“Hem de ser capaços de distingir entre dos desastres diferents: el desastre del virus mateix i el desastre provocat per les formes amb les quals respon (i no respon) l’ordre existent a la pandèmia. Serà un greu error llançar-nos a mercè de les estructures de poder existents, confiant cegament en el fet que hi són per salvar-nos. Per contra, quan els nostres governants diuen ‘salut’, es refereixen a salut de l’economia molt més que a la salut dels nostres cossos.” (A Crimethinc).
Hepatitis vírica: 1,5 milions de persones mortes cada any. Tuberculosis: 1 milió. Malària: entre 700.000 i 2,7 milions. La llista de malalties podria seguir. Per no parlar d’altres factors com accidents laborals (2,3 milions) o desnutrició (35,7 milions).
Pedro Sánchez, en el discurs de declaració de l’estat d’alarma, deia “El virus no distingue de territorios, colores políticos ni ideologias”. Però el motiu pel qual la classe dirigent està organitzant una resposta és que el virus no està distingint en matèria de classes. Afecta a tothom.
Qui diu que estem totes en el mateix vaixell, que hem de donar una resposta unida com a societat davant d’aquesta amenaça, ja ens està apunyalant per l’esquena a la classe treballadora
El coronavirus és una amenaça per a la vida? Clarament. S’han de prendre mesures excepcionals? Totalment. Però qui diu que estem totes en el mateix vaixell, que hem de donar una resposta unida com a societat davant d’aquesta amenaça, ja ens està apunyalant per l’esquena a la classe treballadora. S’estan prenent mesures que intenten limitar no tant la mortalitat com el cost econòmic per a les empreses. Països com els EUA i Regne Unit ja assumeixen públicament un gran volum de morts. El més important és mantenir el sistema econòmic.
Si aquesta malaltia sols afectés gent pobra i de països no occidentals no suposaria ni un minut del telediari; vegeu, per exemple, com s’està obviant la situació de milions de refugiades a Turquia. Fins i tot alguns estudis estan concloent que la reducció de la pol·lució causada per l’aturada econòmica està evitant vint vegades més morts que el virus.
Alguns estudis estan concloent que la reducció de la pol·lució causada per l’aturada econòmica està evitant vint vegades més morts que el virus
Per tant, no ens deixem enganyar. Ens hem d’organitzar per lluitar, contra el virus, sí; però sobretot contra la classe governant i les elits, que són qui ens condemna a la mort i misèria pels seus beneficis i privilegis. Deia Pedro Sánchez: “no es el momento de hacer política”. Tot el contrari: ara més que mai és el moment de fer política. Qui ens governa ja està prenent decisions (o deixant de prendre-les) que ens afectaran en el present i en el futur.
Què cal que tinguem present en aquest context?
1.-La classe dominant intenta controlar el COVID-19 és perquè se sent amenaçada. Sols cal veure quanta gent famosa, polítics, etcètera, està infectada. Com pot ser que proporcionalment tantes persones importants estiguin contagiades? Perquè tenen mitjans privats per diagnosticar-se que la resta de persones no tenim. Per altra banda, un col·lapse del sistema sanitari, amb milers de morts, que porti a una situació crítica en l’àmbit econòmic i social, pot fer que la gent relativitzi la seva lleialtat al govern i a les empreses i que ens trobem en un context de revoltes ingestionable.
2. De tot aquest context, l’Estat intentarà sortir-ne reforçat, amb una legitimitat recuperada i amb millors mecanismes repressius. A poc a poc es va acostumant la població a un major control social i al clima d’excepcionalitat. Si acceptem la dicotomia entre seguretat i llibertat, acabarem perdent les dues.
L’anterior crisi econòmica es va capejar aplicant atacs indiscriminats als drets socials i laborals de la classe treballadora. I és el que tornarà a passar si no ens defensem
3. S’ha presentat la mesura de cobrir l’atur de totes les persones afectades per ERTE com una conquesta social, però la realitat és que a les empreses els estan sortint gratis els acomiadaments, mentre que qui paga l’atur serà la caixa de la Seguretat Social. Per altra banda no està clar d’on sortiran els milions d’euros que el govern ha promès, però segur que no serà d’un augment dels impostos a les classes altes o empreses; sortiran de la classe treballadora. Fins i tot si posen els hospitals privats al servei de tota la població, tampoc han dit que sigui sense una compensació; pot ser que les empreses de la salut facin negoci. I els 120 mil milions que la UE està injectant a l’economia els està donant als bancs privats. Per tant estem altre cop davant d’una situació en què els diners de les treballadores van a empreses i bancs. Quan l’economia va bé els beneficis es privatitzen, quan les coses van malament les pèrdues i costos els paguem les treballadores.
Ja fa temps que molta gent ho està avisant: hi ha una crisi econòmica a punt d’esclatar. Probablement ja hi estem immerses. La classe governant intentarà fer-nos creure que és a causa del COVID-19. Però la causa segueix sent la mateixa que el 2007: l’esgotament de les taxes de benefici del capitalisme, dinàmiques especuladores, fi de l’energia barata i sobreexplotació laboral i ambiental. L’anterior crisi es va capejar aplicant atacs indiscriminats als drets socials i laborals de la classe treballadora. I és el que tornarà a passar si no ens defensem. Depenent de com es gestioni l’actual situació, el nombre de morts per les conseqüències econòmiques i socials (retallades, atur, etcètera) poden ser molt major que les del mateix virus. Per a una anàlisi econòmic més detallat recomano llegir els articles d’Antonio Turiel, Iolanda Fresnillo i Andrés Piqueras.
Ens hem de preparar, perquè el pitjor començarà quan s’acabi l’emergència sanitària.
4. Tot i l’amenaça d’inestabilitat social, les crisis poden ser contextos molt profitosos per al capitalisme. Per exemple, la destrucció que va provocar l’huracà Katrina a Nova Orleans va ser aprofitada pel govern dels EUA i pel capital per netejar de gent pobra la ciutat, aplicant de forma contundent un procés de gentrificació que havia estat aturat per la ciutadania fins aquell moment.
Mentre l’esquerra de professions liberals es lamenta a les xarxes socials des dels seus pisos que ha de fer teletreball, una gran part de la població es troba o en vies d’acomiadament o obligada a treballar sense les mínimes mesures de seguretat
5. Les conseqüències socials del coronavirus no ens afecten a totes per igual. Les persones més discriminades i oprimides s’enduran la pitjor part. Mentre l’esquerra de professions liberals es lamenta a les xarxes socials des dels seus pisos que han de fer teletreball o que les han enviat a casa amb sou (en el cas de les funcionàries), una gran part de la població es troba o en vies d’acomiadament o obligada a treballar sense les mínimes mesures de seguretat. La sobrecàrrega de tasques de cures fruit de la situació recaurà en les dones. Per no parlar d’aquelles que es troben confinades amb els seus maltractadors. I seguiran sent majoritàriament dones migrades quin cuidin de la gent gran. A més, les migrades sense papers i la resta de treballadores sense contracte ni tan sols tindran prestació d’atur en cas d’acomiadament. Finalment la crisi de l’habitatge dels darrers anys ens porta a situacions de pisos amb sobreocupació, infrahabitatge i gent al carrer.
Davant de totes aquestes consideracions, quina ha de ser l’actitud de la classe treballadora?
1. Hem d’evitar conductes individualistes. Cal posar l’interès col·lectiu al centre, ja que en cap crisi les solucions individuals són efectives o realistes. Però actuar de forma responsable i pel bé comú no vol dir submissió al govern.
2. Organitzem-nos en els sindicats. Cal defensar-se de totes les injustícies laborals que s’estan cometent; combatre els acomiadaments, els ERTE i qualsevol atac als interessos i salut de la classe treballadora.
3. Organitzem-nos en estructures veïnals. L’Estat imposarà les mesures que menys afectin els seus interessos i els del capital. Per tant, cal que ens organitzem per assegurar-nos que les necessitats de totes les persones estan cobertes. Cal afrontar la situació des del suport mutu i la solidaritat. Aquí hi ha un petit recull d’iniciatives ja en funcionament.
Mantinguem la solidaritat quan les mortes no siguin europees. Si no ho fem, serem còmplices del sistema colonial, en el que no totes les vides tenen el mateix valor
4. Organitzem-nos per a la lluita revolucionaria. La classe dominant està organitzada, té els recursos i la visió del que vol aconseguir. La classe treballadora no. Ens hem d’organitzar no sols per defensar-nos i aconseguir millores, sinó per aconseguir eliminar completament aquest sistema en el qual els beneficis i privilegis d’una petita minoria passen per sobre del benestar i dignitat de tota la població.
5. Algunes mesures concretes ja les han expressat diferents col·lectius amb el Pla de Xoc Social: moratòria d’hipoteques i lloguers, cobertura del 100% del salari, etcètera. Que les conseqüències del coronavirus no les pagui la classe treballadora.
6. Internacionalisme. Aconseguirem controlar la malaltia (amb més o menys morts és el que està per determinar), però no està tant clar com afectarà països amb pitjors sistemes sanitaris (no parlo de països pobres, sols cal comparar Cuba i els EUA). Mantinguem la solidaritat quan les mortes no siguin europees. Si no ho fem, serem còmplices del sistema colonial, en el que no totes les vides tenen el mateix valor.
7. Passem a l’ofensiva ja! Hem de ser creatives i buscar maneres de protegir-nos com a població sense aturar la lluita: desobediència econòmica, activisme digital, okupació, sabotatge, formació…
Aprofitem aquest temps per preparar-nos per a una vaga general indefinida que obligui a negociar millores en les condicions laborals
8. Preparem-nos pel següent combat. Aprofitem la situació per organitzar-nos i preparar-nos per a la confrontació. En molts llocs s’està acomiadant en massa les plantilles. Quan vulguin que tornem a la feina els hem de fer pagar les injustícies. Aprofitem aquest temps per preparar-nos per a una vaga general indefinida que obligui a negociar millores en les condicions laborals. També les vagues de lloguer i d’hipoteca per a aconseguir un habitatge digne són camins a seguir. Hem de ser prou valentes per no deixar-nos atemorir pel context actual.
Tinguem-ho clar: en aquest sistema capitalista, racista i patriarcal no totes les vides valen el mateix. Recordem-ho sempre, la guerra de classes no s’atura en cap context.
