El 29 de març, l’amiga i companya Marta Plaza, referent del moviment de supervivents de la psiquiatria a l’Estat espanyol, va prendre la decisió de morir. Sentir un profund respecte per la seva decisió no està renyit amb sentir tota la ràbia, la impotència i la tristesa que produeix aturar-se a mirar amb profunditat i complexitat les trames que condueixen una persona a prendre la decisió de morir. I això, al seu torn, no està renyit amb sentir tota la bellesa, l’amor i l’esperança que ens deixa.
La mort voluntària no es pot deslligar del context en què es dona. El desig d’interrompre la pròpia vida no és intern (al contrari del que diuen els relats biomèdics), sinó el resultat de com elements externs impacten en la nostra biografia: les violències rebudes des de la infància, les violències que produeix la institució familiar i l’heteropatriarcat, les violències que es deriven de la patologització del nostre patiment i el (mal)tracte del nostre dolor, la precarietat a què es condemnen els cossos no productius, la manca d’implicació de la resta de la comunitat en una lluita que sovint resulta invisible.
El relat que les persones es maten com un símptoma més d’un suposat trastorn és una de les narratives més perverses de totes les que existeixen només per a protegir el sistema de les crítiques.
El relat que les persones es maten com un símptoma més d’un suposat trastorn és una de les narratives més perverses de totes les que existeixen.
En primer lloc, hi ha una àmplia evidència (i no caldria dir-ho perquè sembla bastant lògic) de com les persones exposades a experiències d’adversitat en la infància corren un risc significatiu de ser diagnosticades en la vida adulta. I si assumim que habitem un món on el dany és un fenomen generalitzat, cal assumir també que la distribució d’aquest dany és desigual. Que recau, de manera sistemàtica, sobre uns determinats cossos. I, per tant, que la psiquiatria i la psicologia, com a eines d’ordenació social, es queden molt curtes a l’hora d’explicar el patiment de les
persones. De fet, remeten a una necessitat colonial del projecte civilitzatori modern de classificar i ordenar la vida per orientar-la a la productivitat.
Com a conseqüència, el patiment i les respostes que les persones elaboren per fer front a la violència i el dany són sistemàticament individualitzades i despolititzades: patologitzades, medicalitzades i institucionalitzades. Una correlació de fets que hauria de ser suficient per llençar a la paperera de la història, d’una vegada per totes, la narrativa dels factors endògens, biològics i genètics.
Cal llençar a la paperera de la història, d’una vegada per totes, la narrativa dels factors endògens, biològics i genètics.
I per descomptat, el psistema –entès aquest com l’entramat de professionals i discursos de la cultura hegemònica que individualitzen, descontextualitzen i patologitzen el malestar, colonitzant el llenguatge sobre el dolor– també fracassa en l’acompanyament del patiment. En paraules de la Marta: “Lligar una persona amb corretges a un llit no és cuidar-la. Drogar-la en contra de la seva voluntat, ocultar-li informació sobre els fàrmacs que se li imposen, saltar-se tot consentiment informat sota la premissa que el seu diagnòstic li impedeix prendre decisions encertades, no és cuidar-la. Aïllar-la dels seus vincles, tancar-la en contra de la seva voluntat, ocultar que té dret a assistència legal, impedir-li activament l’exercici dels seus drets… No és cuidar-la”.
Però, malauradament, totes les anteriors són pràctiques quotidianes en la psiquiatria. Una llarga llista a la qual també podríem sumar-ne d’altres, que com els electroxocs, es continuen aplicant sota l’aparença de legitimitat mèdica mentre es mantenen en un discret segon pla del debat públic.
I així, es genera l’efecte de portes giratòries –o de viatgeres habituals– a l’entramat institucional de Serveis Socials, CSMAs, centres de dia, etc. Un sector externalitzat en què treballen milers de persones i a través del qual, alguns s’omplen les butxaques. Un entramat que no distingeix entre allò públic i allò privat, sinó que opera sota una mateixa lògica de gestió, control i rendibilització del patiment.
