Avui parlarem d’una preocupació a la societat nord-catalana… Se mantindrà l’USAP en primera divisió? Pot semblar exagerat (ho és de fet), però m’adono que un bon exemple per entendre Catalunya Nord podria ser el seu club més icònic i la seua afició. Per parlar-ne, pot encaixar amb l’eslògan que hem robat a un veí: “L’USAP és més que un club”.
Donem una mica de context. L’USAP és un club històric del rugbi europeu. Més d’un segle present en la primera divisió de rugbi, competició que va guanyar set vegades (és el sisè club amb més títols de la història) però que des del 2014 fa l’ascensor entre primera i segona divisió. Entre altres coses, perquè és un club pobre. Penúltim pressupost més baix des de fa molts anys, l’USAP té tres avantatges: la seua afició, els seus jugadors del planter, però sobretot la seua identitat. És un club que li escau perfectament a la vila de Perpinyà. És un club pobre però combatiu, amb un estadi vell, mal fotut, com podrien ser els carrers perpinyanencs.
L’USAP és un club pobre però combatiu, amb un estadi vell, mal fotut, com podrien ser els carrers perpinyanencs
Això funciona tant pels nord-catalans com pels altres aficionats de rugbi o fins i tot els mitjans. El camp de l’USAP és vist com uns dels més calents, amb l’afició més implicada i dura (per no dir vulgar) del campionat. Però quan està a punt de començar el partit sempre ressona la mateixa cançó: l’Estaca. He de confessar que sempre és per a mi un moment d’emoció veure un estadi petat de gent cantant aquesta cançó (premiat aquest any com el millor cant del campionat francès). També podríem parlar dels cants dels aficionats que sempre fan referència a la identitat catalana. O que senzillament el crit de “Catalans!” seguit d’aplaudiments. En altres contextos podria semblar un poc fatxa però aquí no, ho prometo.
Així tenim un club que té moltes similituds amb la vila que representa però també amb la seua afició. Aquest equip català que se desmarca en la lliga francesa, crec que il·lustra bé la visió que té molta gent aquí de la seua identitat: catalana per damunt de tot però difícilment separable d’un marc francès. Més que una simple il·lustració de la nostra identitat, crec que n’és un bon catalitzador.
L’apogeu d’aquesta lògica va ser l’any 2009. D’un costat tenim una temporada històrica del Barça d’en Guardiola, de l’altre l’USAP va guanyar el campionat. 20.000 persones van celebrar el títol al peu del Castellet, el monument emblemàtic de Perpinyà. Els mitjans estatals han noticiat molt aquesta mobilització i durant uns quants dies, en les esferes mediàtiques francesa, ser català era una cosa “guai”, una cosa que se tractava de manera positiva i era una font d’orgull per a nosaltres. Primer de tot, cosa que passa poc, se parlava positivament de Catalunya Nord des de París, però sobretot se parlava pas en abstracte del territori sinó de la nostra identitat. És terrible d’assumir-ho, però fora de l’aspecte esportiu, tenim poques oportunitats de sentir un periodista parlar “dels catalans” en els mitjans francesos. És una altra força, crec, d’aquest club, és un pretext per a molta gent per expressar la seua catalanitat. Fins i tot amb excés, com quan l’afició s’ha dedicat a fer una caragolada gegant (caragols a la llauna) sota la Torre Eiffel aquell mateix any 2009. Per a un poble petit com el de Catalunya Nord, a qui sempre se’ns ha explicat que som ciutadans de segona, l’esport ens permet recuperar una mica d’orgull.
És terrible d’assumir-ho, però fora de l’aspecte esportiu, tenim poques oportunitats de sentir un periodista parlar “dels catalans” en els mitjans francesos
He de confessar que aquesta expressió de la catalanitat m’ha molestat durant anys. Perquè encaixava pas amb la meua visió. Me semblava quelcom molt tòpic, folkloritzat a l’extrem i sobretot amb zero consciència o dimensió crítica. Amb el temps, m’he adonat que la meua postura mesclava superioritat cultural i intel·lectual, amb força menyspreu i un toc classista. Perquè senzillament és una de les expressió més populars que tenim aquí. Continuï pensant que la nostra identitat va molt més enllà de banderetes, cargols i esport. Que cantar l’Estaca està bé però seria millor encara poder cantar més enllà del “tomba, tomba” de la tornada però malgrat tot tinc la pell de gallina quan veig tanta gent cantar-ho com si fos un himne. També me permet reconnectar amb com m’han explicat sempre la meua identitat (nord-)catalana, una identitat de gent humil i sovint humiliada. Una cosa quasi bé carnal, amb un orgull desproporcionat que ni sabem explicar o definir però que tenim com per defecte. Com aquest sentiment que aquí fora del temps i de paisatges bonics tenim pas res, només tenim una identitat per consolar-nos. Una identitat amb braços oberts i que sempre ens emocionem quan algú nou la decideix abraçar. Aquesta temporada m’he fet membre d’una penya, la Bronca. Un espai que resumeix perfectament els últims paràgrafs, on tothom està més que benvingut, sense distinció ni discriminació, que siguin d’aquí o d’allà. Normal per la única penya antifeixista del campionat!
A l’USAP li queda un últim partit dissabte 14 de juny, una final, per poder-se mantenir en l’elit.
Acabaré amb una recomanació, el documental “Els guerrers de la losange” disponible al Youtube en versió subtitulada en català. Podria ser que t’emocionis un poc, com aquest antic entrenador que ens explica, mig plorant, com utilitzava la identitat local per motivar els jugadors amb qui només parlaven en català al camp. Jo sí que m’he emocionat.
