Quan s’apropa la temporada de collita de fruita dolça a Lleida, a les nits, alguns carrers del Casc Antic, entre l’antic Canyeret i la plaça del Dipòsit, esdevenen dormitoris a l’aire lliure. Als pobles del voltant, la transformació es repeteix, més discretament encara, en granges abandonades i masos precaris, amb prou feines distingibles de la intempèrie. Els usuaris venen per ser temporers, en la seva major part nouvinguts subsaharians que s’afegeixen en una conspícua comunitat arrelada a la comarca. No és una imatge nova, de fet són a indrets ben coneguts, però evitats per bona part de la ciutadania, sobretot a les hores de son. Així doncs, no és estrany que la majoria de la població la consideri una escena aliena. La manera en què s’ofega any rere any la basarda que desperta aquesta situació és un dels misteris amargs amb què hem de conviure els veïns i veïnes de Lleida, un secret públic.
Fa uns dies, aquest mateix mitjà estrenava el documental El cost de la fruita, realitzat per la Clara Barbal i el Pablo Rogero, rodat al llarg dels estius del 2018 i el 2019, en un nou intent d’evidenciar aquest silenci clamorós. Entrellaçant-se amb les paraules de l’escriptor de Saidí, Francesc Serés, que fan de fil conductor, el documental compon una mena de mosaic de veus fent-se ressò de la violència inconfessada de les temporades estivals de fruita al camp de Lleida.
Més enllà de l’encert de l’enfocament que fa servir el documental, i a diferència de denúncies anteriors, com la duta a terme per l’anterior grup municipal de la CUP, la seva aparició coincideix amb dos esdeveniments globals que han dificultat l’habitual negació de la mirada mediàtica envers el conflicte. Per una banda, la presència de persones migrades ocupant espais públics ha escandalitzat els mitjans enmig del període de confinament per la COVID-19. S’entén aquí l’espai públic no com el carrer on viu la gent, passeja, dorm, juga o fa negoci, sinó com la projecció física de l’imaginari urbanístic cívic, on els subjectes de dret dialoguen i transiten sempre dins dels marges del que està permès. D’altra banda, tenint en compte que bona part dels temporers són d’origen negroafricà, el seu cas s’ha connectat gairebé naturalment amb la globalització de les protestes racials als EUA en reacció a la mort de George Floyd, asfixiat contra l’asfalt de Minneapolis per un policia blanc. Aquesta oportunitat comporta, però, una important paradoxa.
L’oportunitat de visibilitzar el conflicte sempre comporta el perill de simplificar-lo, obviant l’heterogeneïtat de les poblacions explotadores i, sobretot, explotades; i és en aquesta heterogeneïtat on rauen els seus potencials
La comprensió de les probabilitats que les reivindicacions identitàries quallin en contextos històrics diferents és un dels reptes dels moviments contra les discriminacions racistes i sexistes en un món global. En gran manera, el I can’t breathe, que entronca amb el Black lives matter, es pot veure com una versió en clau racial del famós Me too: la triple discriminació de Davis, multiplicada per la interseccionalitat de Crenshaw, alimentaria per fi una onada de solidaritat planetària, transnacional, transracial, transclasse, transgènere, universal… Clar que cap identitat pot comprendre’s com altra cosa que no sigui l’expressió d’una distinció. El reconeixement d’aquesta no respon a una essència concreta definida pels seus atributs en termes positius, ja que, entesa així, una identitat seria justificadament excloent. Per exemple, tota resposta pretesament objectiva a la pregunta “¿Què ens fa catalans?” negaria la seva catalanitat a molts catalans, que sovint s’apleguen per allò que no són, fins i tot, per allò contra el que es lluita. En el context de l’Estat espanyol, quan dius que ets català, bàsicament estàs dient que no ets espanyol, amb indiferència del que marqui la llei. Una persona de Mali pot presentar-se com a africana en tant que s’oposa a una altra de blanca, europea, per la relació històrico-colonial que els separa, però segurament, en relació amb algú altre procedent com ella de l’Àfrica, remarcarà el seu origen ètnic, de parentiu, religiós o nacional, sigui fula, sufí o malià. La resposta que qualsevol entitat, individual o col·lectiva, pot donar a la pregunta “qui ets?” no n’és mai d’absoluta; sempre està mitjançada per l’oposició definitòria que rau en tota denominació. Així és com cal entendre les conversions a l’islam dels activistes afroamericans com Malcom X, no tant per l’expansió de l’islam a l’Àfrica com per la identificació d’aquest amb l’oposat que s’enfronta amb el cristianisme occidental.
