Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

D'altres coses

“Quines ganes de parlar d’altres coses!
Adoro les mimoses, la lavanda, l’olor de cafè acabat de fer,
la soneta enganxada a la pell del meu fill petit quan el desperto,
els dies clars de primavera,(…)”
@LaPous_

Sònia Moll | @soniamoll

Ai, Pous, quines ganes, jo també, de parlar –que vol dir sobretot escriure, on i com ens doni la gana– d’altres coses. De la lluna d’avui a les sis del matí, un tall vertical perfecte partint pel mig la circumferència blanca. De la plaça del mercat sense mercat –la insospitada llum damunt de les façanes, les voltes al descobert, l’olor de primavera un matí qualsevol de febrer que hem decidit convertir en miracle. D’allò del fetge-ràbia/pulmons-tristesa/genolls-pànic (mi rodilla derecha se asustó y se echó a temblar), que no sé si mai m’ho he acabat de creure gaire però avui les amígdales se m’inflamen de cop amb totes les coses que no m’atreveixo a dir. Dels còmics de König (humor i sexe) acompanyant-me els dies bronquítics. De cafè i torrades i de fer l’amor tendre –l’amor brut– a la pica de la cuina. De terrorismes poètics, ametllers florits, vermutets al sol i diumenges amb el pare.

Jo també vull parlar dels ‘meus’ morts i dels meus amors sense haver de justificar la resposta. Parlar, per exemple, de l’aniversari dels meus morts, ara que ve març

Vull parlar, també, dels versos meravellosos –zero ironia– de tants poetes homes que parlen dels seus morts i dels seus amors i no han de respondre incansablement a la pregunta “I vostè, per què fa poesia de l’experiència?”. Jo també vull parlar dels meus morts i dels meus amors sense haver de justificar la resposta. Parlar, per exemple, de l’aniversari dels meus morts, ara que ve març. Dels meus, sí; que si t’hi fixes només una mica, entrevistador-ressenyista-sovintaspirantapoeta (masculí singular no genèric) que m’ho preguntes, si ets capaç de deixar de banda que sóc dona i les dones ja se sap que escrivim #cosetesnostres #cosetessensibles #poesiadetassetesdecafè, t’adonaràs que són també els teus morts. Que potser no ho vols veure perquè et fa massa por que se’t morin, o perquè et fa massa pena que se t’hagin mort –perquè et fa tanta, tanta por no saber com fer-ho perquè també siguin, en uns quants versos, els morts de tots sense morir-te tu en l’intent; i perquè el que en puguis escriure s’acosti ni que sigui una mica, ni que sigui una sola vegada a la vida, a l’excelsitud del Formosa (Faràs dos trucs i t’obriré la porta/i no em sabré avenir que siguis tu) o de l’Adell (Vam jugar poc, certament./Però tu em portaves cada dia/quan tornaves a casa/el gust concret de la terra,/l’olor de milers de flors obertes,/ el sol que et bronzejava el cos), però també de la Koltz (Ma mère est morte/Je la retiens comme les larmes/que je ne peux verser), de la Pascual (Vindré demà./I serà massa tard/per a totes les coses/que avui tampoc t’he dit) o de la Carretero Gómez (Y yo aún con los cuerpos calientes,/negando la tumba/en la fosa de un poema). La coneixes, la Carretero Gómez? La veuries i en diries “jove poeta” i no entendries que té l’ànima antiga, d’arbre mil·lenari, i que els seus versos adults farien humiliar tota la troupe de poetastres mascles autocomplaents i superbs. El seu darrer llibre, Los cuerpos, parla de vida que boqueja com els peixos mentre arrabassa oxigen submergida en totes les absències. Parla del cos com a espai de dol, casa sense mare, espai del crit quan ja no hi ha ferida, ferida que no es veu, com no es veuen tampoc els bojos al psiquiàtric abandonat, com no es veu l’aigua a la piscina buida dels hiverns. Digues, no són també teves, aquestes morts? Des de quina suposada no-experiència se’n pot parlar, independentment dels genitals de cada veu poètica?

Quines ganes, Pous, de parlar d’altres coses, aquests dies de febrer. Cuines, carícies, balcó assolellat, arròs brut, copes de vi, bandes sonores. De parlar-ne, sobretot, com vulguem, on vulguem i amb qui vulguem. També, com ara, a soles amb les angines, que són experiència i fatiga i símptoma. També, perquè vull, amb aquest recurs fàcil de la repetició que desplego aquí amb una mica de retintín que de fet és també una miqueta de ràbia de tant sentir-nos a dir com i què hem d’escriure les dones. També, com sovint, en companyia dels meus morts, dels meus amors, dels versos d’homes i dones que es diuen i em diuen. De tu, que fas un tuit i em desencalles l’espina travessada al coll –travessada al dir– i em salves, literalment, l’article d’un altre maleït i beneït mes de març.

 

M’acompanyen:

John Banville, El mar (“Mi rodilla derecha se asustó i se echó a temblar”)
Feliu Formosa, Cançoner
Joan-Elies Adell, Escandall
Anise Koltz, Le Paradis brûle
Teresa Pascual, Rebel·lió de la sal
Marina Carretero Gómez, Los cuerpos