El pròxim 29 de juny es compleixen huit mesos des que una depressió aïllada en nivells alts (dana) va provocar pluges torrencials de gran intensitat al País Valencià, provocant la mort de 228 persones a les comarques de València. Amnistia Internacional, en una investigació sobre la gestió del temporal i les seues conseqüències devastadores, denuncia com la Generalitat Valenciana “va vulnerar el dret humà a la vida i a la integritat física de milers de persones”, ja que “no va proporcionar una informació adequada, oportuna i accessible” per mitigar l’impacte de la catàstrofe. A l’informe, que s’ha presentat aquest dijous, 12 de juny, a Benetússer (l’Horta Sud), també es reclamen una sèrie de mesures polítiques i jurídiques, com investigacions penals “exhaustives” per depurar responsabilitats, i una revisió dels sistemes de comunicació i d’avís d’emergències “per incorporar els més actualitzats estàndards internacionals”.
El fet de no proporcionar a la ciutadania informació d’una emergència “potencialment mortal” és considerat per l’autor de l’informe i investigador d’Amnistia Internacional, Daniel Canales, una “violació del dret a la informació”, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. “Les persones amb les quals hem parlat coincideixen a assenyalar la desprotecció i el desemparament en què es van trobar abans, durant i després de la dana”. Per la qual cosa, defensa una “rendició de comptes, mitjançant investigacions exhaustives que garantisquen veritat, justícia i reparació a les víctimes”, a banda de “permetre incorporar aprenentatges en un sistema de protecció que ha de ser revisat en profunditat”.
“El meu germà caminava cap a Catarroja. Pareix que va intentar ajudar una dona que estava dins d’un cotxe, el qual va acabar arrossegat per l’aigua. La dona va morir i el meu germà es va ofegar”, relata José Manuel González
L’organització internacional recull testimonis de 17 víctimes i centenars de veïnes de les zones més afectades per demostrar la gestió “negligent” del govern valencià. Un d’aquests testimonis és el de José Manuel González, veí d’Alfafar que va perdre al seu germà en la catàstrofe. “El meu germà caminava cap a Catarroja. Pareix que va intentar ajudar una dona que estava dins d’un cotxe, el qual va acabar arrossegat per l’aigua. La dona va morir i el meu germà es va ofegar”, relata. González denuncia que el missatge d’alerta li va arribar al mòbil temps després d’haver pujat a un semàfor per a protegir-se de l’aigua: “Per moments no sabia si aguantaria. Vaig pensar que havia arribat l’hora”.
Huit mesos després de la dana, les afectades encara se senten abandonades per l’administració. El testimoni de Maria, del Comitè Local per l’Emergència i la Reconstrucció d’Aldaia, ho avala: “Huit mesos després encara no hem rebut les ajudes de l’Estat i de la Generalitat per afectació d’habitatge. Molts baixos comercials i vivendes en planta baixa continuen amb fang, tot i el perill que això suposa per a la salut”, denuncia. Comparteix la mateixa sensació de desemparament Rut, del comitè de Benetússer: “Encara tenim molts carrers plens de forats que estan tapats amb unes fustes i qualsevol podria caure. Plantes baixes i comerços continuen en una situació molt complicada, amb fang i traient runes”, explica a la Directa.
Responsabilitat directa de la Generalitat
De la mateixa manera que assenyala la jutgessa de Catarroja en la seua investigació, Amnistia Internacional subratlla que la gestió de l’emergència a les comarques de València va ser “responsabilitat directa i inequívoca de la Generalitat Valenciana”. “Li corresponia adoptar les mesures necessàries per alertar la població i garantir la seua protecció”, recalquen a l’informe. No obstant això, l’organització també considera que el govern espanyol no va exercir la facultat que li reconeix la llei del Sistema Nacional de Protecció Civil per assumir la direcció de l’emergència.
El Ministeri d’Interior espanyol ha traslladat a Amnistia Internacional que només pot exercir aquesta facultat si el govern autonòmic la sol·licita prèviament, i aquesta petició no es va donar. Tanmateix, l’organització considera que “la llei atorga al govern central la possibilitat d’actuar per iniciativa pròpia quan l’emergència afecta més d’una comunitat autònoma”, situació que es va produir el dia del temporal, que va afectar Andalusia, Múrcia, Castella la Manxa i el País Valencià.
