Una sala plena de cadires, amb sort, prou ordenades. Una pissarra, uns quants papers amb l’ordre del dia, una pila de gots de la darrera festa major sobre la taula, una gerra d’aigua, infusions o un parell de tasses de cafè. Se sent, de fons: “Comencem o què?”, quan el rellotge apunta les 19.08 h i encara falten un parell de persones per arribar. Les hores passen i la reunió continua. Els ànims es mantenen, ningú marxa. Són les nou tocades i comencen a recollir la sala, ara sí, amb tot parlat. A l’esquerra de la taula, encara queden un parell de pots de pintura i tres caixes de llibres i marxandatge per posar a les noves prestatgeries. Una setmana més tard, el 2 de febrer, en aquest espai s’hi inaugura el nou local del Casal Popular La Polseguera, a Moià. Està situat al bell mig del poble. La inauguració és un èxit.
“Fa quatre anys donàvem la benvinguda a La Polseguera,” comenta, animat, Armand Castany, coportaveu de l’assemblea, que s’encarrega de gestionar l’ateneu de la capital del moianès. “Vam començar a un local abandonat que vam okupar, però que no era gaire cèntric –explica–. Ara estem de lloguer. Necessitàvem poder estar a l’abast de tothom; que qui passés per davant se sentís convidat a entrar, que la programació no parés i anar creixent”.
L’associacionisme, el sindicalisme i la promoció de la cultura són trets que han caracteritzat la història catalana des de fa dècades, per no dir segles. I els casals i ateneus, històricament, uns pilars clau en l’arrelament de la cultura associacionista i sindicalista als Països Catalans. Es tracta de societats cooperatives creades dins d’un immoble comú d’ús autogestionat, l’objectiu del qual acaba transcendint al de simple punt de trobada i esbarjo. Els casals i els ateneus han estat escoles polítiques, centres culturals, refugi per a moviments socials, espais de suport mutu i motors d’activisme des d’on organitzar mobilitzacions. “Cada activitat, cada concert, cada xerrada o projecte que s’hi fa, neix d’una assemblea, d’una xarxa de complicitats i de l’esforç constant mantenir viu aquest esperit de voler fer, crear i transformar el que ens envolta”, apunta Rubén De La Fuenta, membre de l’Ateneu La Bugadera d’Horta (Barcelona). Aquest activista, que durant molts anys també va formar part de l’assemblea del Casal Can Capablanca de Sabadell (el Vallès Occidental), explica que “la diferència principal amb espais similars que s’ofereixin des de la institució és que els nostres casals, per mitjà de les activitats que fan, tenen la voluntat de crear canvis reals”.
Des de 2011, més de 115 casals i ateneus situats –amb més o menys implicació– en l’òrbita del moviment polític de l’esquerra independentista es troben organitzats en la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans, una estructura coordinadora que té com a objectiu mancomunar recursos, establir una xarxa de comunicació política i suport mutu i facilitar la gestió diària dels diferents projectes que en formen part. Actualment, fonts de la Xarxa asseguren que es treballa per l’obertura o incorporació d’uns cinquanta espais més, el que comporta una xifra encara molt més gran de col·lectius –de joves, feministes, ecologistes, defensa del dret a l’habitatge…– que conviuen entre les seves parets.
Debatre i compartir
“L’objectiu de la Xarxa no és només mantenir els casals actuals o obrir-ne de nous, sinó que aquests espais puguin créixer de la millor manera i que continuïn sent motors de transformació”, explica Nora Lacruz, membre l’assemblea gestora de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans, provinent del Casal El Carràs, de Sant Sadurní d’Anoia (l’Alt Penedès). “Compartim el marc comú de ser projectes en defensa dels Països Catalans i la llengua catalana, i de ser anticapitalistes, feministes, antiracistes… Tot això ens permet formar una gran aliança d’esforços i voluntats per avançar amb el nostre projecte comú”, explica.
