Ara fa poc menys d’un any, Barcelona, com molts altres territoris dels Països Catalans i del sud d’Europa, va viure la seva manifestació antituristització més multitudinària. Milers de persones vam prendre els carrers per deixar clar que, per tal de cuidar la ciutat, la seva gent i el planeta, necessitem posar límits al turisme.
Tot i l’evident progressió de l’opinió pública, amb un consens cada cop més ampli entorn de la necessitat de decreixement turístic, les administracions continuen prioritzant el rendiment de la inversió turística per sobre del benestar de la població. L’alcalde Collboni fa promeses buides però grandiloqüents sobre una hipotètica eliminació dels pisos turístics el 2028 i sobre un eventual tancament de terminals de creuers, però la cruel realitat mostra que 15.000 llars potencials continuen segrestades per l’especulació turística, i que el trànsit de creuers i creueristes no deixa de créixer any rere any. Collboni fa aquestes promeses després d’inaugurar una nova terminal fa poques setmanes i de licitar una altra que començarà a operar l’any 2026.
El govern de Jaume Collboni incrementa la taxa turística, però evita dir obertament que gairebé tot el que es recapta es destina a la promoció turística
El govern de la ciutat augmenta la taxa turística (sense comentaris sobre l’embolic a les votacions al Parlament), però evita dir obertament que gairebé tot el que es recapta es destina a la promoció turística. Quin sentit té augmentar la taxa turística d’una activitat nociva per a la ciutat, la seva gent i el planeta, quan podrien implementar polítiques de decreixement turístic? L’únic sentit possible està en l’ús polític que se’n fa per legitimar el model turístic i fer veure que les administracions entomen el problema. Però la realitat torna a ser una altra: la taxa no té cap efecte real sobre el flux turístic; de fet, en un pervers gir de guió, fa que els fons derivats de la seva recaptació acabin promocionant i finançant la mateixa activitat turística.
Mentrestant, però, la conflictivitat associada al turisme, dins del seu caràcter cíclic, s’avança any rere any. Aquest 2025 no ha calgut esperar a l’estiu: ja tenim una veritable primavera calenta. Abans de la manifestació unitària del 15-J, els barris de muntanya fa setmanes que es mobilitzen per la recuperació del Park Güell, però també per la desturistització de les línies d’autobús que hi pugen; un àmbit en què veiem –i celebrem– el veïnat lluitant colze a colze amb el personal de TMB i de BSM, gestora del mateix Park Güell, col·lectius laborals molt perjudicats pel monocultiu turístic. De la mateixa manera, les Kellys fa mesos que es manifesten davant d’hotels exigint millores respecte a la situació estructural d’abús laboral que pateixen, i diversos sindicats continuen esforçant-se per millorar el conveni de l’hostaleria davant l’avariciós immobilisme del lobby hoteler.
Són constants les queixes del veïnat del Guinardó, Sagrada Família o Ciutat Vella pel pas dels busos turístics, que trenquen qualsevol possibilitat de tranquil·litat a casa
L’especulació turístic-immobiliària ha estat molt present a les històriques mobilitzacions per l’habitatge dels darrers mesos (23 de novembre i 5 d’abril), així com en les denúncies d’entitats de Badalona, L’Hospitalet i altres municipis de l’Àrea Metropolitana, que alerten de l’expansió constant de la taca d’oli de la turistització, estesa pels lobbies i amb la complicitat de la classe política. Són constants les queixes del veïnat del Guinardó pel pas continuat dels busos turístics, que trenquen qualsevol possibilitat de tranquil·litat a casa, o les de la Sagrada Família i Ciutat Vella, per l’autèntic malson en què el monocultiu converteix el dia a dia… per no parlar de la nit.
