Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tot esperant el nou Brecht 5G plegable

Bertolt Brecht deia que “l'art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma”. 'La bona persona de Sezuan' i 'Armas de construcción masiva', dos espectacles teatrals en cartell a Barcelona, són bones oportunitats per acostar-nos a la seva obra i el seu llegat

La bona persona de Sezuan / David Ruano

En una de les seves il·luminacions, Walter Benjamin afirmava que l’antiga i gran tasca del teatre és mostrar el present. Precisament el que Bertolt Brecht en el seu vessant èpic i dialèctic va intentar i reintentar de manera constant i renovada: mostrar el present tal com és, per trasbalsar l’espectadora i, de retruc, incidir en “la realitat”. El més revolucionari dels dramaturgs alemanys va deixar com a llegat als dramaturgs del futur una caixa d’eines per explorar i usar. Fa un parell de mesos, en aquestes mateixes pantalles es parlava de l’espectacle Una lluita constant, obra de reflexió política construïda també a partir de Brecht, tant en la forma com en el fons, i fa uns dies passaven per la cartellera barcelonina els de l’Agrupación Señor Serrano amb Kingdom, un assaig multimèdia i neocabareter sobre el capitalisme. Al Lliure de Montjuïc hem vist (22 i 23 de febrer) els 120 dies de Sodoma de Milo Rau, dirigint la Schauspielshaus i el Theater Hora. Un espectacle-Frankenstein, amb pantalles i projeccions, al·legories i discursos, revisant la peli de Pasolini i els jocs de Sade, i que posant en entredit els tòpics del teatre inclusiu i políticament correcte duia les tècniques brechtianes al llindar de l’òpera.

El públic, en sortir del teatre ens continuem movent entre la interrupció constant dels relats, amb la proliferació de formats i dispositius, obligats a una existència trossejada i dispersa

L’escena contemporània està empeltada de persones que més que interpretar mostren les costures dels personatges, d’estranyaments i distanciaments, d’obres obertes i remenades, fetes i desfetes a partir de trossos de cançons, de textos, d’històries i imatges manipulades i remuntades, que es barregen amb vivències íntimes i personals… I, com si tota aquesta dialèctica s’estengués fora els murs dels teatres i s’escampés per “la vida”, el públic, en sortir del teatre ens continuem movent entre la interrupció constant dels relats, amb la proliferació de formats i dispositius, obligats a una existència trossejada i dispersa. No ens posem massa dramàtics ni excessivament luddites, ara que Barcelona celebra eufòricament el Mobile World Congress, però caldria constatar que la tecnologia promou i participa del mateix joc de xocs, interrupcions, estranyaments, distanciaments, girs, proliferacions i emergències del teatre brechtià, i que el ritme frenètic i el col·lapse surrealista s’han traslladat, amb els mitjans de comunicació i els dispositius tecnològics com a mitjancers, a la política (que es mou a cop de piulada, de cartell, d’eslògan i d’espot) i a les nostres quotidianitats, fins a deixar-nos del tot histèrics, deprimits i exhausts. Fins i tot diria que hi ha moltes persones que s’estan convertint en personatges… i crec que algú les hauria d’avisar urgentment.


Sezuan

La bona persona de Sezuan, de Brecht, l’ha duta l’equip d’Oriol Broggi a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya (on es pot veure fins al 17 de març). Fabià Puigserver l’havia muntat a finals dels anys vuitanta, i en la posada actual s’inspiren en part en aquell muntatge: en el seu escenari, en alguns vestuaris i en el to interpretatiu general. Entre l’elenc destaquen un graciosíssim Toni Gomila en el paper de Wang l’aiguader, i la Clara Segura brillant en el paper protagonista. Joan Garriga, l’ex-Dusminguet amb el seu acordió i els seus músics, hi té una presència constant, interrompent l’acció cada dos per tres: potser una mica més del que hauria agradat al mateix Brecht, qui ja comptava amb la interrupció de la trama per tal de “despertar” l’espectador. Ara la banda canvia les músiques de Paul Dessau per altres en clau rumbera-balcànica. L’espectacle té suc i val la pena, tot i allargar-se fins a les tres hores i mitja de durada. Ha agradat molt a tothom, i m’han explicat que els estudiants que hi van (en sessions de matí o tarda) se la miren amb molt d’interès, cosa que té mèrit i ens dóna esperances.

En aquesta mena de faula xinesa, la Xen Te és un “àngel dels suburbis” (prostituta primer, estanquera després) que és posada a prova per tres Déus, que en volen verificar la bondat

En aquesta mena de faula xinesa, la Xen Te és un “àngel dels suburbis” (prostituta primer, estanquera després) que és posada a prova per tres Déus, que en volen verificar la bondat. Brecht ja havia deixat escrit (a la peça didàctica L’Excepció i la regla) que “la bondat és una excepció”, i havia insistit a denunciar la injustícia, per tal que el públic obrís els ulls i trobés inexplicable el que s’ha normalitzat com habitual. En una de les seves respostes més sensates i còmiques, Xen Te diu als déus que l’examinen: “Com puc ser bona, si tot és tan car?”. Després, per sortir del pas ella no tindrà més remei que desdoblar-se, inventant una segona personalitat i transvestint-se d’emprenedor-empresari explotador, que acabarà sotmetent en el seu taller els mateixos veïns i antics protegits.

