No em demaneu per què, però feia molts dies que volia anar al Cementiri de Montjuïc. Simplement en tenia ganes. Bé, ganes potser tampoc és la paraula que millor descriu el que sentia. Val més que en diguem interès, curiositat i, a tot estirar, tafaneria.
Vaig pujar al bus. “Va al cementiri de Montjuïc?”, vaig demanar al conductor. Evidentment, la pregunta sortí de la meva boca en un to compungit. Fer-ho d’una altra manera era destapar la meva visita turística al cementiri. Em volia estalviar com fos les mirades i els retrets pel meu voyeurisme mortuori. “Moltes gràcies.”, vaig respondre capcot i afligit quan el conductor afirmà amb el cap sense mirar-me.
Rere meu van pujar una parella d’avis. Anaven decentment vestits. La majoria d’avis sempre van decentment vestits. El cementiri era sols una parada més d’aquell bus. “Quina sort no haver-lo d’agafar cada dia. Ha de ser com un recordatori continuat que et queda un dia menys per anar al forat”, pensava mantenint un rictus seriós davant dels passatgers. A la parada només vaig baixar jo i la parella gran. “Avis al cementiri. Quina gràcia!”, vaig pensar malèvolament.
Us prometo que no era la meva intenció, però vaig començar a seguir dissimuladament la parella anciana. Primer ho feia perquè no sabia per on s’entrava, després ho vaig fer purament per morbo. A una distància considerable escrutava la seva ruta, que calcava moments després. Els haguera pogut seguir per l’olor. Quina perfumada que portaven. Caminaven en silenci. Ell amb el seu pas cascat i ella recolzada sobre el seu bastó. Quin vestit més elegant que portava aquella senyora. Ara semblava més brillant amb el reflex de tanta creu daurada. Segurament en algun moment pensaven que la majoria de gent que hi havia a les tombes eren més joves que ells.
Estava seguint una parella d’avis per un cementiri. Sí, no em pregunteu per què, però ho estava fent. La vista se’m perdia enmig d’aquell laberint de nínxols. Hi havia un gran nombre de nínxols selvàtics, nínxols que algun dia un familiar els havia portat una planta i mai ningú més s’havia preocupat més pel mort. Ni pel manteniment adequat de la planta. També hi havia nínxols descuidats. Nínxols bruts. Nínxols plens de rostolls de plantes mortes. Cadàvers adornant cadàvers. Nínxols amb grans noms. Nínxols amb els noms esborrats. Nínxols trencats. Fins i tot hi havia tot un seguit de nínxols embargats mantenint el mort en uns llimbs eterns, entre la vida, el desnonament i la mort.
Vaig perdre els avis. Tanta tomba em va despistar. I com bé deveu saber, un home gran acompanyat de la seva esposa amb bastó no podien haver anat gaire lluny. Al fons, vora un mausoleu, vaig poder veure com trencaven cap a un passadís. A qui devien anar a visitar? A un amic o alguna amiga de la seva joventut enèrgica plegada de bogeries i excursions a la muntanya durant els caps de setmana? Als pares que tan lluny quedaven però que tan presents tenien? Al germà gran que va ser feliç durant tota la vida? O al petit que tanta mala sort havia tingut? A la filla que va morir massa jove i que tanta aspror els deixà dins el cor? O al fill que per nen i per massa curiós morí quan no han de morir les persones? La veritat és que podria fer hipòtesis durant mil anys. Sent sincer, en aquestes ocasions prefereixo cent suposicions abans que mitja veritat. Cada vegada trobava aquells vellets més elegants; amb el ressol que feia, el vestit blau fosc del senyor de pas encarcarat semblava més impol·lut.
Girada la cantonada, em vaig quedar parat. No podia creure el que estava veient. Allà, davant meu. Estava garratibat. Ara no us penseu el que no era. Al costat d’una tomba, mentre ell aguantava el pal, la senyora s’ajupia lentament, segurament entre el cruixit de les cames. Quan va ser a terra, s’estirà a la voreta mateix de la llosa que tapava el funest forat. Al moment, l’home feu el mateix a l’altra banda de la tomba. Ara entenia tanta elegància, tant perfum, tant silenci durant el seu pelegrinatge. Ara ho comprenia tot; havien vingut a morir.
Un rampell em va fer actuar; la situació era molt romàntica però la meva consciència mai haguera pogut assimilar que deixés morir dos vells allà, davant meu. L’egoisme va manar com en la majoria d’ocasions. Em vaig dirigir a ells amb crits de “Senyor! Senyora! Aixequeu-vos! No ho feu! Senyor, senyora, no ho feu!”.
Cap dels dos es va moure. En arribar a la tomba, la senyora estava amb els ulls tancats i el senyor esgrimia una rialla.
–Senyor! Desperti’s! No ho feu!
–Jove, no es pensi que hem vingut aquí a morir. Nosaltres només hem vingut a prendre mides! Que després ja se sap que és massa tard i tot són presses. Ah, i per ella tampoc es preocupi: no està pas morta, el que passa és que és sorda com una tàpia.
