Amb tan sols disset anys, MC Millaray ha esdevingut un dels noms que ressona amb més forca a l’escena del rap a Xile i alhora està rebent una gran acollida també a escala internacional. Les lletres de les cançons de Jara Collio reflecteixen l’orgull per les seves arrels i les reivindicacions de la lluita del poble maputxe, combinant el mapudungun i el castellà. Hem parlat amb MC Millaray durant la seva visita a Barcelona per participar del concert “Mil veus per a Víctor Jara”, celebrat en el cinquantè aniversari del cop d’estat a Xile i el vil assassinat del cantautor. L’homenatge es va celebrar diumenge passat a les festes de La Mercè i va emocionar la plaça de la Catedral amb les interpretacions de diferents artistes xilenes i catalanes: Anna Tijoux, Javiera Mena, Rusó Sala, Sílvia Tomàs i la mateixa MC Millaray, una banda dirigida per Marina Alcantud i Borja Penalba, a més de la participació d’Inti Illimani Histórico.
Què significa la figura de Víctor Jara per una cantant de la teva generació?
Per mi és història i memòria que transcendeix les diferents generacions, ja que la seva veu també representa la nostra lluita. Jara és el reflex de la gran ferida de Xile i els seus nombrosos traumes, un país on malgrat tot també han passat coses que ens ha omplert d’esperança. Com a artista dona i maputxe, vull alçar la veu com ho va fer Víctor Jara.
Vens d’una família amb tradició artística i vinculada al rap.
Tant la meva mare com el meu pare formen part de la cultura hip hop. Des de ben petita els veia organitzar tallers de rap per als joves del meu barri, en els quals vaig entrar a participar molt aviat. Quan tenia cinc anys vaig començar amb el rap i als set publico el meu primer disc. Al principi per mi era molt complicat entendre que pel fet de ser una nena no em deixessin actuar als concerts i menystinguessin la meva música, fet que moltes vegades encara passa avui. Va ser dur i vaig necessitar posar-hi moltes ganes, però el meu pare i la meva mare sempre em van donar el valor per continuar fent el que a mi m’agrada. En tot això ha estat central fer les coses d’acord amb els meus ideals.
Entenc que aquest és un fet molt important en la teva carrera.
“Vaig criar-me allunyada del territori del meu poble, enfrontant-me al racisme, la discriminació i els reptes que comportava voler reafirmar les meves arrels”
Vaig créixer en un entorn on hi havia moltes necessitats i des del principi la música va ser la meva eina per denunciar-ho. Com a nena maputxe, vaig criar-me allunyada del territori del meu poble, enfrontant-me al racisme, la discriminació i els reptes que comportava voler reafirmar les meves arrels. Per exposar tots aquests fets he estat vetada en alguns concerts i festivals, però mentre tingui veu per rapejar, no els hi donaré el gust de callar-me.
D’on treus la inspiració per escriure les lletres de les teves cançons?
La meva mare, àvia i besàvia són la meva principal influència, dones indígenes i resilients que m’han ensenyat a sentir-me orgullosa del que soc. Com a portaveu que vaig ser d’una xarxa per la infància maputxe, he conegut molts casos en què l’Estat xilè vulnera els nostres drets. El meu poble ha resistit durant més de 500 anys i encara avui viu sota la militarització dels seus territoris. Les meves lletres també són el reflex de tota aquesta violència enmig de la qual creix la infància maputxe.
Com tantes altres nenes maputxes, et vas criar a les perifèries de Santiago de Xile. Quin ha estat el teu vincle amb el territori?
Vaig créixer allunyada de Wallmapu, tot i que hi viatjava sempre que podia. Amb set anys recordo que vaig assistir a la meva primera cerimònia maputxe i allò em va despertar l’interès per aprendre més sobre aquell coneixement ancestral. Com a jove, agraeixo tot el que m’han ensenyat les generacions més grans, com per exemple la llengua. Durant un temps em sentia culpable per no parlar el mapudungun, fins que finalment vaig entendre que això era provocat per la violència i l’exili que han patit els nostres avis. Migrar a les ciutats és el camí al qual ens van obligar, però revitalitzar la nostra identitat és la resposta que escullo donar-hi. Prendre consciència de tot això em genera sentiments dolorosos i bonics alhora.
Una de les teves principals reivindicacions és la recuperació de la terra
“La terra no és nostra, sinó que nosaltres li pertanyem. Aquesta convicció és la que ens porta a defensar els rius i el territori enfront de la devastació que hi duen a terme molts empresaris”
Exacte, i aquest és un tema que m’agrada explicar amb detall, perquè el maputxe no vol ser amo de cap territori. La terra no és nostra, sinó que nosaltres li pertanyem. Aquesta convicció és la que ens porta a defensar els rius i el territori enfront de la devastació que hi duen a terme molts empresaris, de la qual soc testimoni malgrat la meva joventut. És una lluita que ens ha comportat rebre molta repressió, davant el que nosaltres tractem de respondre amb unió. Això no es fa només per un mateix, ningú planta un arbre pel seu benefici, sinó per a les noves generacions.
Com va ser el procés que et porta a prendre consciència d’aquesta realitat?
Sempre he tingut el sentiment de voler aprendre de les generacions més grans de les nostres comunitats, a les quals sento el meu esperit molt proper. La pressa de consciència és un procés permanent i un treball per preservar la veu i coneixement dels nostres avantpassats. L’any 2018, la policia xilena va assassinar al jove maputxe Camilo Catrillanca, enmig de la indiferència d’una part important de la societat xilena. Després d’això va vindre el despertar social del 2019, quan molts van copsar la realitat i van creure el que des de fa tant temps els explicàvem que passava a les comunitats maputxes.
Malgrat que per la teva edat no poguessis votar, vas participar activament en la campanya pel vot favorable en el referèndum per la nova constitució. Quin sentiment et va generar que finalment fos rebutjada?
“La nova constitució era una oportunitat per ser reconeguts com a nació, igual que la resta de pobles que habiten Xile”
El poble maputxe mai ha comptat per a l’Estat xilè, sinó tot el contrari. La nova constitució era una oportunitat per ser reconeguts com a nació, igual que la resta de pobles que habiten Xile. Des d’aquesta visió, alguns maputxes hi estàvem d’acord, personalment soc conscient que això no comportaria justícia immediata pel meu poble, ni pels nostres morts i desapareguts. Va ser un moment de sentiments enfrontats, ja que als nostres germans ningú els hi pot tornar la vida. I malgrat tots aquests dubtes, considero que vam perdre l’oportunitat de generar un canvi. Malauradament, molts dels joves i estudiants que van protagonitzar el despertar de Xile encara no tenien edat per votar quan es va celebrar el referèndum i això explica en part els resultats finals.
Creus que el protagonisme que va tindre la bandera maputxe en el despertar de Xile reflecteix un canvi de mentalitat?
A Xile no hi ha cap institució que defensi la infància maputxe. Actualment, quan se celebra el dia dels pobles originaris, apareixen vídeos de nens amb la nostra vestimenta tradicional, però això està lluny de traduir-se en la garantia dels seus drets ni en la desmilitarització dels territoris. Els maputxes sempre hem estat desperts, no vam fer-ho amb el despertar social. Nosaltres no ens podem conformar amb les coses tal com són, perquè mantenir aquesta lluita ha estat la garantia de la nostra supervivència malgrat el genocidi. Sempre tinc present aquesta dita: “kiñe tranapule mari witrapürayayngün” (“si un cau, deu s’aixecaran”).
