Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Argentina i l’FMI, una història convulsa de vells coneguts

El govern de Macri i l’organisme que presideix Lagarde acorden un préstec en tres anys de 50.000 milions de dòlars, el més elevat de la història de la institució financera

 

Andrea Romanos (Buenos Aires) | @aroman0s

Quan el passat 8 de maig Mauricio Macri va anunciar en un curt missatge des de la Casa Rosada que l’Argentina recorreria al Fons Monetari Internacional (FMI) per sufragar la crisi de liquiditat que ofegava l’economia, era conscient que en la memòria col·lectiva del país l’ombra de la institució és allargada. Sense anar més lluny, poc abans que es fes pública la sol·licitud de finançament, una enquesta feta per l’empresa D’Alessio IROL mostrava que un 75% de la població estava en contra de la institució.

L’economia argentina ha estat basada en un model agroexportador durant tota la seva història. S’exporten matèries primeres i s’importen productes manufacturats, sense que s’hagi desenvolupat una indústria local –excepte en períodes de proteccionisme econòmic, com el kirchnerisme. D’aquesta manera, la balança comercial moltes vegades és negativa. En aquest sentit totes les seves crisis es corresponen a moments en què el país no va poder fer front als pagaments internacionals, cosa que l’ha portat en innombrables ocasions a acudir al Fons. L’Argentina és el país d’ingressos mitjans que més temps ha estat endeutat amb l’FMI, i la seva història està lligada a l’entitat. Va entrar a l’organisme mitjançant un decret de 1956. L’origen de l’endeutament es troba en l’última dictadura, que va estatalitzar deute privat i va assumir els crèdits amb l’FMI i altres organismes de finançament que han ofegat l’economia durant anys: fins que Néstor Kirchner –malgrat considerar el deute il·legítim– el va pagar el 2006. Havien transcorregut 50 anys, durant bona part dels quals el país va estar sotmès a acords de condicionalitat molt forts.

Una enquesta feta per l’empresa D’Alessio IROL mostra que un 75% de la població està en contra de la institució financera

“Això ja ho hem viscut i sabem què passarà. L’economia es contraurà, la desocupació augmentarà i la pobresa també”, explica Mayra Comuzzo, propietària d’un quiosc al centre de la ciutat de Buenos Aires. Com la societat argentina ha pogut comprovar en pròpia pell, la fraternitat amb l’FMI sovint ha comportat la correcció de la balança de pagaments en el termini més immediat, i recessió, inflació, problemes per al creixement i l’ocupació i una caiguda dels indicadors socials a llarg termini.

 

El fantasma del ‘corralito’

“Assumir aquest deute extern durant la dictadura va ser el que ens va portar a una misèria cada vegada més gran, que va esclatar el 2001”, explica Noemí Brenta, investigadora del Consell Nacional de Recerques Científiques i Tècniques (CONICET) que ha centrat el seu treball en les relacions històriques entre l’Argentina i l’FMI. La població argentina té por a l’organisme, especialment després del col·lapse majúscul ocorregut el 2001.

No ajuda a reforçar la confiança el fet que l’acord se signés a instàncies de l’aleshores ministre d’Economia Domingo Cavallo, pare de mesures com la convertibilitat (que igualava el valor del pes amb el del dòlar), que van comptar amb el beneplàcit de l’FMI i que van propiciar l’esclat d’un dels pitjors moments de la història argentina recent, el corralito.

Aquella època va acabar amb més de la meitat de la població argentina per sota del llindar de la pobresa i el país va haver de declarar-se en fallida, incorrent així en la major suspensió de pagaments sobirana de la història. La independència econòmica es va recuperar el 2006 quan Néstor Kirchner va posar fi a la tortuosa relació amb l’FMI saldant d’una tacada el deute pendent de 9.810 milions de dòlars.

Després de l’anunci de l’actual acord, el ministre d’Hisenda, Nicolás Dujovne, qui va viatjar a Washington per negociar el crèdit, es va afanyar a assegurar que la institució presidida per Christine Lagarde ja no és l’FMI d’altres èpoques, sinó que es tracta d’un organisme totalment diferent. Tanmateix, res del que recullen el memoràndum i la carta d’intenció que resumeixen l’acord mostren que hagi variat un mil·límetre en les seves directrius. Només, com explica Brenta, de vegades sí que s’inclouen temes que a priori no tindrien res a veure amb la competència del Fons, que són els pagaments internacionals. Per exemple, una de les novetats que s’inclouen aquesta vegada en el conveni és el compromís de “prendre mesures importants que permetin abordar les iniquitats de gènere arrelades en el sistema econòmic argentí”.

L’any 2006 Néstor Kirchner va posar fi a la tortuosa relació amb l’FMI saldant d’una tacada el deute de 9.810 milions de dòlars

La inclusió d’aquestes declaracions de conscienciació, però, no acontenta ni tan sols a economistes com Oscar Centragolo, professor de finances públiques de la Universitat de Buenos Aires i favorable a l’acord. Ho considera simplement “una salutació a la bandera”. “Si s’inclouen declaracions però no s’estableixen indicadors per controlar com es desenvolupen, és el mateix que que no hi siguin. Més aviat es converteixen en un simple recurs retòric”, afirma.

