Quan s’hi arriba pel camí de terra, ja hi ha molts cotxes aparcats. Avui hi ha jornada de treball i aquelles persones que hi participen es troben a una finca recuperada col·lectivament. Les antigues corts, ara convertides en una àrea social, concentren tot el personal. Es comença amb un bon esmorzar per agafar energia. Unes aniran cap a l’hort a plantar porros, unes altres repartiran cistelles a les unitats familiars que formen part de la comunitat. Verdures i hortalisses, fruita, pa, llet, iogurts, ous… Tot de proximitat i de temporada. Tancaran la jornada amb un àpat, ple de converses, reflexions i plans de futur individuals i col·lectius. I és que cadascú té la seva tasca en aquest ecosistema format per un espai en un entorn rural amb una comunitat que s’organitza per donar-li vida. Un ecosistema que esdevé forma de vida dins el mateix ecosistema. Una utopia que, amb els anys, ha esdevingut realitat.
Teniu al cap o formeu part d’un projecte transformador amb persones afins per revitalitzar el territori, però us falta un lloc on poder implementar-la? Teniu una propietat, no sabeu com gestionar-la o a qui deixar-la, però us agradaria assegurar-ne la continuïtat mantenint-ne uns valors respectuosos amb l’entorn? La Fundació Emprius neix de l’organització del món rural per donar resposta a aquestes necessitats bidireccionals, impulsant una cultura comunal rural que garanteixi la sobirania i dignifiqui la vida de les persones. “Fa falta una eina per aquelles persones que tenen un patrimoni que està en desús i no tenen fills que el vulguin gestionar, però tampoc el volen deixar a l’Estat o a l’Església. I, per altra banda, cal ajudar aquells col·lectius que estan buscant desenvolupar un projecte i no es poden permetre accedir a un patrimoni”. Així ho explica Alba Hierro, vocal d’aquesta fundació que fa poc ha començat a caminar.
Agent i eina de canvi
Davant del context actual d’emergència planetària és quan es fa més evident la importància de crear noves eines basades en la interdependència i l’ecodependència, que posin la vida de les persones al centre i siguin agents de canvi. I això és el que busca la Fundació Emprius, que defensa una redistribució en l’accés als recursos, un decreixement basat en la comunitat i la regeneració de la biodiversitat, una nova forma d’entendre les relacions en els entorns rurals. “Volem anar a salvar patrimoni i a potenciar grups que estiguin implicats en aquesta lluita i en aquesta acció social”, afirma Hierro.
Evitar que el patrimoni caigui en mans de l’especulació i que, en canvi, proporcioni un retorn social, és un dels beneficis que l’entitat planteja. “Tenim molt clar que el patrimoni que gestionem no s’utilitzarà per guanyar diners, sinó per revitalitzar el món rural”, assenyala Mandi Domingo, cofundadora de la Fundació Emprius. “Les persones que liderem la fundació no tenim un afany d’acumulació de poder”, explica. Per aquesta raó asseguren que han escollit una forma legal que els permet rebre donacions de patrimoni amb certs avantatges fiscals. “Les comunitats són les que tenen la custòdia de la finca i la seguretat que, si segueixen l’ideari establert, s’hi poden quedar fins que vulguin. Nosaltres facilitem l’accés a la terra, que és un dels principals problemes que es tenen avui en dia, sobretot per aquella gent jove que es vol dedicar al sector primari”.
“Les comunitats que custodien la finca tenen la seguretat que, si segueixen l’ideari establert, s’hi poden quedar fins que vulguin”, assegura Mandi Domingo, una de les impulsores de la fundació
En definitiva, la Fundació Emprius vetlla i acompanya els processos perquè siguin propostes reals i que perdurin en el temps. No només amb la voluntat d’adquirir patrimoni per col·lectivitzar-lo i cedir-lo a projectes transformadors, sinó també per servir de paraigua legal a aquelles finques gestionades per comunitats amb els mateixos valors. I és que el seu origen ho diu tot. Com explica Hierro, un projecte emparat per la fundació “sorgeix d’un grup de persones que conviuen i tenen molts punts en comú. Veuen que té sentit el fet de viure en comunitat, valoren la connexió amb la natura i la seva cura, els beneficis que suposa pel que fa a resiliència o en l’àmbit econòmic per col·lectivitzar recursos i esforços”. D’aquí sorgeixen els criteris que es valoraran a l’hora d’escollir els projectes, que variaran en funció de les característiques de la propietat, però evitant que el finançament sigui un factor limitant. “Si creiem que el projecte pot funcionar, buscarem la manera de finançar-lo. No volem que la capacitat econòmica sigui el principal motiu per decidir un grup o un altre”, afirma Hierro.
