A principis dels anys setanta, deu estats del golf Pèrsic decideixen augmentar el preu del petroli en un 70% per donar suport, en l’àmbit regional, a la guerra contra l’Estat d’Israel. Alhora, opten per reduir-ne la producció. Així, comença una crisi energètica que colpeja tot el món. A més, a l’Estat espanyol, entre 1976 i 1985, es destrueixen quasi tres milions de llocs de treball a causa de la reconversió industrial exigida per la Comunitat Econòmica Europea per entrar al mercat comú. Es disparen els percentatges d’atur i s’entra en una profunda crisi econòmica. Alhora, l’especulació immobiliària i la precarietat laboral obliguen la població a viure a les perifèries de les ciutats amb poca esperança de futur. En aquest context, i influenciats pel punk anglès del 1977, grups de joves descontents comencen a protestar a través de la música.
Concretament al País Basc, l’okupació d’espais per desenvolupar activitats culturals i constituir els anomenats gaztetxes esdevé una pràctica estesa. Es creen, per tant, nous espais assemblearis juvenils. Neixen infinitat de fanzins, revistes, grups de teatre, ràdios lliures i grups de música. Aquests últims són com petits miralls: reflecteixen i exterioritzen les inquietuds del seu entorn amb lletres afilades. I, a través del pentagrama, xisclen les seves vivències i escupen la realitat que perceben del barri o del poble.
Inicis i èxits
En aquest marc, l’any 1978, una colla de joves de Salvatierra (Àlaba) es reuneixen per cantar i cridar el seu malestar. Evaristo Páramos (cantant), Fernando Murua Quintana –Fernandito– (bateria), Maleguin (baix), Txarly (guitarra) i Manuel García –Sume– (guitarra) són els membres del grup. Aquests amics, de diferents quadrilles del poble i amb gustos musicals similars, integren La Polla Records (LPR). Tot i això, no serà fins a l’any 1979, quan Txarly finalitza el servei militar, que organitzen la seva primera actuació a la discoteca de Salvatierra. Encara que cap d’ells sabia tocar ni un instrument, molta gent diu que va ser un concert memorable i un dels millors de la història de la formació musical. Comença, aquí, el què serà una llarga trajectòria artística.
Anys més tard, graven el seu primer EP a Soñua, Y ahora qué? (1983), amb quatre cançons. Els temes són com petites bombes d’odi i ràbia que es comencen a sentir arreu del territori. Participen a Tudela en el concert contra l’OTAN i, un any més tard, treuen el seu primer disc de llarga durada: Salve (1984). L’enregistrament acaba sent dinamita pura, dinou cançons que són una autèntica escopinada amb què reflectir el descontentament amb l’ordre social instaurat. Critiquen el feixisme, el capitalisme, el catolicisme i l’alienació laboral; uns valors que acabaran caracteritzant la seva carrera. L’any 1985 participen en la campanya “Martxa eta borroka”. També toquen en diferents llocs com Fadura i estan presents en el macrofestival del 23 de març, a la Fira de Mostres de Bilbao. En aquest moment treuen Revolución, amb Abel Murua al baix en substitució de Maleguin. Amb un missatge marcadament polític i llibertari, obren els budells de l’estat i se submergeixen dins les clavegueres del sistema.
A poc a poc, i gràcies a les múltiples actuacions, les seves lletres i melodies són més escoltades, memoritzades i cantades. Els dos primers discos fan que la banda agafi ràpidament uns nivells de popularitat impensables en el gènere punk i passa a ser capdavantera en l’efervescència que es viu al País Basc. A les lletres dibuixa un retrat crític de la societat, que complementa amb caricatures sagnants. L’humor i la tendresa als jubilats de la vida defineix el seu estil.
Per acabar-ho de rematar, amb No somos nada (1987) es gesta i madura una llista contundent d’himnes revolucionaris. Com a curiositat, per publicar aquest disc, creen el seu propi segell discogràfic autogestionat. Era bon moment per embarcar-se en un nou camí: la reputació i l’èxit els tenien assegurats. Malauradament, la mala relació amb el seu mànager i la poca experiència dins de l’autogestió fa que el disc no tingui la repercussió desitjada. Així, passarà a ser el primer i l’últim enregistrament autogestionat que faran.
