Encarnen la que probablement és la figura més fiscalitzada de totes les que poblen el panorama social d’avui. És també la que els últims decennis ha patit els pitjors tractes, pel que fa a la seva imatge. Per si fossin poques les amenaces que patia, els últims anys una sorollosa colla de gurús de la pedagogia i de tecnofetitxistes diversos anuncia la seva imminent extinció. Després de suportar massa opes hostils, els docents han de recuperar la cotització del que és un extraordinari capital simbòlic. Aquest article vol ser una crònica, una apologia, un manifest i una àgape per a celebrar que el de professor és un ofici que neix de la bellesa de l’humà.
Posem números: només a Catalunya els docents conformen un grup força nodrit de 150.000 persones. Exerceixen diàriament fora de focus, en aquest entorn discret que anomenem l’aula, un entorn sobre el qual, pel que sembla, tothom té una idea rodona, molt millor que la de les persones que hi ensenyen. A aquest professorat se li encomana la formació i el progrés dels infants i adolescents que seran protagonistes de la societat tot just uns pocs anys després. D’elles en dependrà la dimensió intel·lectual, però també emotiva, ètica i estètica d’aquests infants i adolescents.
Les històries de professors són tot un gènere postmodern. A cavall entre la llegenda urbana i la xafarderia, cada dia ens n’arriba alguna anècdota a través dels fills, d’amics, d’algú que treballa o coneix algun docent. La major part són històries que ens fan estremir. Atès que ens arriben en forma d’anècdota i mai hi ha una càmera que les reprodueixi al telenotícies, el seu soroll triga poc a desaparèixer. Però aquí estan: professors que entren a classe sota amenaces diàries de nois de 14 i 15 anys als quals ningú gosa posar-los límits; professors que cada mes es troben punxades les rodes del seu cotxe, als quals els seus superiors els diuen que no es pot fer res, però que molts ànims… Els docents són éssers superiors: no poden mai trencar-se davant aquestes situacions.
Vivim un moment de crisi de la figura de l’ensenyant, cada cop més veus n’anuncien l’extinció, des del capitalisme tecnològic fins a certa pedagogia renovadora. És imprescindible que qui coneix millor que ningú què passa aules endins tingui un paper central en aquest debat
Si l’aula ha estat colonitzada per la brutalitat, si aquesta brutalitat ha trobat en l’anomenada nova pedagogia el seu hoste necessari per fer arrels, el lògic seria que s’actués urgentment per revertir aquest estat de coses. El que és suïcida és el que vivim cada dia, aquesta norma no escrita que exigeix ocultar el mal, fer veure que el sistema funciona d’allò més bé. Si ens hi fixem, als mass media el tema de la violència a les aules mai no obre noticiaris. Tampoc hi veuran mai a una professora, un professor que expliquin en prime time què està passant als centres. Autors com Damià Bardera en són l’excepció. Recomano llegir Incompetències bàsiques (Pòrtic Edicions, 2024). Qui encara mantingui una mica de sensibilitat, acabarà esglaiat pel relat que fa de la vida real a les aules catalanes. És interessant mirar per aquest foradet i després fer l’intent d’imaginar el quadre ampliat de què serà viure a Catalunya d’aquí a una dècada, quan aquestes situacions es traslladin al carrer.
El que sí que trobem a tota hora, als mitjans audiovisuals i a les portades dels diaris, és una fauna sospitosa de personatges autodenominats experts, pedagogs, gurús, gent de tipologia diversa que, sense haver trepitjat una aula des de fa segles, pontifiquen sobre el que un professor ha de fer i què no ha de fer. Aquesta suplantació dels veritables experts –que són les persones que ensenyen– per tècnics del no-res, convertits en referents de la classe política, és un acte criminal, del qual encara ningú no ha donat una explicació convincent. Malgrat que s’acosta l’hora d’exigir-la a qui correspongui.
I ara, unes línies dedicades a l’OCDE. Segur que aquesta l’esperàveu, aquí. Ja coneixem l’OCDE: s’encarrega d’estructurar i imposar les regles del comerç mundial, dissenya el futur a la mesura de les empreses, exigeix més i més espai per als sagrats mercats. El que potser no s’ha valorat prou és que és també l’OCDE qui dissenya els plans educatius a escala global i qui, per a testar la seva implantació i el seu èxit, realitza l’informe PISA. Segur que us hauran dit que el que s’aplica a les escoles és fruit d’una pedagogia innovadora sorgida de les millors universitats, que aquí i allà s’estan posant en pràctica projectes avantguardistes que redefineixen el concepte d’escola, que recullen èxit rere èxit en un màgic món de colors. I, tanmateix, són els mercats els qui estan marcant el pas d’aquesta suposada escola feliç. Així s’explica que sigui La Caixa qui hagi posat tot el necessari per al desenvolupament i triomf del projecte Escola Nova 21, o que la patronal Foment del Treball assenyali directrius sobre com cal gestionar el sistema educatiu català. La col·lusió entre els interessos empresarials i els dels ideòlegs de la nova pedagogia requereix una anàlisi que va més enllà del periodisme de recerca. Però potser ja quedaria prou ben situada en l’àmbit dels jutjats de guàrdia.
