Des de fa temps, col·lectius de mares migrants i racialitzades denuncien les violències que enfronten per part de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). En les últimes setmanes la institució s’ha vist durament qüestionada després de la denúncia de violacions i explotació sexual a una nena de 13 anys que es trobava sota la seva guarda. El Govern de la Generalitat ha anunciat una “profunda reforma” de l’organisme, que comença amb un canvi de nom: ara passa a cridar-se Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA).
No obstant això, com assenyalen les organitzacions de famílies afectades, aquests fets no són casos aïllats sinó que s’insereixen en un entramat de violència institucional vinculat amb el racisme, el patriarcat i el capitalisme. No és casual que les famílies migrants, gitanes i empobrides siguin les que es troben particularment afectades per les violències que s’hi exerceixen. Així, en lloc de garantir els drets de la infància, les pràctiques institucionals (re)produeixen diferents formes de violència. En aquest sentit, el funcionament de l’ara exDGAIA reflecteix la manera en què el racisme, el classisme i el patriarcat operen: des de l’estructura fins a la pràctica quotidiana del personal tècnic que determinen les retirades de custòdia i altres violències associades.
El funcionament de l’ara exDGAIA reflecteix la manera en què el racisme, el classisme i el patriarcat operen: des de l’estructura fins a la pràctica quotidiana del personal tècnic que determinen les retirades de custòdia
En primer lloc, existeix un marc normatiu que empara l’actuació discrecional de l’Administració de l’Estat. La causa és que en l’àmbit de la protecció de la infància les administracions públiques tenen la potestat per aplicar mesures com la tutela ex lege, la guarda judicial, guarda provisional i l’acolliment preadoptiu. En aquest sentit, els serveis socials són els responsables d’avaluar les situacions familiars, informar a operadors judicials i elaborar plans d’intervenció. La qual cosa li atorga legalment un marge considerable de discrecionalitat que es tradueix en actuacions discriminatòries cap a famílies migrants, racialitzades i en situació de precarietat.
En segon lloc, aquest marc legal es materialitza en una sèrie de criteris que utilitza l’Administració per justificar les retirades de custòdia. Segons dades del Butlletí de Dades Estadístiques de Mesures de Protecció a la Infància, en 2023, el 58 % de les retirades van ser decidides administrativament pels serveis socials sota la categoria de “desemparament”. L’ús discrecional d’aquest criteri inclou situacions de pobresa que no impliquen maltractament o negligència greu. Factors com la falta de documentació, la precarietat laboral, l’exclusió habitacional o, fins i tot, estereotips racistes influeixen en aquestes decisions.
A més, com denuncien les famílies afectades i els col·lectius de suport, la maternitat de les dones migrants, racialitzades i empobrides està subjecta a un control institucional constant. Aquest control abasta múltiples aspectes de les seves vides: des de la sexualitat, la gestació i el nombre de fills i filles, fins a les formes de criança i l’alimentació. Lluny de protegir, les institucions reprodueixen violències estructurals: fins i tot haver viscut violència masclista pot ser interpretat com un factor de risc i perjudicar encara més les mares.
El control no s’exerceix únicament a les fronteres físiques, sinó que dins del territori es reprodueixen pràctiques disciplinàries executades per treballadors i treballadores de l’administració
En tercer lloc, aquests criteris són aplicats per tècnics i tècniques de l’administració, la labor quotidiana de la qual consisteix a documentar, elaborar informes i activar protocols. Aquesta tasca forma part del que Harsha Walia descriu com una estratègia de governança fronterera, basada en la difusió territorial del control migratori a través de la internalització de les fronteres. Això implica que el control no s’exerceix únicament a les fronteres físiques, sinó que dins del territori es reprodueixen pràctiques disciplinàries executades per treballadors i treballadores de l’administració de l’Estat —com el personal sanitari, de serveis socials, el professorat o els treballadors socials— que es converteixen en guardians de les fronteres i la reproducció de les fronteres es converteix en una rutina laboral.
Finalment, és important recordar que la visibilitat de les violències exercides per l’exDGAIA és resultat del treball incansable de les famílies afectades i dels col·lectius de suport. Els qui continuen organitzant-se per denunciar la multiplicitat de violències que enfronten, exigir responsabilitats i reparació per a les famílies. En aquest sentit, en els dies vinents, es durà a terme una manifestació a Barcelona, a la qual estem cridades a participar per assenyalar els responsables de les violències racistes, masclistes i capitalistes que s’exerceixen contres les infàncies i les seves famílies. Perquè, com diuen els col·lectius organitzadors: ja és hora que la vergonya canviï de bàndol.