Aquest ha volgut ser, segons les membres de l’assemblea, l’esperit que recorre el lema d’enguany de la XIII Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans: “Milers d’espurnes de lluita, centenars de fogueres de llibertat”. “Volem donar èmfasi a la idea que la Xarxa la conforma tot aquest conjunt de militàncies, d’entitats i col·lectius que s’apleguen als casals, de qui participa d’aquests espais,” apunta Lacruz.
Des de l’inici de la Xarxa, els diversos espais es reuneixen un cop a l’any en unes jornades de debat i reflexió política i també s’han establert punts de trobada a escala més local
Des del naixement de la Xarxa, els casals i ateneus es reuneixen un cop l’any en un espai de trobada, coneixença, debat, cultura popular i reflexió política. Aquest any, s’ha programat el darrer cap de setmana de maig, a Benimaclet (València). Des que el 2011 es va celebrar la primera trobada al casal Can Capablanca de Sabadell, aquestes cites s’han replicat també en formats regionals. El mes de gener es va organitzar la Trobada de Casals i Ateneus del Pirineu (a l’Ateneu Popular Cerdanya, a Bellver de Cerdanya), la primera Trobada de Casals i Ateneus de Mallorca (a Manacor, al febrer) o la Trobada del Vallès, prevista pel mes d’abril a Sabadell.
Francesc Bonnín, de l’assemblea de l’Ateneu Popular La Fonera, de Palma, explica que la iniciativa de la trobada mallorquina sorgeix arran de l’aparició de nous projectes similars al seu els darrers anys: “La idea és compartir experiències, objectius i aprendre els uns dels altres, per créixer un poc i veure que aquí no estem soles”. A aquesta trobada manacorina s’hi van aplegar La Fonera, l’Ateneu Popular l’Elèctrica de Palma, Es 4 Cantons de Felanitx, l’Espai Goya de Manacor, el Casal Sa Tafona de Bunyola i S’Ateneu de Santa Margalida.
Reconstrucció feminista
A Sabadell, el Casal Popular i Independentista Can Capablanca fa més de dues dècades que va veure néixer Justa Revolta, col·lectiu feminista i anticapitalista de la ciutat. “En un context en què el feminisme estava lluny de ser mainstream i les organitzacions, inclosos els casals, estaven molt masculinitzats, aquest col·lectiu va sorgir de la necessitat d’impregnar de feminisme els nostres espais, les nostres pràctiques quotidianes i polítiques”, recorda Laura Àlvarez, membre de Justa Revolta. Els casals i ateneus han estat fonamentals en aquest procés d’integració del feminisme de forma transversal en altres lluites sectorials que conviuen en el mateix espai (barri, poble o ciutat). “Els col·lectius feministes ens hem instal·lat als casals i treballem perquè aquests espais siguin llars feministes –afegeix Àlvarez–. Molts han incorporat una perspectiva feminista a la seva pròpia organització interna, replantejant rols, mecanismes de decisió i relacions de poder per garantir espais realment inclusius i segurs. Aquesta lluita constant és la que ens permet avançar cap a un moviment autogestionat que no reprodueixi les mateixes opressions contra les quals lluitem”, apunta l’activista sabadellenca.
Però aquest procés de transformació que no només ha volgut ser discursiu, sinó que també ha implicat canvis organitzatius en els mateixos espais. Des de l’Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona Cau de Llunes es valora molt positivament l’existència de projectes populars com Sageta de Foc, el casal popular de la ciutat. Per les seves integrants –que han demanat que la seva opinió fos recollida de manera col·lectiva– la “visió transformadora que mantenen projectes populars com el casal té implicacions sobre la mateixa forma d’organitzar-se i funcionar i això obre un context idoni per iniciar processos de canvi tant en l’estructura i els models de relació com en l’activitat que se’n genera”. Aquesta transformació, afegeixen, “afavoreix incorporar o posar en pràctica les iniciatives que es duen a terme des del moviment feminista i que requereixen la implicació col·lectiva”. A Tarragona, algunes activistes destaquen la creació de grups d’homes per assumir les tasques de cures durant les vagues feministes del 8M (els anys 2018 i 2019). Aquesta iniciativa s’ha integrat de manera natural als Casals i es reflecteix en la redistribució de tasques, els torns o l’ocupació d’espais visibles en els actes.