En conseqüència, l’adhesió de plataformes com Fruita amb Justícia Social a les mobilitzacions antiracistes arreu del món obre un camí a seguir per evitar les situacions de vulneració dels drets humans que es donen tots els estius a Lleida. Això sí, l’oportunitat de visibilitzar el conflicte sempre comporta el perill de simplificar-lo, obviant l’heterogeneïtat de les poblacions explotadores i, sobretot, explotades; i és en aquesta heterogeneïtat on rauen els seus potencials, en tant que persones que poden construir, i no sols ser salvades per aquells que abans l’han negat, institucions o societat.
Per començar, caure en una dicotomia temporers / pagesos ni sembla gaire constructiu ni reflecteix la complexitat de la situació: un home wòlof o una dona romanesa són ben diferents, i a Lleida no viuen només pagesos. Reduir els pagesos a una mena d’empresaris endimoniats voraços per omplir-se les butxaques a cor què vols no tan sols oblida la seva història sinó que eludeix el fet que formen un col·lectiu en perill, quan no en extinció, tot i que nodreix sobre manera l’imaginari i la riquesa de Ponent. A més a més, responsabilitzar els terratinents de Lleida de ser el reclam que acaba deixant els estrangers al carrer és com responsabilitzar el sector turístic de Barcelona de la situació dels manters.
Caure en una dicotomia temporers / pagesos ni sembla gaire constructiu ni reflecteix la complexitat de la situació: un home wòlof o una dona romanesa són ben diferents, i a Lleida no viuen només pagesos
Tampoc vull santificar la pagesia. Només cal recordar la gestió de la contractació en origen per part d’Unió de Pagesos, que ha buscat racionalitzar la força de treball del camp alhora que impedia que els forans es quedin passada la temporada de collita. Aquest és un tema que sempre ha fet olor de podrit i que poc s’ha interessat pels efectes reals de les contractacions en els llocs d’origen. L’antropòloga Núria Morelló, dins la seva tesi sobre els processos migratoris entre Colòmbia i el camp d’Alcarràs, explica com les contractacions en origen han activat noves relacions de poder i models clientelars a Colòmbia. Però no cal que siguin sants, com tampoc els temporers. Més enllà de les mesures pal·liatives o d’emergència, com pot ser muntar instal·lacions perquè no es quedi ningú sense accés a aigua i sostre, més enllà de fer complir les normatives laborals i cíviques, les polítiques que es vulguin aplicar sobre el territori han de passar per la pagesia o per la seva destrucció. Com seria molt ingenu suposar que es poden agrupar de manera uniforme les estratègies i els anhels de treballadores i treballadors estacionals que vénen d’Algèria o de Nigèria en una sola acció conjunta.
Ignorar el conflicte seria hipòcrita. Més aviat caldria afanyar-se a facilitar que les expressions de violència es donessin d’una forma almenys constructiva i utilitària, essent conscients que els antagonistes poden ser els millors aliats. Aquesta necessitat es percep bé a partir de la queixa constant dels pagesos per l’esgotament generacional del treball al camp. Aquesta extinció de la pagesia lleidatana, que és percebuda no tant des del prisma de la propietat privada, sinó i de la tradició de la casa i l’hereu, potser podria replantejar-se si es consideressin escenaris alternatius: l’única gent jove a la vista sobre els bancals del Segrià, la Franja, la Noguera o la Segarra són els temporers. Ni els fills absents, ni els enginyers agrònoms, ni els executius de les corporacions agropecuàries amb les seves estratègies de terra cremada. Aquests nous pagesos sense terra, comparteixen l’horitzó de vida amb els propietaris envellits, una cosmovisió que s’assenta sobre el coneixement dels cicles i de les cures que requereix el sòl per ser fecund, lligant la renovació amb la continuïtat de la família i de la societat. L’explotació domèstica continua assegurant la gran majoria de l’aprovisionament alimentari al planeta. Si els pagesos de Ponent volen participar d’aquest rol en el futur, probablement ho hauran de fer compartint anhels i recursos, construint una nova comunitat de sobirania agrària amb la gent que no només treballa la terra, sinó que pot estimar-la, a la ribera del Segre o a la del Níger.
