborrar qualsevol al·lusió a la memòria del poble kurd, en una política d’assimilació i censura que també s’imposa en l’àmbit de la cultura i la llengua.
Entre els anys 2016 i 2024, tota expressió cultural o política kurda al Kurdistan del Nord (Bakurê Kurdistanê) va ser perseguida o aniquilada, o les seves responsables empresonades. Els kayyum, l’administració imposada per l’Estat turc per substituir forçosament les coalcaldies kurdes escollides democràticament (un sistema que garantia la paritat de gènere en el lideratge dels governs municipals), van tancar totes les entitats culturals kurdes i les organitzacions de dones, substituint-les en gran manera per espais d’ensenyament de l’islam i d’assimilació turca. Actualment, encara hi ha vuit municipis kurds a la regió que resten sota la tutela d’Ankara.
Malgrat això, a mesura que les representants polítiques kurdes han anat recuperant els governs municipals, ha començat un lent procés de reconstrucció. Des de les coalcaldies, les entitats culturals i els moviments socials es treballa per recompondre un teixit social, econòmic i cultural profundament malmès després d’anys d’administració imposada per l’Estat turc.
Violència del carrer contra les dones
Paral·lelament, la guerra bruta de l’Estat contra la cultura kurda i, especialment, contra les dones, s’intensifica a través de la degradació de l’entorn social, la proliferació de les drogues i la prostitució. “Des de fa un any i mig, rebem moltes trucades per acompanyar dones” afectades per aquestes causes, denuncia Dicle Sayyigit, membre de l’organització Rosa, l’única organització activa a Amed que acompanya dones víctimes de violència i que ha estat contundentment represaliada durant els darrers anys. “L’Estat turc està executant una ofensiva encoberta contra les dones kurdes”, rebla.
Després de 2024, amb la recuperació de les institucions per part del DEM Parti, successor del Partit Democràtic dels Pobles (HDP) i actual representant polític del poble kurd a Turquia, les municipalitats s’estan trobant amb una societat empobrida i amb unes condicions socioeconòmiques molt precàries. Segons diverses entitats de dones, l’Estat turc ha afavorit durant tots aquests anys la descomposició del teixit social i econòmic dels municipis kurds amb la intenció de desarticular la mobilització política i comunitària.
Berivan Gülsen Sincar, coalcaldessa de Kayapinar, el districte més poblat d’Amed, admet que actualment afronten “una gran problemàtica social als barris, atès que el districte encara pateix les seqüeles dels enfrontaments, alhora que l’Estat executa una guerra bruta als carrers”. Tanmateix, amb la voluntat d’implementar al màxim nivell possible la doctrina política del confederalisme democràtic, la representant institucional destaca que el govern municipal “està apropant els recursos i els edificis municipals a les veïnes” per contribuir a la reconstrucció de l’estructura comunitària.
Les organitzacions d’alliberament de les dones, per la seva banda, denuncien que aquesta política les ataca específicament. Adverteixen que avui es veuen més exposades a tota mena d’abusos en una ciutat on tradicionalment ja han estat les més empobrides i precaritzades.
Cultura sota control
A Amed, fins i tot el nom original de la ciutat està censurat i invisibilitzat. Com a la resta del Bakurê, l’ús de la llengua està restringit a l’àmbit privat i, tot i que des de fa un temps les mostres artístiques en kurd estan permeses, les autoritats de l’Estat turc acaben imposant traves burocràtiques per evitar que es puguin celebrar.
“Ara diuen que l’Estat permet els esdeveniments en llengua kurda, però la realitat és que en moltes ocasions les autoritats ens acaben negant els permisos a última hora”, denuncia Nergiz Çelebi, una de les coordinadores del centre de música kurda MA Music.
Aquesta entitat va néixer el 2017 a Amed, enmig d’una gran adversitat. Quan els kayyum va clausurar el Conservatori Aram Tigran, el principal de la ciutat, 35 integrants de l’equip docent –amb el suport de les famílies– van respondre fundant l’Acadèmia de Música MA, un projecte totalment independent de l’administració municipal.
Actualment, l’acadèmia té un cor format només per dones, continua ensenyant als infants la música pròpia del Kurdistan i forma musicalment nombroses artistes emergents del país, com la jove artista Sarya Ertas (@saryaaxin a Instagram).
“Ara diuen que l’Estat permet els esdeveniments en llengua kurda, però sovint ens acaben negant els permisos a última hora”, denuncia Nergiz Çelebi del centre de música MA
Les coordinadores del centre de música MA critiquen l’Estat turc perquè “només visibilitza la música kurda si es tracta de cançons romàntiques i buides de qualsevol element polític o social”. A més, també denuncien que durant anys la política d’assimilació turca s’ha apropiat d’aquestes cançons tradicionals mitjançant versions traduïdes al turc i fent-les passar per les originals.
Resistència cultural liderada per dones
KASED és l’única associació artística i cultural de la ciutat d’Amed dedicada únicament a dones, un oasi físic i cultural al bell mig de Sur. A la seva seu, joves músiques i artistes es reuneixen per crear, cantar i aprendre música kurda, alhora que també es polititzen i s’organitzen per afrontar l’escenari de repressió que pateixen.