A mesura que ha anat creixent el moviment feminista, els casals i els ateneus han esdevingut la llar de molts col·lectius i comitès de vaga feministes, el seu espai de reunió i organització. I també, de seguretat a l’hora d’organitzar mobilitzacions, accions feministes o formacions. La incorporació de xerrades, tallers i activitats en clau feminista a les programacions dels casals i ateneus, “no fa tant, eren un acte trencador,” recorda Àlvarez. El mateix ha ocorregut amb l’oferta de formacions i tallers d’autodefensa o d’eines col·lectives contra la violència, sorgides als si casals, que des dels espais militants s’han anat estenent cap enfora, com per, exemple, la presència de punts liles per abordar les agressions masclistes que avui han incorporat moltes festes majors i actes institucionals.
L’autogestió com a resposta
Un dels elements que visibilitzen els casals i ateneus com a espais d’autogestió és la seva capacitat de resposta a les emergències socials i naturals. Ho hem vist els darrers mesos amb la crisi de la dana, però no només. El desplegament d’estructura, militància i suport mutu també va encapçalar el dia a dia de la xarxa durant la crisi de la covid, amb iniciatives com la del Casal Panxo de Berga i l’organització veïnal que es va establir mitjançant la Xarxa de Suport Mutu del Berguedà.
Recollint els aprenentatges de la pandèmia, “davant la catàstrofe que va afectar l’Horta Sud i la Ribera, desenes de casals i ateneus van obrir immediatament el seu espai com a magatzem i punt de repartiment d’aliments i material”, explica Patri Vallejo, militant d’Endavant i una de les responsables de l’organització de les brigades de voluntàries que, fins avui, encara omplen autocars per anar a donar suport a la reconstrucció de la dana i les seves afectades.
“En menys de 24 hores ja s’havien organitzat, entre la Xarxa de Casals i Ateneus, el que acabaria sent la Xarxa de Suport Mutu Dana, i l’esquerra independentista, les primeres Brigades Populars, que arribaven a les zones afectades des d’arreu dels Països Catalans”, recorda Patri Vallejo. L’endemà de les riuades, cinquanta persones ja dormien a València, al Centre Social-Bar Autogestionat El Terra de Benimaclet, que també forma part de la xarxa, i començaven els treballs de socors i suport. Una setmana després, les recaptacions econòmiques superaven els 25.000 euros, els casals i ateneus s’omplien fins dalt d’aliments i material, i centenars de brigadistes participaven en tota mena de tasques en col·laboració amb col·lectius locals, com la Koordinadora de Kol·lectius del Park Alkosa (a Alfafar, l’Horta Sud), Entrebarris o la Xarxa Suport Mutu Dana.
a l’Horta Sud.
“Els primers dies, dubtàvem de la capacitat que podríem tenir, però, de seguida, vam veure que tota aquesta estructura que tenim no només ens permet el treball diari, sinó que, en moments que cal centralitzar la coordinació i poder tenir directrius clares, actualitzades, i la gent organitzada, és imprescindible per ser una ajuda real i no una sobrecàrrega”, explica Vallejo.
Dos mesos més tard, ja es comptava amb més de 178 punts de recollida, 150 unitats de maquinària entregades, set magatzems centrals, 83 furgonetes, dotze camions i dos tràilers; més de 1.230 brigadistes s’havien desplaçat a les zones afectades i s’havien pogut recaptar 86.000 euros en donacions solidàries. La informació sobre el que era més necessari recollir s’actualitzava cada dia, el material es movia arreu del territori i les brigades populars continuen organitzant-se setmana a setmana.
“Aquest model d’autogestió, lluny d’una simple assistència puntual, s’arrela en la voluntat de crear estructures populars que permetin l’autosuficiència i la resistència en qualsevol situació. Ha demostrat la força que té una estructura com la de la Xarxa, que, a més, ha sabut erigir-se en veu dissident en el discurs del suport mutu, envers les consignes de caritat
i militarització que es proclamen des de les institucions”. Així ho explica Eudald Vilamajó, militant d’Endavant i de l’Ateneu Popular La Sèquia de Manresa.
Sota l’ull policial
Diversos casals i ateneus són objecte d’atacs constants. No és estrany trobar-se un dia les parets del local vandalitzades amb missatges i simbologia feixista i neonazi: ha passat als casals de Sitges (el Garraf), de Castelló (la Plana Alta), dels barris barcelonins Sarrià, Nou Barris i Horta o, fa poc, a Esplugues de Llobregat (el Baix Llobregat). De la mateixa forma, entre els casos d’agents infiltrats en els moviments socials destapats per la Directa hi apareix un casal o ateneu, en el qual la falsa militant va participar. El primer agent del Cos Nacional de Policia espanyol descobert, I. J. E. G. (que operava sota la identitat falsa Marc Hernàndez Pon), es va infiltrar durant dos anys al Casal Popular Lina Òdena, de l’Esquerra de l’Eixample (Barcelona); l’agent D. H. P. (identitat falsa de Daniel Hernàndez Pons), ho va fer al centre social La Cinètika, de Sant Andreu (Barcelona); l’agent R. M. F. (Ramón Martínez Hernàndez), al CSOA L’Horta, de Benimaclet (València); l’agent M. I. T. (Maria Perelló Amengual), va estar durant tres anys a l’Ateneu Salvadora Catà, de Girona; B. A. G. (Belén Hammad Gómez), també era una assídua del Casal Popular Tres Voltes Rebel, de Nou Barris (Barcelona). Els dos últims espais, juntament amb el Casal Popular Lina Òdena, formen part de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans. En el darrer cas destapat, es dona la circumstància que A. G. A. (que usava el nom de militant de Joan Llobet Garcia) va tenir contacte amb dos col·lectius adscrits a la Xarxa: l’Ateneu La Baula de Lleida, i també ho va intentar amb el Casal La Cruïlla de la Dreta de l’Eixample de Barcelona.
Guillem Ortega va coincidir amb un d’aquests agents infiltrats a l’assemblea gestora del Casal Lina Òdena –on l’agent va arribar a assumir la funció de responsable d’economia. També va ser company de classe a la UB Mundet amb qui es feia dir Marc Hernàndez, i, després d’uns mesos, també van començar a militar junts al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). “En aquell moment, la Lina Òdena era un espai okupat –ara ja no–, i això permetia, enmig de l’Eixample, un punt de socialització per als joves que estaven militant a Arran, al col·lectiu feminista o al CDR”, recorda Ortega, qui assegura que va arribar a considerar a Hernàndez Pon un amic. “Era un moment postsentència, després de la covid, de forces baixes, i era més fàcil que [l’infiltrat] pogués accedir a qualsevol persona; bàsicament, per la transversalitat que tenen aquests espais i la facilitat que ofereixen per poder-hi participar, cosa que té aquesta part dolenta, però també parts bones,” reflexiona l’afectat.
Des de caus i esplais que necessitaven fer-hi alguna activitat, fins a un fotògraf que va muntar una exposició, o una persona jubilada que feia costura i que tenia ganes d’ensenyar-ne
i va organitzar un taller gratuït, Ortega explica que el Casal Lina Òdena “donava resposta a la manca d’espais comunitaris per als veïns, sobretot autogestionats; recursos que els districtes o ajuntaments no aporten, perquè els centres cívics posen traves o tenen una programació molt institucionalitzada i tancada”. Aquest militant considera que, amb l’estratègia de les infiltracions, l’Estat “posa l’ull a sobre de les coses que no pot controlar, i els casals són aquesta mena d’espais que et permeten tota la llibertat per fer el que vulguis i que generen contrapoder”. �
