El 3/24 explicava la setmana passada qui són els “supercontagiadors” (superspreaders, en anglès). Aquest és un terme que té el seu origen en uns estudis americans que apunten al fet que una part dels afectats per la SARS-CoV2 tenen més capacitat de transmissió del virus. Pel que es veu aquestes investigacions posarien en dubte l’indicador Ro, la ràtio de possibles nous contagis per persona contagiada. Així doncs, encara que aquesta baixi d’1, si apareix un supercontagiador infectat, la taxa de contagis pot disparar-se en qualsevol moment. Després de posar-nos la por al cos, afegint-hi més misteri a una malaltia ja de per si imprevisible per a les autoritats sanitàries, l’article no oblida a dir que els “supercontagiadors” també són aquells que no porten una vida social responsable.
Una onada d’higienisme edificant està amarant tots els racons de la nostra vida íntima. I ho fa aferrant-se a allò que ha activat les polítiques més nocives del s. XX, la por a posar en risc la vida humana
I és que, si hi ha un component de la càrrega viral de la SARS-Cov2 que està afectant a més població, és el component moral. Aquesta notícia, al cap i a la fi, no fa més que apuntalar el discurs segons el qual ens deslliurarem de la pandèmia quan ens desfem dels comportaments socials malaltissos. La cura més eficaç és, clar, extirpar-los. Una onada d’higienisme edificant està amarant tots els racons de la nostra vida íntima. I ho fa aferrant-se a allò que ha activat les polítiques més nocives del s. XX, la por a posar en risc la vida humana. La COVID-19 invoca els espectres sanitaris amargs del feixisme, llegeixi’s eugenisme. I del colonialisme, és a dir l’imperialisme higiènic, parafrasejant Edward Said.
De fet, qui agafa el virus està obligat a donar explicacions. A les institucions sanitàries, és clar, però el més terrible és que cal que ho faci també amb els seus coneguts. Aquest tractament persecutori de la malaltia no ve de nou. El referent més proper seria el que passava als 80 i 90 amb la SIDA. Una afecció que, en els seus inicis, es designava amb el terme 4Hs Club (homosexuals, heroïnòmans, hemofílics i haitians), amuntegant tot d’una un panteó de col·lectius estigmatitzats per la seva orientació sexual, addicció, condició física, origen o color de la pell. La història sol repetir-se i l’aparició d’un virus nou és una oportunitat meravellosa per condensar-hi tots els vells prejudicis.
Des de l’inici de la pandèmia, hi ha hagut una participació activa de la població per aturar els comportaments socials patògens. Durant el confinament van aparèixer els famosos policies de balcó. Ara, davant aquesta segona onada, els mecanismes de vigilància s’estan tornant més insidiosos i complexos. No és estrany que la gent seleccioni amb qui passa el seu temps en funció del risc presumit de pertorbar el bon comportament per a combatre la pandèmia. Els mitjans de comunicació ja fa temps que s’han convertit en un inventari de conductes jutjades i condemnades com irresponsables. Per altra banda, les converses trivials cada cop s’assemblen més a una competició cívica. Una mena de cloqueig on ressona el gaudi per transmetre el discurs d’allò que se’ns està repetint constantment que està bé.
Els focus de transmissió del virus també estan lligats als espais compartits per la gent humil. Perill, imprudència, pobresa i incertesa. Aquesta és una coctelera fatal que promociona l’aporofòbia i dispara l’ansietat que desperta compartir espais amb persones de grups estigmatitzats
Clar que la crida a la responsabilitat té també la seva cara fosca. Els focus de transmissió del virus també estan lligats als espais compartits per la gent humil. Els transports públics, els llocs de treball amb condicions poc segures i els habitatges compartits. Perill, imprudència, pobresa i incertesa. Aquesta és una coctelera fatal que promociona l’aporofòbia i dispara l’ansietat que desperta compartir espais amb persones que formen part de grups estigmatitzats. Al cap i a la fi, la situació actual no està fent altra cosa que afermar la pitjor versió de les polítiques neoliberals. I dic polítiques no en el sentit institucional, sinó com a imposició d’un tipus de relacions de poder que omplen els vincles socials quotidians i inclús afectius. Em refereixo a la responsabilització de l’exclusió social d’aquells qui són apartats per no haver complit amb els presumptes requisits del bon ciutadà, resumits i empaquetats amb la urgència, el traç gros i la manca de diàleg de l’estat d’alerta.
No es pot abaixar la guàrdia amb el virus, però també caldria mantenir l’alerta amb normalitzar un codi que acabi cosint les nostres vides a través del pur plaer al servilisme. Qualsevol vida és sempre un exercici de risc, un ens trontollant i dubitatiu que mira de trobar a on agafar-se a través d’una existència en perpetu moviment. Deixar aquest constant esdevenir en mans d’un ressò mediàtic i polític amb uns antecedents grollers, implica un empobriment fatídic de l’experiència vital. Seria bo recordar-nos que les vides abans de salvar-les ha de valdre la pena viure-les.