La interiorització massiva i acrítica de la lògica de la malaltia i de la narrativa biomèdica produeixen un abandonament per part de la comunitat.
En darrer lloc, la interiorització massiva i acrítica de la lògica de la malaltia i de la narrativa biomèdica produeixen un abandonament per part de la comunitat, incloent-hi, també, bona part dels moviments socials. Perquè és fàcil assenyalar, en un pla teòric, les violències. Però no ho és tant en la quotidianitat, i acompanyar i legitimar les conseqüències i impactes que tenen en les persones.
Deia la Marta, en un article a Píkara Magazin, el setembre de 2022, que “tenim molts aprenentatges pendents com a societat abans que el suïcidi i les seves xifres deixin de ser un problema”:
“Aprenentatges que tenen a veure amb l’acompanyament del patiment psíquic, la bogeria, el dolor […] Sembla una obvietat dir que facilitar vides vivibles prevé el suïcidi, però potser ja no ho és tant si atenem el contingut dels plans de prevenció o dels plans regionals i estatals de salut mental. Facilitar, des dels àmbits institucionals, comunitaris, afectius… que les vides de les persones siguin, en efecte, vivibles, disminueix el patiment psíquic, prevé el suïcidi i podria constituir l’eina de protecció més gran de la salut mental de la població.
A vegades, el dolor pot no ser bonic, però també conté primaveres. I una sensibilitat i saviesa enormes, perquè viure molt a prop de la mort és viure també molt a prop de la vida. I habitar aquest lloc fronterer entre les dues permet desplegar la potència del suport mutu.
Davant la violència i la impunitat estructural, continuem ampliant les xarxes del moviment de supervivents de la psiquiatria, que recupera i construeix narratives pròpies i sosté formes de suport mutu que desborden i qüestionen el marc institucional, malgrat els múltiples intents de cooptar-lo, ignorar-lo o folkloritzar-lo. Un moviment que no demana ni necessita permís, sinó que assenyala, incomoda i practica —en el present— altres maneres d’estar juntes, d’acompanyar el dolor i de disputar el sentit mateix de què vol dir cuidar.
Marta, estimada, com tu bé sabies, l’esperança no es fa sola, cal construir-la juntes. Sense certeses. Només amb els teus quizás y alomejores temblorosos. Que són també els nostres.
Marta, estimada, com tu bé sabies, l’esperança no es fa sola, cal construir-la juntes. Sense certeses. Només amb els teus quizás y alomejores temblorosos.
El millor homenatge que et podem fer és convertir-nos en els teus somiats militants de l’esperança, continuar sembrant futurs habitables i continuar imaginant altres realitats possibles: realitats en què la vida i els imaginaris entorn de la salut no estiguin al servei de l’acumulació de capital; realitats en què puguem emmalaltir, doldre’ns i patir amb seguretat, sense ser exposades a la violència i la pèrdua de drets; realitats en què la vulnerabilitat i la necessitat de suport siguin acceptades com a elements constitutius de l’existència.
Un món en què, com deies en un altre article a Píkara, el gener de 2021, les experiències de patiment psíquic amb les quals moltes persones convivim “seran una part més de les nostres vides. Una part difícil i complicada, que per aquest motiu serà sostinguda per la comunitat i tindrà el seu suport”. Un món en què “podrem recórrer un camí de responsabilització social que, com d’altres processos de veritat, justícia i reparació, prengui responsabilitats sobre el que han fet la Psiquiatria i altres agents repressors a escala institucional, des d’un reconeixement sense excuses de la violència exercida, contemplant els actes de justícia reparativa que siguin necessaris i assentant les bases perquè aquests danys no puguin repetir-se mai més. I si per assegurar-ho fos necessària l’abolició –que no reforma– de tots els dispositius creats per a psiquiatritzar, aïllar, tancar, domesticar, etc., benvinguda sigui”.
Marta, amiga, seràs eterna. I nosaltres, continuarem muntant pollos.