Dins de les aules s’imparteixen cursos i tallers de música, arts visuals, teatre i danses folklòriques no només s’imparteixen cursos i tallers de música, arts visuals, teatre i dances folklòriques. També s’ensenya la llengua i la literatura i es duen a terme investigacions etnogràfiques sobre la roba tradicional de les quatre regions del Kurdistan.
“És un espai on les dones poden desenvolupar el seu art i el seu coneixement. També acollim mares amb els seus fills, atès que un dels nostres objectius principals és que les mares kurdes de totes les edats puguin escapar de la vida domèstica i desenvolupar-se com a dones lliures”, remarca Saliha Ayata, presidenta de l’associació cultural.
Però totes les organitzacions culturals i artístiques viuen sota l’amenaça constant del control i la pressió estatal contra qualsevol expressió kurda. Les seves treballadores descriuen un dia a dia marcat per inspeccions, escorcolls i exigències administratives que dificulten la seva tasca i asfixien el funcionament d’aquestes i moltes altres entitats.
Tot i això, la veu de les dones se sent més enllà de la censura, la repressió i la persecució. Actualment, una gran quantitat d’artistes joves s’estan rebel·lant mitjançant l’art i la música contra aquest context d’opressió. Les dones kurdes, igual que estan fent en altres aspectes de la vida social, s’estan apropiant d’espais habitualment ocupats per homes per transmetre la seva força i determinació.
Moltes joves artistes es rebel·len contra l’opressió, com Piya Coline, Mizgin Turan o Merve Admiş, que practica el dengbêj, un estil de cant i recitat tradicional
És el cas d’artistes com Piya Coline, Mizgin Turan o Merve Admis, una jove practicant del dengbêj, un estil de cant i recitat tradicional kurd, que intepreta cançons de lluita i basades en el record oral del Kurdistan. Més enllà de la tradició, el moviment artístic kurd també té nous exponents, com l’artista Gulan Mizgin, que amb un estil i un llenguatge modern està revitalitzant la música del país.
En aquest escenari, una de les vies de resistència i difusió de la cultura i la música kurda és la seva xarxa a l’exterior, sobretot en llocs com Alemanya, els Països Baixos o el Regne Unit, on resideix una nombrosa diàspora kurda. No obstant això, les organitzacions critiquen que la burocràcia dels projectes europeus, juntament amb la criminalització a la qual els sotmet l’Estat turc, sovint impedeixen el finançament i l’execució de les activitats.
A Catalunya també existeixen diferents iniciatives que promouen l’intercanvi amb artistes del Kurdistan. Un exemple és el Festival Incert, organitzat bianualment per l’Associació Catalana per la Pau (ACPau), que proposa mostres d’art i de cultura kurda (cinema, música, teatre…) arreu del territori català. D’altra banda, recentment, les artistes basques Nerea Quincoces Ochoa i La Basu també van viatjar al Bakurê per oferir un concert al Fòrum per la Pau Social i la Llibertat.
Organització i Jineologia
Per comprendre el moviment de les dones kurdes i la seva manera d’organitzar-se, cal endinsar-se en el concepte de la Jineologia (ciència de la dona), una proposta revolucionària desenvolupada pel dirigent històric del PKK, Abdullah Öcalan, des de la presó a partir de l’any 2008, arran de les seves investigacions sobre el protagonisme de les dones kurdes al llarg de la història.
La Jineologia és una ciència que actua com a font de coneixement per a les dones, allunyant-se del mètode científic convencional i del positivisme. Aposta per una investigació arqueològica, històrica i social destinada a validar els sabers orals i ancestrals de les dones. Bahar Akdemir, representant de l’Acadèmia de Jineologia a Amed argumenta que, “tot i que adoptem algunes fonts del feminisme, les diferents onades del moviment no han estat suficients per respondre plenament a les qüestions de les dones kurdes. La Jineologia planteja un canvi de paradigma total”.
En tot cas, la Jineologia també disposa de corrents polítiques i socials, com el perseguit Tevgere Jinen Azad (TJA), el Moviment de les Dones Lliures. Tal com sosté una de les seves representants, Çaglar Demirel, l’objectiu principal d’aquest col·lectiu és “expandir al món el principi que la societat només serà lliure quan les dones siguin lliures, des de l’experiència de les kurdes”.
D’aquesta manera, la Jineologia es presenta com una ciència amb diferents branques, com l’autodefensa –el seu element més icònic són les famoses Unitats de Protecció de la Dona (YPG)—, l’ecologia, la sociologia o la cultura.
Tal com succeeix a Rojava (a la part del Kurdistan que avui dia forma part de Síria), aquesta doctrina s’estudia i es discuteix en centres comunitaris. A Amed, dones de totes les classes socials acudeixen a l’Acadèmia de Jineologia de la ciutat a llegir, a assistir algun taller o a discutir.
No obstant això, la ciència de la dona està fortament perseguida i censurada a tot el Kurdistan. Al Bakurê, per exemple, des de 2016, cada trimestre s’elabora una publicació, tal com assenyala Bahar Akdemir, però el govern de Turquia inicia procediments judicials després de publicar cada número i en pocs dies estan obligades a retirar-lo de la venda. En aquest context, cal destacar que la resistència de les dones kurdes no només desafia la repressió, sinó que qüestiona el mateix projecte d’aniquilació cultural impulsat per l’Estat turc.