La clau del futur del sistema educatiu són els educadors. Són qui ensenyen i qui han de dictaminar les normes del que es fa a l’aula. S’imposa retornar als docents el seu paper, el seu reconeixement social, el seu prestigi. És més que sospitós que totes les iniciatives de l’anomenada nova pedagogia coincideixin amb el que, des dels anys vuitanta, reclamaven les grans corporacions a l’ONU: que el professor ja no podia encarnar la figura del “dipositari del saber”. Calia redefinir-la, empetitir-la, relativitzar-la, aquesta figura. La nova pedagogia li ha atorgat a aquesta exigència de les corporacions l’aparença respectable d’una modificació programàtica intel·ligent, però no és més que una estafa, un crim necessari per a la reforma que demanaven els mercats. El professorat és l’últim baluard d’una escola de dimensió humanística. Destorba, és un impediment. Ho acaba de dir fa unes setmanes el vicepresident dels Estats Units, James Vance: “Els professors són l’enemic”. Per fi, sense màscara, arriba la formulació sencera d’allò que pretenen, al nostre entorn, les últimes normes i disposicions de govern de l’Estat i del Departament i d’Educació de la Generalitat. No digueu que no és meravellós sentir-se enemics, de gent com en J. D. Vance i de tota la barbàrie empresarial.
Gregorio Luri, en el seu brillant tractat Per una educació republicana (Editorial Barcino, 2012), interpel·la la Catalunya del segle XXI amb una sèrie de preguntes altament pertinents: Quin és el paper de l’escola? Instrueix, educa, o totes dues coses alhora? O potser és que no són conceptes indissolubles? Poden els pares impugnar determinades matèries? És conseqüent que intervinguin els pares en la feina de l’escola? Com es transmetrà l’esperit d’una societat democràtica –republicana– si es permet que individus particulars retallin determinats continguts perquè no s’adeqüen a la seva estructura de pensament privada? A la Catalunya del segle XXI, amb els nivells arrossegant-se per sota de la mitjana mundial recollida en l’informe PISA, ni tan sols queda el consol d’estar, si més no, per sobre de la mitjana de l’Estat. La catàstrofe en termes educatius és vergonyosa. Entendran que, si com volen les noves pedagogies, els estudiants i les famílies han de ser tractats com a clients, el que es faci a l’escola, als instituts, serà qualsevol cosa, excepte un acte educatiu.
És urgent aturar màquines i obrir portes i finestres de les aules. El món ha de saber què s’hi viu, a dins. Necessitem un relat, i un relat propi, incubat i alimentat pel professorat que viu cada dia en aquestes aules, que n’ha de ser el cronista de referència, l’únic referent, de fet; un relat que sigui conseqüent amb les seves llums, però també amb les seves mancances i les seves limitacions, i que, en darrer terme permeti confrontar la imatge que se’n vol fer des de fora de l’escola.
El pedagog Jorge Larrosa defineix els treballs de l’aula amb una claredat que enlluerna: “Són treballs d’amor”. L’amor exigeix treure el millor dels alumnes, no omplir-los de llaminadures pedagògiques i de diversions full time. L’amor exigeix no contemporitzar amb la violència a les aules. Cal oferir als fills de pares treballadors els mateixos ensenyaments i la mateixa excel·lència que als fills de pares privilegiats. L’amor exigeix aturar el pas a les famílies que busquen el conflicte, a inspectors i polítics que, per sobre d’un equip docent, decreten l’aprovat per alumnes que han sigut tot l’any violents i disruptius. Cal tornar a escoltar a Kant, a Jaume Balmes, a Hannah Arendt, a Pierre Bourdieu, a Fernand Deligny i, entre els nostres actuals, a Marina Garcés, a Damià Bardera, a Andreu Navarra, a Jorge Larrosa, a Gregorio Luri i a tants altres.
Tots aquests i molts més han entès que la figura de qui ensenya és crucial per al sosteniment d’una societat humana, solidària, moderna, en suma, democràtica. Desconfiem d’aquells que assenyalen els professors com a gent sota sospita. Si realment volem una societat solidària i moderna i un món on pagui la pena viure, hem de recuperar el prestigi dels nostres professors. És cada dia més urgent.