L’informe també evidencia la necessitat que els governs municipals implementen de forma efectiva el servei de protecció civil, amb personal tècnic i especialitzat. Els testimonis de protecció civil recollits per Amnistia Internacional coincideixen a afirmar que “no van disposar de prou informació ni precisa sobre el desastre durant el dia 29 d’octubre”. Per tant, no només va tardar a arribar el missatge ES-Alert a la població, sinó que també va mancar l’enviament d’informació als ajuntaments.
La manca d’informació i coordinació també va protagonitzar els dies posteriors a la dana. Amnistia Internacional considera que l’assistència “va arribar de manera desigual”, depenent en moltes ocasions del voluntariat local o de l’autoorganització ciutadana. “Això va contribuir a la sensació d’abandonament institucional”, destaca l’organització. Un exemple es troba a Alfafar, on la població va estar tres dies aïllada, segons es recull a l’informe. En general, totes les poblacions afectades han manifestat la seua preocupació per l’absència d’indicacions i directrius clares, així com la manca de coordinació entre administracions.
Els testimonis de protecció civil recollits per Amnistia Internacional coincideixen a afirmar que “no van disposar de prou informació ni precisa sobre el desastre durant el dia 29 d’octubre”
En aquest sentit, l’autor de l’informe denuncia que la fase inicial de recuperació “no ha comptat amb un enfocament basat en drets humans, que hauria garantit que les persones afectades pogueren participar de manera significativa en les decisions que impacten les seues vides”. Una reflexió que també comparteixen des dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció, els quals consideren que només amb una participació activa i amb poder de decisió de la població serà “possible la reconstrucció que necessitem i de la qual hem de ser les protagonistes”.
Andrea Garcia, veïna d’Alfafar, recorda que la informació de fonts institucionals li va arribar una setmana després del desastre. “El primer dia esperava alguna autoritat que em diguera alguna cosa, que ens ajudarien. Però no hi havia ningú. La informació la vaig rebre a través d’amics que em contaven el que es deia per televisió. Una setmana més tard van començar a arribar els avisos sobre la necessitat de netejar i retirar el fang amb mascareta. Això hauria d’haver arribat el primer dia”, lamenta.
“Els meus pares són majors i vivien en planta baixa. Ma mare va poder pujar a la planta de dalt, però el meu pare no, perquè tenia la cadera trencada. Em vaig quedar amb ell durant hores, clavats dins l’aigua”, recorda Teresa
En la mateixa línia s’expressa Katrin, de Picanya. El seu pare vivia en un dels habitatges de protecció oficial per a persones amb mobilitat reduïda que va quedar arrasat per la dana. Després de ser rescatat, el van traslladar a una altra residència, on va residir durant tres mesos, i després el van instal·lar en una altra. Katrin explica com va ser de difícil el procés per obtenir informació sobre on reubicarien al seu pare: “Ningú sabia el que passaria amb nosaltres. Ens han portat d’ací cap allà…”.
La dana i la manca d’informació a temps van tenir un impacte major en els col·lectius vulnerables. Quasi la meitat de les víctimes mortals tenien més de 71 anys i moltes vivien a soles o en baixos. “Els meus pares són majors i vivien en planta baixa. Ma mare va poder pujar a la planta de dalt, però el meu pare no, perquè tenia el maluc trencat. Em vaig quedar amb ell durant hores, clavats dins l’aigua”, recorda Teresa.
A banda d’exigir investigacions penals i l’assumpció de responsabilitats, Amnistia Internacional reclama protocol·litzar l’ús del sistema ES-Alert en els plans d’emergències autonòmics per “assegurar que els organismes competents poden, deuen i saben com fer-ho”. Així mateix, considera “imprescindible” adoptar un enfocament participatiu en els processos de recuperació de les poblacions afectades, a més de desenvolupar plans de sensibilització i formació a la ciutadania sobre com actuar en contextos d’emergència.
