Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Carretera i gos

Un relat d’Olga Codina | @La_Directa
Il·lustració de Cristina Cortés

 

Aquesta és una història de nissaga familiar; és una història de sapastres congènits i predisposició al descuit, de maldestres a mig camí entre la tendresa i el surrealisme. És la història d’un pare i un fill enmig d’una autopista del Baix Empordà i comença quan l’Arturo s’agafa els pantalons amb una força bruta i seca. Tira el cap enrere, mira el cel i respira fort. Obrint la boca, treu l’aire com una flamarada i pensa, recordant abatut, cada vegada que ha estat a punt de causar la mort però, per fortuna i atzar, no ho ha fet. Abstret i calculant la magnitud, el corroeix l’agraïment de no haver de veure la cara atònita de les seves nétes, repletes d’infantesa, per haver-se carregat aquell gos.

Al llarg de la seva vida ha viscut molts descuits, però aquesta vegada sent que ha estat el pitjor. Ni tan sols quan va perdre el control del volant i va entrar amb el cotxe a la farmàcia, fent miquetes el vidre, s’havia pertorbat la seva serenitat. O aquella altra que va deixar una espelma encesa al menjador i el seu gat persa, passejant amb la cua encesa, va deixar un rastre de cendra i brasa. Ni tampoc va tenir gaires remordiments aquell dia que, sense intenció, al casal d’avis, va obrir el cap al seu rival octogenari amb el tac que feia lliscar les boles de billar. Aquesta vegada, calculant el possible desenllaç, ha estat la pitjor.

Quan refà el camí amb la memòria, aquell exercici laberíntic que cada vegada li resulta més tediós i esclau, hi cau: els cotxes tocant el clàxon i passant valents pel carril del mig. Dibuixa mentalment la cara del seu fill des del cotxe de darrere, sense deixar de tocar la botzina, esverat i molt insistent, però l’Arturo ha seguit la marxa indiferent. Ja ha estat així des de sempre, com el seu pare i els seus germans, un aire familiar molt contagiós; el patiment, el senyal d’alerta els ha estat aliè des de ben petits. Entra i surt, els remena la quotidianitat, els esgarrapa una mica l’estómac, però dura molt poc. Ells segueixen pel seu carril, amples i tranquils, fins que el neguit cau pel seu propi pes i després, quan ho veuen arribar, s’ho tomben a l’esquena i dormen amb les cames espatarrades i ronquen amb profunditat, indiferents a la calor, al fred, a les mosques o als pessics dels malsons. Per això l’Arturo, desdentat i amb el rostre tranquil i bronzejat per un sol que li espetega hivern i estiu sobre les becaines de tota una vida ben dinat, no va fer cas dels senyals dels cotxes; del senyal del seu fill des de darrere; de la Carme, la seva dona, que asseguda al seient del copilot li deia que “ai, mare, que quina fresca” i es tancava la rebeca amb el front arronsat.

El fill contemplava l’escena des del cotxe de darrere, despistat com el pare i amb la mateixa tendència a la despreocupació patològica, incrèdul que el seu pare no hagués tancat la porta del maleter i anés a tota merda per l’autopista amb el gos a dins, que arrambat a una cantonada s’arrapava a la tapisseria com un tigre per no sortir volant, amb els ulls eixamplats pel vent, la mirada fixa i perduda en un punt allunyat de l’aire huracanat. El fill, instal·lat en una contemplació insòlita, es feia preguntes a l’aire, sabent que ningú el sentia, i sabent que el seu pare no minoraria la marxa davant de res. I es mirava la bèstia, el seu pastor alemany, amb aquells ulls eixamplats, rodons i plens.

I no s’acabava mai aquella carrera decadent i embogida, tan ridícula que quan van parar, per fi, a l’àrea de servei, mig reien entre crits, renegant i abraçant el gos. I encara se’ls escapava el riure entre renecs, de pensar en la pobra bèstia, i ho entomaven com aquells fets plens de surrealisme vital, de l’absurd quotidià que ja queden per sempre com anècdotes de caràcter i de distinció de segell familiar.

Els retrets a l’Arturo encara van durar tot el dia. Ell mirava cap a una altra banda, inflant la panxa i renegant. El fill, hores més tard, observant el gos tranquil, plaent, indiferent, clavat a terra, es va agafar els pantalons amb una força violenta i seca, i amb el cap enrere, gronxant la mirada al sostre, respirant fort i obrint la boca, va treure l’aire com una flamarada envaït per l’agraïment silenciós que el gos estigués allà, afermat al terra fred. I, calculant la magnitud de la possible tragèdia, va somriure, alleujat de la pena de no haver-lo matat d’un descuit.

 

 

 

 

Article publicat al número 473 publicación número 473 de la Directa