El comunal com a pilar bàsic
El que fa que la Fundació Emprius sigui un exemple de la força que estan prenent les iniciatives innovadores per fer front a la situació present és la recuperació dels terrenys comunals i del ruralisme. Però, què signifiquen aquests conceptes al segle XXI i com es poden aplicar en el món actual?
Per una banda, es planteja una nova forma d’accés als recursos, basada en els històrics béns comunals. Tal com explica Pol Font, membre del consell assessor de la fundació en aquesta matèria, històricament, eren propietats de titularitat pública, però gestionades pel veïnat d’una zona concreta. “Sovint es tendeix a creure que eren finques rústiques o naturals (prats, boscos, muntanyes, aigües…), però, en realitat, també podien ser comunals mitjans de producció construïts per la societat abans de la revolució industrial, com ara molins, serradores, fargues, forns (de pa, de llenya, de calç…) o mines. I també edificis amb diferents usos públics com ara fleques, carnisseries, tavernes, centres socials o escoles”.
Així doncs, el comunal comprèn també noves formes de producció i noves formes de relació. “Es reivindica la cultura comunal entesa en un sentit ampli i enfocada sobretot a la ruralitat, per la importància estratègica que té aquesta dins la transició ecosocial i la creació d’elements de gestió col·lectiva”, remarca Pol Font. Les comunitats –sigui el veïnat d’un poble, els habitants d’una pedania, una cooperativa, un col·lectiu o una associació– són les que exerceixen la custòdia col·lectiva d’un bé comú, més enllà d’optar per una forma de vida en comunitat. “Els béns comunals tenen a veure amb el concepte de veïnat, però cadascú pot viure com vulgui”, afirma aquest estudiós dels comunals que, particularment, participa del projecte de suport mutu de Can Tonal de Vallbona, a Sant Antoni de Vilamajor (el Baix Montseny).
Per altra banda, els entorns rurals de les finques també juguen un paper determinant. “La fundació està molt enfocada a l’àmbit rural. Revitalitzem aquest territori en l’àmbit econòmic, en l’àmbit social i en l’àmbit humà. No des d’una lògica urbana, sinó acompanyat d’una revitalització del món rural, del coneixement de les persones que hi habiten, de les seves realitats econòmiques, la sostenibilitat, la recuperació de la terra, la valorització social del sector primari i la transformació a millor del món rural”, explica Mandi Domingo, membre del patronat de la Fundació Emprius, com a representant de Can Parera, una de les comunitats impulsores, situada a Sant Pere de Vilamajor (el Baix Monseny).
Des d’Emprius es destaca també la importància de potenciar projectes comunitaris més enllà de la mateixa comunitat, oberts a les institucions locals, les persones del municipi o a persones nouvingudes. I el mateix ocorre amb les terres i les infraestructures. “La propietat de les terres cada vegada està en menys mans i, per tant, s’ha de recuperar infraestructura col·lectiva per poder subsistir (terres, camps de cultius, fruiters, molins, serradores, boscos col·lectius…). Des de la fundació podem crear eines jurídiques i legals perquè la propietat continuï sent sempre col·lectiva i siguin les comunals les que custodiïn aquestes propietats”, afegeix Domingo, des de la seva llarga experiència en comunitats internacionals
i cooperativisme, tant en entorns urbans com rurals.
Una altra de les potencialitats d’aquesta eina és la d’enfortir i difondre la cultura comunal, afavorir una gestió comunitària justa i transformadora per l’entorn, acompanyar les comunitats amb la seva expertesa perquè arribin a bon port, incidint amb l’administració per generar nous marcs legals i tècnics favorables i fomentant pràctiques com la compartició d’eines i recursos –apunten des de la fundació–, una línia que també ofereixen a la col·lectivitat.
