La Charlotte, una noia catalana d’origen colombià d’11 anys amb altes capacitats, va anar el dissabte 23 de maig de 2026 a la Cursa Antiracista de Terrassa i, amb molta valentia, va decidir agafar el micròfon i relatar la seva història: a l’escola pateix assetjament racista, bullying, cada dia, de manera rutinària, fins i tot per part del professorat.
Aquest abús va arribar a tal punt que al novembre de 2025 els seus companys li van dislocar la clavícula. L’agressió física va quedar impune, sense resposta ni acompanyament del centre educatiu, com la resta d’agressions verbals que va viure, i no li va quedar altre opció que canviar-se d’escola a una que no li agradava ni a ella ni a la seva mare.
Lluny de ser una història aïllada, ja que una gran part de l’alumnat racialitzat a Catalunya pateix de discriminació racista de forma quotidiana, la Charlotte és un cas especial perquè vol trencar el silenci i vol que se sàpiga tot el que li ha passat. Vol ser un exemple de com aquesta mena de ferides no és que es puguin superar, sinó que es poden guarir. Alhora, exigeix que es parli del racisme a les escoles perquè deixi de ser un tabú i que aquest diàleg es transformi en una pràctica habitual per a poder combatre la discriminació, alhora que es puguin implementar els protocols necessaris al sistema educatiu per responsabilitzar als agressors i garantir reparacions per les persones assetjades. Com garantim la defensa i la protecció dels drets de les infàncies?
Lluny de ser una història aïllada, ja que una gran part de l’alumnat racialitzat a Catalunya pateix de discriminació racista, la Charlotte és un cas especial perquè vol trencar el silenci
Els seus companys li van arribar a fer comentaris com que “tornès a la jungla”. Tanmateix, la Charlotte creu que els assetjadors no tenen tota la culpa. De fet, un company que la va assetjar va reconèixer-ho i es va disculpar i algunes mares dels alumnes també van fer-ho. El problema ve del fet que l’alumnat veu, aprèn i reprodueix les agressions racistes, emmirallant-se tant als mitjans de comunicació, com a casa o a l’escola; en definitiva és la societat sencera.
Però, què fem quan el professorat, que hauria de protegir l’alumnat, també practica conductes racistes? Una professora de la Charlotte li va dir que deixés de “ser dramàtica”, minimitzant aquestes conductes. Així com es poden activar els protocols? El sistema educatiu ens està fallant: cap aula és un espai segur i no existeix la neutralitat.
Això és el que van viure de prop tan la Charlotte com com la María Ángeles, la seva mare, que no volia que la seva filla tornés a l’escola fins que fos un entorn segur. Les dues van ser citades per l’escola per demanar que la Charlotte tornés, i en aquell moment el centre, a més de qüestionar els fets, va posar en dubte l’informe mèdic on consta que es va dislocar la clavícula i el diagnostic de trastorn d’estrès posttraumàtic. Fins i tot la directora va amenaçar en activar els Serveis Socials si la Charlotte no tornava a l’escola.
El centre educatiu. a més de qüestionar els fets, va posar en dubte l’informe mèdic on consta que es va dislocar la clavícula i el diagnostic de trastorn d’estrès posttraumàtic
La María Ángeles es va quedar sense rumb per saber com fer front a l’assetjament racista que havia patit la seva filla i la pressió del centre educatiu. Tant de bo la seva escola hagués activat protocols antibullying, però mai va rebre una resposta sòlida a les seves queixes formals. Tot i així va decidir posar una denúncia a Mossos d’Esquadra i recomana a altres famílies afectades fer el mateix. Segons la seva experiència, d’aquesta forma almenys es poden enregistrar el actes de violència, ja que set de cada deu situacions de racisme no es denuncien.
Quan van denunciar, van informar-les que com que els agressors no arribaven als 14 anys no eren imputables. Tot i que la María Ángeles i la Charlotte no creuen en el càstig, consideren que com que els agressors no tindran cap mena de pena que, els seus actes no tindran repercussió i, per tant, no es farà justícia. La Charlotte va portar cabestrell durant més d’un mes i va haver d’anar a rehabilitació, però encara ha de bregar amb les conseqüències psicològiques posttraumàtiques: té malsons i insomni, ansietat i agorafòbia, en un moment va arribar a pensar en treure’s la vida, i té acompanyament psicològic i psiquiàtric. Els medicaments els ha de comprar la seva mare ja que la seguretat social no els cobreix; ella també ha perdut el son, fins i tot va perdre la seva feina anterior perquè sempre arribava en males condicions.
No obstant això, la Charlotte té la sort que la seva mare és psicòloga i té eines per reconèixer aquest trauma racial i treballar aquestes ferides emocionals, però, què hi poden fer la resta de famílies? En el seu cas li ha resultat molt guaridor continuar amb la seva vida, malgrat el dolor que arrossega, i centrar-se en dues de les seves passions i fortaleses: el futbol i la natació, entrenant al Club de Natació de Terrassa. L’equip ha estat un gran suport per a ella, com també ho han estat la Natàlia, una de les seves professores, i el David el seu entrenador de futbol. També l’ha ajudat molt comptar amb una xarxa de suport.
La Charlotte portarà aquestes ferides durant molt de temps, però està fent i farà un esforç per continuar endavant, juntament amb la seva família i l’acompanyament psicològic i psiquiàtric
La Luna Charlotte Fajardo Cuervo vol ser una referent per a altres nenes, nens i nenis que han patit assetjament racista a l’escola. Insisteix en la importància de no quedar-se callada, socialitzar aquestes experiències racistes amb la resta. Diu que cada persona porta a dins una fortalesa per a continuar endavant i fer front als seus traumes per donar pas al procés de cura. A més, assenyala que les persones assetjades no són el problema ni són les culpables de la violència rebuda, de fet tant els pares i mares com les escoles són també culpables de cometre aquesta mateixa violència.
La Charlotte portarà aquestes ferides durant molt de temps, però està fent i farà un esforç que no e pot mesurar per continuar endavant, juntament amb la seva família i l’acompanyament psicològic i psiquiàtric que està rebent, per viure una vida plena i feliç. Però també vol que se sàpiga que es compromet amb la resta d’infàncies i que alçarà la seva veu i es demostrarà a si mateixa i a les persones que li van fer mal que es pot aconseguir el que es vol sense ferir als altres. Ara, l’educació i el sistema educatiu han de ser activament antiracistes per a poder fer justícia en situacions de racisme.
