Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Ana Sol Torroija

“El sistema t’intenta fer dubtar del que va passar”

/ Arxiu

Juan Pablo Torroija moria el 28 de juliol de 2012 a l’hospital Josep Trueta de Girona. La família va conèixer la tràgica notícia gràcies a les informacions recollides pels seus amics: cap comunicació oficial per part de les autoritats. La versió oficial dels fets assegura que el 10 de juliol s’havia intentat suïcidar als calabossos de la policia local de Girona, quedant greument ferit. La seva germana, Ana Sol Torroija, sempre va creure que s’amagava informació i va aconseguir portar el cas a judici.

Ara fa deu anys de la mort del teu germà. Com ho vius amb perspectiva?

Avui estic especialment sensible. He estat recordant coses, perquè el meu cervell havia volgut oblidar. Encara no he tancat la ferida, sobretot quan m’assabento que coses com aquesta continuen passant. Quan el meu germà va trobar el moviment okupa de Barcelona va trobar un lloc a la vida, perquè a l’Argentina la repressió era molt més dura. El van desallotjar d’on vivia al barri de Sant Andreu i va marxar cap a Girona, on va okupar una casa abandonada. El 10 de juliol de 2012 la meva mare truca al telèfon mòbil del meu germà i algú penja després de dir-li “no me jodas”. No vam saber res més durant dues llargues setmanes.


Com us n’assabenteu?

nosaltres ningú ens informa, ni la policia, ni l’hospital, ni el consolat… Ens en vam assabentar perquè amics i amigues van anar a l’hospital Josep Trueta i van reclamar informació. Aleshores apareix una nota de premsa dient que s’havia suïcidat. Descobrim moltíssimes irregularitats i opacitats: la primera autòpsia era d’un altre cadàver, mai em van entregar ni la roba, ni el passaport, ni el telèfon… El meu germà va estar quatre dies agonitzant sol al llit de l’hospital, mentre la mare de la seva filla i la seva filla de 8 anys estaven a Barcelona i no havien rebut cap informació. El van detenir el 10 de juliol i ens vam assabentar de tot el 28 de juliol.


Quina actitud va tenir la policia?

Jo mateixa vaig anar a la comissaria de la policia local setmanes més tard a buscar les seves pertinences i clarament em van maltractar. Sempre van ocultar informació i, quan els va interessar, van filtrar a la premsa un vídeo a partir del qual afirmaven que s’havia suïcidat. Vaig conèixer molts casos de la mateixa comissaria on les persones maltractades eren colombianes, senegaleses o, com el meu germà, argentines. Sempre eren immigrants.


Vas veure voluntat d’investigar els fets?

Tinc la convicció que el meu germà mai s’hauria intentat suïcidar a una comissaria. Alguna cosa va passar abans de la seva mort i encara no ho sabem. Els policies i jutges estaven molt acomodats amb una forma de funcionar determinada i es van topar amb una família que volia arribar fins al final. Calen molts esforços i diners per batallar-ho, vam tenir la sort de trobar un gran advocat com Benet Salellas.

Què en penses del poder judicial?

El dia del judici ens van asseure a mi i a la meva mare davant del jutge. Em va semblar molt fort i dolorós. Els meus pares van emmalaltir, jo estava embarassada i vaig perdre el fill durant el judici. Vaig veure tanta foscor i maldat: per discriminació, per racisme. Era migrant, llatinoamericà, sudaca. Érem menys pel lloc on vam néixer, tot i que el meu germà era un noi de classe mitjana.


Quin consell li donaries a les famílies que es troben en la mateixa situació?

Que creguin en els seus familiars. T’intenten fer dubtar del que va passar. Que lluitin. El sistema el que fa és intentar-te esgotar mentalment i econòmicament. Vam haver de destinar tots els nostres estalvis en anar i venir d’Argentina durant tres anys. Ja no era pel meu germà, que ningú me’l tornaria, sinó perquè ningú més tornés a passar per aquesta situació. Sabíem que no guanyaríem el judici, però vam aconseguir que posessin càmeres a la comissaria, i van canviar alguns protocols. La sentència va ser ridícula: ho reconeixien tot, però sense penes de presó ni multes, ningú va assumir cap responsabilitat.

Article publicat al número 558 publicación número 558 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU