l país cardava pena. Fotia aproximadament dos anys que no queia ni gota. Les clavegueres estaven més seques que els peus d’un sant. La meitat dels arbres dels boscos s’havien anat morint i als que quedaven dempeus els agonitzava l’escorça. La neu de les capçaleres era una postal d’abans que la gent es mirava amb melancolia. I la pluja, ai, la pluja, era allò que els avis explicaven als més petits de la casa, que no s’ho acabaven de creure.
Aquell diumenge, quan faltava mitja horeta per a les dotze del migdia, un minibús va parar a la llera del pantà. Pantà, per dir-ne d’alguna manera, perquè en aquells moments era una acumulació de rostoll sobre rostoll sobre rostoll. Un desert estripat per tots costats. Costava trepitjar-lo. Era la terra més dura que es recordava. El llot, aquell fang que rememorava que allà hi havia hagut aigua, era història. El conductor del minibús va baixar el primer, es va col·locar bé les ulleres de sol i va encendre un cigarro. La resta va baixar darrere seu.
“Hem arribat d’hora!”, “Aquestes coses s’han de fer amb temps”, “Per Déu, quina xardor!”, “Verge Santa, quin sequer tot plegat!”. Un estol de dansaires pulcrament abillats va anar baixant. Barretines, faixes i la camisa neta de diumenge. La imatge vista a distància era preciosa. No hi va pas faltar qui volia retratar el moment. “És impressionant!”, “No m’ho esperava tan sec”. Feia més de dos anys que no queia gota, la gent se seguia netejant el cul a la banyera, però la sequera va impactar el grup.
La Colla Sardanista l’Apocalipsi tenia una gran història al darrere. De fet, era més gran el que li penjava per darrere que no pas el futur que se’ls obria per davant. Un dels efectes inesperats de tenir el país més eixut que el coll d’un dromedari era que la gent, a poc a poc, s’havia anat apagant i ja ningú no practicava el bonic i noble ball de la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. “Som la resistència!”, “Sí, a fe de Déu, potser som els últims!”. Així s’animaven i s’encoratjaven uns als altres sentint en carns pròpies que els seus saltirons eren un gest heroic.
Religiosament, els dansaires es van situar al bell mig del pantà que en aquells moments semblava un solar abandonat. “Hem de ballar amb coratge. Penseu que estem salvant el país!”
“Hi hauríem d’anar saltant. Això s’ha de fer a les dotze en punt!”. Religiosament, els dansaires es van situar al bell mig del pantà que en aquells moments semblava un solar abandonat. “Hem de ballar amb coratge. Penseu que estem salvant el país!”. El que traginava la bandera la va clavar, amb més o menys dificultat, a terra. La resta va deixar totes les seves pertinences i el seu patrimoni al mig. La rotllana es va formar amb tota la pompa. Un cop creada, mans a les mans, i un, el més arrítmic de tots perquè li mancava una cama genoll avall, es va posar a tocar el flabiol.
“Si no fem ploure així, jo ja no sé com ens ho haurem de fotre!”. Va ser preciós. Un moment màgic que es va il·luminar amb una llum especial. Llàstima que de públic només hi havia el conductor del minibús, que s’ho mirava fumant des de la llunyania. I quins salts. I quins curts. I quins llargs. I quina elegància en tots i cada un d’aquells moviments. Goig. Aquesta seria la paraula per descriure aquella delicada dansa executada amb precisió, harmonia i preciosisme. “VISCA!”.
Es va fer el silenci. Allà no passava res. Les cigales continuaven cantant follament animades pel Llorenç que queia amb estampida. Encara agafats de les mans, es miraven els uns als altres amb un rictus seriós i encongit, propi de la pràctica pulcra sardanística. “Res”, es va atrevir a dir el flabiolaire coix, “això no ha servit de res!”.
“Si no fem ploure així, jo ja no sé com ens ho haurem de fotre!”. Va ser preciós. Un moment màgic que es va il·luminar amb una llum especial. Llàstima que de públic només hi havia el conductor del minibús, que s’ho mirava fumant des de la llunyania
Pobre esguerrat, que de pressa va haver de callar! Perquè el cel es va tancar i el sol va desaparèixer. Un grapat de núvols que semblaven cavalcar-se els uns als altres com poltres en zel van aparèixer del nord. Portaven llamps, trons i molta aigua. “Culleres! Que funciona! Una altra! Ballem-ne una altra!”. I quan el diluvi va començar a caure, va tornar a arrencar el flabiol sonant com mai havia sonat cap altre flabiol moll. Quina delícia, la colla humida enmig de la tempesta. Queien galledes, poals i camions cisterna del cel i ells excitats ho celebraven saltant més, botant més, contenint més. El conductor, per no mullar-se, fumava des de dins del minibús.
I, precisament, des de dins el minibús va ser des d’on va veure la impressionant onada que recorria el pantà i que va sepultar d’aigua a tota la colla que encara saltava. “Ara llargs!”, cridaven quan l’aigua els va fer desaparèixer sota la seva força. Ho havien aconseguit. El pantà era viu novament. Havien donat la seva vida, però per això l’havien viscuda: pel país.
Com a herois i heroïnes se’ls recorda, encara avui en dia. Rere els seus balls i el seu anecdotari s’escampen noves mitologies i llegendes que els faran eterns per a tota la vida. De fet, és ben conegut encara avui que en èpoques de sequera, quan les precipitacions amainen, les peregrinacions fins al lloc del succés sardanístic són constants. “Si es veu la punta de la bandera és que anem malament d’aigua. I si es veuen les bosses i els abrics, això és que ja tornem a anar pel pedregar!”.
D’això viu Josep Maria Gufrirachs, exconductor de minibús i ara propietari d’una cadena hotelera allotjada a la llera del pantà.