 

Què suposa recórrer a l’FMI?

“Al supermercat els productes pugen d’una setmana a l’altra, i al final una perd la noció del que valen les coses”, lamenta Maria Paris, professora i mare de dues nenes. “L’única solució que he trobat ha estat fer la compra per internet, comparant els preus de cada lloc a la pantalla, i a més retallar despeses. Si no, és impossible”. Com ella, la població argentina es veu obligada a buscar la manera de reajustar-se a la situació. “Si bé dins de Llatinoamèrica som un país amb una forta classe mitjana, aquí la classe mitjana sempre ha estat molt colpejada. I ja ni parlem de les classes baixes, que són les que es queden sense el plat de menjar abans d’anar a sopar”, es queixa Andrés Martínez, director de cinema i també pare de família. Martínez depèn en bona part de subvencions governamentals per dur a terme els seus projectes, i tem la imminent època en la qual la cultura “torni a ser un bé sumptuós”.

Per al director del Centre d’Economia Política Argentina (CEPA), Hernán Letcher, l’acord és “un fort retrocés”. El CEPA va publicar un informe fa unes setmanes en què calcula quins són els sectors que previsiblement es veuran més afectats per l’ajust. “Per al 2019 estimem retallades en l’administració pública de 80.000 milions de pesos, la qual cosa implica no incórrer en noves contractacions, la no renovació dels contractes existents i acomiadaments”, diu Letcher. També es paralitzarà previsiblement l’obra pública, es reduiran notablement les transferències a les províncies, es revisaran les pensions i el sistema d’universitats públiques i se seguirà endavant amb la pujada de tarifes com el gas i l’electricitat, que tenen augments previstos per a l’octubre i el novembre. Tot això en un context d’inflació de com a mínim un 30% en què els salaris, de moment, només pujaran la meitat.

El préstec anirà acompanyat d’un programa d’ajust amb retallades de 80.000 milions de pesos en l’administració pública

Les previsions a llarg termini, prenent com a referència la tradició, tampoc deixen gaire espai a l’optimisme. “Els acords amb l’FMI sempre comencen i acaben amb recessió. Al mig transcorre un ajust en el qual la moneda s’aprecia i entren capitals per aprofitar la renda financera, les taxes d’interès altes i l’alta rendibilitat fruit de la conjuntura. Després marxen i a nosaltres ens queda el deute”, carrega Brenta. En definitiva, s’atrau capital especulatiu i alhora que es prioritzen les inversions externes es contrau el mercat interior, de manera que l’economia argentina queda cada vegada més subordinada als mercats financers internacionals.

“L’Argentina ha de romandre en aquest organisme perquè és important per a la coordinació de pagaments internacionals”, opina Brenta malgrat tot. “El que no ha de fer és demanar acords que obliguin a fer servir els recursos públics sota aquest tipus de programes, i menys quan són de tres anys i comprometen el govern següent”. Centragolo, que dona suport a l’acord, concorda que abans de recórrer abruptament a l’FMI “s’haurien d’haver prioritzat altres opcions”.

 

Un aval polític per a Macri

Si hi ha algú satisfet amb l’acord és el mateix Fons, que ha acollit l’Argentina amb els braços oberts. La quantitat del deute, 50.000 milions de dòlars en forma d’un acord stand-by dels quals el país podrà disposar al llarg de 36 mesos, és la més gran que mai ha concedit el Fons, cosa que d’altra banda es llegeix com un gest de complicitat de l’entitat de Lagarde cap al govern oficialista.

És l’ajut més gran que ha concedit mai l’FMI i es llegeix com un gest de complicitat entre Christine Lagarde i el govern Macri

Tampoc és difícil aventurar per què l’FMI es frega les mans amb una aliança d’aquesta envergadura, i és que no és només la implantació dels esquemes neoliberals el que l’estimula. Com altres organismes financers internacionals, té com a principals ingressos els interessos i pagaments que cobra dels països membres, i en aquest sentit l’Argentina ha estat sempre una molt bona contribuent. Per exemple, explica Brenta, “als anys 90 el país va arribar a pagar durant gairebé una dècada el 50% de les despeses administratives del Fons. És a dir, en una època on es gastaven 600 milions de dòlars, l’Argentina sufragava 300 milions en interessos”.

Amb tot, i malgrat el gest de complicitat a Macri, ni els mercats van reaccionar a l’anunci com s’esperava –des de llavors ha continuat la fugida de capitals–, ni de bon tros la població argentina sembla haver canviat d’opinió. “El cost polític d’acudir al Fons en un país com el nostre és massa gran. Jo crec que la mesura és letal per al president i no té cap possibilitat per a la reelecció”, vaticina l’economista i periodista Mariano Kestelboim. La primera volta per escollir el nou ocupant de la Casa Rosada serà a l’octubre de 2019, i tot indica que l’única carta que li queda a Macri en aquest any llarg és esperar que fins llavors l’economia torni a reactivar-se.