Els vells diuen que hi ha temps per a tot, als que encara creixem (al llarg o a l’ample) no ens ho sembla tant, sempre ens pareix que farem tard, que els dies se’ns escolen d’entre els dits i que per moltes piques que posem en les nostres conquestes, sempre en farem curt. Alguns som més d’aquesta pasta que uns altres, els que em coneixeu sabeu que jo en tinc molta d’aqueixa tara. Sempre m’ha fet molta ràbia l’actitud amargada i amargant de la gent que es queixa molt: —Ai, si haguérem fet allò!…, Si en comptes de ser així haguera sigut aixà!… Si haguérem pogut!… Em fa molta ràbia i potser és perquè veig que ja hi vaig. Deu d’haver-hi un moment en el temps i en les forces en què deixes de mirar cap endavant i comences a mirar enrere. Jo, ara com ara, estic en el: “cal que fem…”, “hem de començar…”. Però ja veig que és una qüestió de temps, quan no tindré ja l’empenta per seguir projectant em faig por: començaré a lamentar tot el que no he pogut arribar a fer. Em calen els objectius, l’horitzó per a avançar i quan vege que no tots són assolibles, caldrà buscar-hi culpables.
Enguany, en començar l’any, em vaig fer dos propòsits per a mi quimèrics per qüestions de capacitats, d’impaciències i d’incompatibilitats: un era aprendre a paredar bé, poder tornar una solsida o fer una paret nova en un bancal i, en acabar, poder mirar-me-la sense vergonya. He de dir que he fet alguns avanços. La teoria, la tinc vista, assumida i apresa, només em calen la paciència i la confiança i, si no arribe del tot enguany, serà més per discapacitat organitzativa que per ganes, ja em conec una mica. Després de quaranta-dos anys, ja toca, tat? I sé ja on està el meu problema, necessite enfocar, centrar els esforços. No puc fer tantes coses alhora, tal vegada, si vull fer-les mínimament bé, i ara és hora de començar a triar.
Em sent fràgil quan no sé fer alguna cosa que vull i el neguit que em comporta qüestionar-me em despulla, m’exposa i em desarma, i ací compareixen els nervis i després el pànic
L’altra fita que vull aconseguir són els empelts, tinc un bon mestre a casa (el millor!) i això és tant roín com bo: màxima proximitat. Mon pare mai ha estat un home de parsimònia ni de raonaments. Ell fa; tu, si vols, copies i n’aprens, però ell no t’explicarà res que tu pugues entendre amb capacitats cognitives racionals. Es fa així perquè així es fa, s’ha fet sempre així i no es pot fer d’altra manera, bé, si més no, no. I això és una cosa que sempre ha pogut amb mi, em sembla un senyal d’un orgull ignorant que em trau de polleguera, sobretot per una raó: comence a veure-hi moments i situacions en mi que em recorden a ell, res és més feridor que l’espill. Em sent fràgil quan no sé fer alguna cosa que vull i el neguit que em comporta qüestionar-me em despulla, m’exposa i em desarma, i ací compareixen els nervis i després el pànic. Començar a entendre’s és també aprendre a renunciar.
Per excés o per defecte, l’equilibri és força difícil. La setmana passada vaig estar a casa del meu lampista i, no obstant això, amic. Ell és la persona més organitzada que he conegut mai, és l’antítesi de l’autònom prototípic: ordenat, meticulós, destre en la tecnologia, en la informàtica i en comptabilitat. Tinc sentiments encontrats, crec que no podria viure en aqueix ordre, però li ho envege, més encara que el remolc (diu que es diu “campbox”) que s’ha construït per a anar-se’n a la muntanya, que ni els bombers del Pirineu en tenen d’això! Li ho dic sempre: d’on traus el temps per ser així? Com es fa per entendre que això és una prioritat? Molt del temps li l’arranca a la son i a l’esbarjo i ja comence a veure que no es pot tindre de tot. Ell no podria dormir amb una aixeta que degotara i, menys encara, amb un compte bancari com el meu. Segur que si poguera, es desfaria d’una mica de l’autoexigència de l’ordre en què viu. La seua comoditat és l’absoluta: seguretat, tot sota control, quina il·lusió!
Els diners, quina altra! Són com una xarxa a dos metres del terra, eficaç si caus de prop, inútil si vens de ben alt. Ens agrada sentir que som forts, autosuficients i solvents, però si ens aturem un moment i pensem: qui ens dóna aqueixa seguretat? Un paperet pintat? Una creença col·lectiva que amb les forces precises ben aplicades pot canviar demà? Un valor al qual li tenim més confiança si el tenen els bancs que si el té el nostre entorn? Descansa la seguretat de la nostra economia en abstraccions i en intersubjectivitats que som incapaços d’explicar el 95% de la població mundial i quan canviem els que ens subjecten per subjectes amb cara, mans i sentiments ens sentim, de sobte, lleugers, volàtils. Com si els bancs foren més dignes de confiança que la nostra gent. Un altre espai de confort atacat: en camp obert sempre s’ha dit que no s’han de mostrar les febleses, però eres més fràgil si reconeixes i eres conscient de la teua debilitat? Hem demanat ajuda al nostre entorn i si tot va com pareix que anirà, l’energia que ens aportarà la resposta no serà comparable amb la musculatura que et donaria la capacitat econòmica. Va més enllà, és un compromís ineludible i una força que ens empentarà més enllà de crisis i virus.
El caos com a hàbitat, com a àrea de confort, deixar-se portar per les obligacions per no decidir realment quines coses vols i et calen fer per a estar a gust, per a estar tranquil, per a manar de la teua vida
Potser són molts fronts oberts, és desguarnir massa entrades al castell. Però si es tracta de posar-se a prova i qüestionar àrees de confort per a seguir explorant, vaig, anem, bé, molt bé. Avui ha plogut, mitja horeta, ho ha deixat tot enfangat, i m’ha donat la possibilitat d’escriure de dia, és l’única manera de no sentir-me culpable, escriure amb llum natural, sota la morera, la coartada i la justificació de no estar fent una de les tantes coses que m’esperen pel mas, que s’han de fer, que s’hi hauria hagut de fer… El caos com a hàbitat, com a àrea de confort, deixar-se portar per les obligacions per no decidir realment quines coses vols i et calen fer per a estar a gust, per a estar tranquil, per a manar de la teua vida. No hi pot ser.
“I allà va la despedidaaa”. Talle, de moment, aquesta via. Darrerament em suposa molt d’esforç escriure, tinc més necessitat de fer que de contar, més preguntes que llums i quan un es qüestiona tantes vegades quelcom que fa, potser és que ha perdut l’essència; s’ha perdut el sentit. L’interior de la Plana Alta seguirà estant a la Directa, els masos i la vida que es menja amb les mans, el silenci que interroga i els camins verds, bruts de terra i pedres, per a explorar. Gràcies a les companyes, companys i amics que m’heu deixat acompanyar-vos. Gràcies, Gemma, per estar sempre amatent i Toni Albalat per l’estima i paciència amb les correccions. Ens retrobarem. No es tria ser com som nosaltres, però jo ara baixe una estona de l’haca. Necessite caminar més a poc a poc, mirar bé on pose cada peu i no puc avançar i explicar alhora, com ara ho faig. Potser ho podré veure d’ací a un temps.