Valors fets a mida de les comunitats impulsores
Tot aquest moviment no hauria estat possible sense les cinc comunitats impulsores de la Fundació Emprius: a banda de Can Tonal i Can Parera, Cal Cases (a Santa Maria d’Oló, el Moianès), La Tomasa (a Campins, el Baix Montseny) i el Mas Les Vinyes (a Sant Martí d’Albars, el Lluçanès). En aquesta última té la seu la fundació. De forma comuna, han establert les bases d’aquest model forjat a partir de la forma de vida que promouen, tant pel que fa a organització com a autogestió, governança o tolerància a la diversitat. Però sobretot, defensant uns valors que són els que la Fundació Emprius utilitza com a criteris per valorar els projectes que vagin acollint.
A Can Tonal, al Baix Montseny, no només s’han implicat persones que hi resideixen, sinó també part del veïnat proper
Can Tonal, situat al Baix Montseny, n’és un clar exemple. Han passat gairebé deu anys des que un grup de joves amb formació universitària, després de llargues reflexions sobre com seria una nova societat basada en la cooperació i el suport mutu, l’autogestió i la democràcia directa, i en equilibri amb l’entorn natural, van decidir posar les idees en pràctica. Així, es creava el que avui és l’espai social i comunitari de Can Tonal, en una antiga granja i l’hectàrea de terreny que hi havia al voltant, abandonades fins llavors.
Les persones que participen a Can Tonal són una bona mostra que el projecte va més enllà de la comunitat estricta. Les seves accions no només repercuteixen dins dels límits de la finca, sinó que també involucren a totes les veïnes que s’hi interessin. En el cas del projecte, que avui anomenen Vallbona Suport Mutu, les seves membres tenen l’obligació de participar en les assemblees, aportar una part del seu salari al manteniment del projecte i formar part d’una línia de treball de les dotze que hi ha fixades, però no han de viure-hi necessàriament. A part, s’estableixen relacions amb els municipis de l’entorn, participant i creant sinergies amb organitzacions com l’Ateneu de Sant Antoni de Vilamajor, el grup de criança Els Follets o una cooperativa de cosidores que funciona des de la pandèmia. Amb aquesta forma de funcionar, intenten ser exemple, no només de sobirania alimentària i agroecologia, sinó també de resiliència, suport mutu, democràcia i interacció amb el territori.
Una altra de les comunitats impulsores que serveix per aproximar-nos als valors que hi ha darrere la Fundació Emprius és Can Parera. Situada dins els límits del parc natural del Montseny, és un clar exemple de finca salvada de l’especulació, perquè després de les negociacions amb la propietat, s’han volgut mantenir els usos agrícoles i ramaders que tenia històricament. El resultat és un projecte cooperatiu de convivència amb diversos nuclis no basats en la família nuclear, en procés de rehabilitació i de definició dels usos de cada espai, però en concordança amb l’entorn on es troba. La fundació també vol ser un paraigua perquè projectes com aquests puguin ser cedits i es vetlli perquè els objectius es mantinguin amb els anys.
Tot i ser una eina molt recent, la Fundació Emprius ja ha despertat l’interès tant de donants com de projectes custodiants, a banda de persones afins que han passat a ser membres del seu consell assessor o ambaixadores i representants territorials, complementant el patronat, format pels cinc representants de les comunitats impulsores.
Així, aquells projectes que tinguin uns valors relacionats amb l’agroecologia, la sobirania, la resiliència, la democràcia, els feminismes, el suport mutu i la solidaritat, són susceptibles de contactar amb la Fundació Emprius per obtenir-ne suport i acompanyament. I de la mateixa manera, aquelles propietàries que vulguin donar un ús transformador al seu patrimoni en concordança amb aquests principis, també ho poden fer. Els resultats són exitosos, com s’ha constatat en les experiències de les comunitats impulsores. Tal com afirma Alba Hierro, “no és una idea basada en una utopia. Alguns projectes fa més de deu anys que treballen en aquesta utopia, però ara que s’ha construït, volem acompanyar a altra gent a fer-la realitat”.