Els partits polítics del moment veuen el potencial que tenen aquests nous grups de joves i s’hi intenten acostar. L’esquerra abertzale, per exemple, vol canalitzar tota aquesta energia cap al moviment nacionalista. Però La Polla Records, des dels seus inicis, ha criticat amb contundència qualsevol tipus de poder i dominació. Les lletres envien un missatge i unes proclames llibertàries que no en deixen cap mena de dubte. En conseqüència, l’acostament polític fracassa estrepitosament.
A mesura que agafen maduresa, la qualitat de les lletres i de les melodies millora, amb el punt àlgid amb ‘Ellos dicen mierda, nosotros amén’, l’any 1990
Més endavant, surten al mercat un parell de discos més, Donde se habla (1988) i En directo (1988). A diferència dels treballs anteriors, les lletres del primer fan referència a malsons esquizofrènics, hospitals psiquiàtrics i inferns personals. Se’l considera com un disc conceptual i poc relacionat amb el seu estil. Amb tot, a mesura que agafen maduresa, la qualitat de les lletres i de les melodies millora considerablement. Això fa que Ellos dicen mierda, nosotros amén (1990) sigui dur i contundent. I, a trets generals, moltes de les cançons d’aquest treball es consideren les millors composicions de la història del grup. En plena dinàmica creativa, el mateix any veu la llum Los jubilados, un disc experimental i de transició. Trenquen amb la seva trajectòria i creen cançons que podrien semblar d’un altre grup. Per últim, l’any 1992 surt Negro, que és considerat pels propis membres com un moment poc memorable i de baixa qualitat.
Canvi i declivi accelerat
A mitjans de la dècada dels noranta, la producció de discos és una constant i La Polla Records enceta un nou rumb artístic. Hoy es el futuro (1993) i Bajo presión (1994) pugen un grau la intensitat de la música. Trobem guitarres més contundents i un so final més refinat. El nou estil genera ritmes més ràpids i estridents que marcaran el camí d’ara endavant.
Una evolució musical que té poc a veure amb el forçat canvi de nom. Va respondre a una demanda interposada contra el grup pel seu antic tècnic de so. Per evitar els possibles riscos jurídics que comportava ignorar la sentència, els membres l’acaten, indemnitzen el demandant i reneixen com La Polla. Carne para la picadora (1996), La polla en Turecto (1998) i Toda la puta vida igual (1999) seran signats amb el nou nom i seguiran l’estil iniciat anteriorment.
Després de temps d’èxits i excessos, les males notícies comencen a envoltar la banda. A causa d’un accident domèstic, l’històric Txarly (guitarrista) es colpeja el cap i el sistema motriu li queda afectat. Incapaç de poder continuar damunt dels escenaris, és substituït per Jokin d’M.C.D a Bocas (2001). Però les desgràcies mai venen soles i, l’any 2002, mor Fernandito, el bateria, víctima d’una hemorràgia cerebral. És un cop dur i tots els membres queden commocionats. Per substituir-lo entra Iker Igeltz –Tripi–, però la pèrdua evidencia una ruptura incurable. Més tard, s’incorpora Raúl Lasa –Triki– a la guitarra per substituir Jokin.
És evident que tots aquests canvis deixen un mal regust. Tot i això, s’enregistra El último (el) de La Polla (2003). El títol ja fa preveure un comiat no gaire distant. Per tant, aquest serà l’últim disc d’estudi que sortirà al mercat. Poc temps més tard, i després d’una reunió, cancel·len tots els concerts pendents, decideixen dissoldre’s i finalitzar l’activitat. Per concloure amb la seva carrera, publiquen dos discos més de material ja enregistrat: 14 años (2003), com a recopilatori, i Vamos entrando (2004), de la gravació en directe del festival Viña Rock.
Quinze anys després de l’últim treball i sense haver tingut notícies del grup, han decidit fer una última gira per l’Estat espanyol i part de Sud-amèrica
Quinze anys més tard i sense haver tingut notícies del grup, la banda decideix fer una última gira per l’Estat espanyol i part de Sud-amèrica. Aquesta tornada als escenaris va acompanyada d’un nou disc, Ni descanso, ni paz (2019), que inclou un tema nou homònim i el repàs de temes antics. La tornada als escenaris està acompanyada de contradiccions evidents. Tocar en escenaris multitudinaris (com el Palau Sant Jordi de Barcelona) o haver tingut, últimament, una sobreexposició en els mitjans televisius són dues pràctiques que no lliguen amb la seva trajectòria. Malgrat tot, la seva tornada donarà la possibilitat perquè noves generacions puguin xisclar i saltar aquells himnes en directe. Uns himnes que, agradi o no, formen part de la història del nostre punk.