Diguem-ho clarament: la turistització perjudica seriosament la salut. La de la ciutat, la de la seva gent i la del planeta. Dit d’una altra manera: el turisme ens roba el pa, el sostre i el futur. La relació entre turistització i injustícia habitacional ja és àmpliament assumida, però l’altre gran impacte sobre les condicions materials de vida és el treball, precisament l’argument que la indústria turística utilitza sempre per defensar el seu negoci i exercir xantatge emocional: el monocultiu turístic concentra l’ocupació en un dels sectors amb pitjors condicions salarials –amb un sou mitjà que representa només el 60% de la mitjana salarial general a Barcelona– i laborals –hiperflexibilitat, externalitzacions, feina sense contracte o amb contracte en pràctiques–, i condemna moltes famílies a uns salaris insuficients, cosa que les fa dependre’n de manera extrema.
El turisme genera el 10% de les emissions de CO₂, contamina l’aire i les aigües amb avions i creuers, consumeix gran quantitat d’energia i acumula tota mena de residus
No menys important: el turisme és una de les indústries que més contribueixen a l’actual crisi ecològica múltiple. Concretament, genera prop del 10% del total d’emissions de CO₂ a escala global, a més de contaminar l’aire i les aigües amb avions i creuers, de provocar consums d’aigua i energia esfereïdors i de generar tota mena de residus a través del seu consumisme frenètic. Hem de recordar que el 80% dels turistes que arriben a la ciutat ho fan per via aèria. I ara, una vegada més, planeja l’amenaça d’una nova ampliació de l’aeroport del Prat, orientada a acollir més turistes intercontinentals i de creuers, i que permetria arribar a més de 70 milions de passatgers anuals. No ens podem permetre aquest deliri suïcida que, entre totes i tots, ja vam aturar fa quatre anys i que tornarem a aturar tantes vegades com calgui.
La realitat és que el negoci turístic només és negoci perquè genera uns beneficis econòmics immensos, gens redistribuïts i hiperconcentrats. Aquest negoci el fa externalitzant la major part de despeses, mitjançant l’explotació laboral -amb sous i condicions de misèria-, i aprofitant-se de la catifa vermella de serveis públics que l’administració li posa. Si la indústria turística hagués d’assumir condicions laborals i sous justos; si hagués de pagar pels serveis públics que explota i que paguem entre totes i tots (neteja, sanitat, transport, manteniment urbà, infraestructures, seguretat…); si no gaudís de privilegis com ara no patir mai restriccions hídriques –ni tan sols en temps de sequera–; si hagués de pagar pels estralls ecològics que genera… llavors el negoci turístic no seria negoci. Ho és només a força d’empobrir la gent que vivim als territoris que turistitza i de destrossar l’entorn i el planeta. És, un cop més, l’equació clàssica de socialitzar els costos i privatitzar els beneficis.
Davant d’aquesta veritable estafa turística, un cop més ens plantem i exigim un canvi de rumb econòmic per a la ciutat: prou d’aquest monocultiu, decreixement turístic ja!
Davant d’aquesta veritable estafa turística, un cop més ens plantem i exigim un canvi de rumb econòmic per a la ciutat: prou d’aquest monocultiu, decreixement turístic ja! I no estem sols. Aquest 15 de juny, som molts els territoris del sud d’Europa que sortim al carrer a manifestar-nos pel decreixement turístic i la imposició de límits reals al turisme —condicions absolutament imprescindibles per garantir que totes i tots puguem tenir pa, sostre i futur.
Ho estem dient, i ho direm ben alt als carrers el pròxim diumenge 15 de juny –a Barcelona, convocats als Jardinets de Gràcia a les 12h– des de tota l’Àrea Metropolitana, des dels Països Catalans (amb la gent de Mallorca, Eivissa i Formentera, del Pirineu, de Girona i de Tarragona) i des de molts altres indrets del sud d’Europa: Donostia, Canàries, Nàpols, Bilbo, Cantàbria, Palermo, Iruñea, Lisboa, Venècia,… Sumeu-vos a la convocatòria més propera! Trobeu-vos als carrers, aquí i allà, i posem sobre la taula, d’una vegada per totes, la necessitat urgent d’aturar aquesta maquinària turística de destrucció del territori, de les condicions de vida i del planeta.