Una de les escenes de l’obra ‘La bona persona de Sezuan’  |David Ruano

 

El personatge de la Xen Te és una més de les dones esforçades, castigades i martiritzades que Brecht va “inventar” (amb la senyora Carrar, la Santa Joana dels escorxadors…). Una dona que, a banda dels tres déus (cínics i frívols, si ens ho mirem bé) es veu sol·licitada per l’atracció fatal de l’amor romàntic, la submissió a l’abús d’un aviador somiatruites i playboy de pa sucat amb oli, la crida de la maternitat, la persecució policial i moralista, les demandes dels conciutadans… Com a “ciutadana”, tot just després d’una escena memorable i ensucrada d’enamorament sota un fanal, es veu abocada a una situació insostenible: li cal dividir-se, fragmentar-se, disfressar-se i trair-se per poder seguir sent “bona” i tirar endavant. La fragmentació és una alternativa poc satisfactòria a l’alienació, però sembla que no hi ha escapatòria. O sí? El dramaturg deixa el tema i el final oberts, i vet-ho aquí que se’ns pregunta (al públic) què en pensem de tot plegat: hi ha d’haver uns altres déus, o no n’hi ha d’haver cap? Com cal ajudar una bona persona? Des de l’escenari se’ns parla amb desconcert, se’ns consulta i se’ns interpel·la, i aquesta actitud insòlita encara avui ens desconcerta…


L’escola moderna

El teatre pot competir amb el cine i la tele? Pot aplicar les seves tècniques d’estimulació, sobreestimulació, saturació… sense caure en el ridícul? Bé val la pena intentar-ho, com fan amb rauxa i encert els joves de la companyia José y sus hermanas a Armas de construcción masiva (fins al 17 de març al Teatre Tantarantana), amb dramatúrgia i direcció de Silvia Ferrando. Se’n surten prou bé, i posen en marxa un experiment que continua desplegant ràbia i energia en una explosió de mil bocins de records familiars, apunts històrics, postures performatives provocadores i postureigs presumits cools… Des de l’escenari convertit en calaix de sastre i en caixa de sorpreses, aquests elements s’articulen en un collage postdramàtic que parteix del tractament de l’educació i les eines de formació i conformació socials: des d’una cadira (presa com a eina de tortura i submissió) al record de Ferrer i Guàrdia; de les estadístiques impactants de la societat espanyola (com la de la proporció de bars/habitant) al cor de l’espectacle, palpitant en les narracions que els intèrprets fan de vivències familiars i autobiogràfiques. Ja no hi ha ni personatges ni ficcions, només reguitzells de sociologia que s’esquitxen en una munió de situacions, reflexions i “temes”, amb els intèrprets dirigint-se directament a les espectadores, les llums de platea intermitentment enceses, i un ritme diabòlic del muntatge que dóna moltes coses però poc temps per la digestió i la reflexió, i així no permet gaire lloc per a l’emoció ni l’empatia.

Dels creadors de ‘Los bancos regalan sandwicheras y chorizos’ ara ens arriba una mena de Brecht passat de Red Bull, un “constructe escènic” que explora els “constructes de la identitat” i rastreja amb urgència “els rastres del franquisme en l’actualitat”

Dels creadors de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos ara ens arriba una mena de Brecht passat de Red Bull, un “constructe escènic” que explora els “constructes de la identitat” i rastreja amb urgència “els rastres del franquisme en l’actualitat”, o sigui, que tornem amb ànsia a voler mostrar el present, tal com volia Brecht. Ara, la “caixa d’eines” dramatúrgiques i escèniques s’amplia i es renova amb estratègies inspirades, robades o manllevades d’altres grups que els antecediren en l’“escola moderna” de les arts escèniques (Conde de Torrefiel, Amaranto i Colectivo 96°, General Elèctrica). Hi ha moments en què sembla que barregin l’esperit experimental de Kaprow i Foreman amb les converses d’amics davant d’un plat de patates braves, amb una hibridació blasfema i descarada que està molt bé i fa gràcia, perquè l’ideal finalment seria que cadascú inventés formes pròpies i discursos singulars.

Perquè és millor oblidar-se d’abusar de la tecnologia, de voler ser excessivament fresc, bell i brillant, de bastir discursos massa explícits i descaradament triomfalistes, de confiar en les bondats d’una suposada relació directa amb l’espectador. Potser és millor mantenir ben alta i atenta l’actitud de negativitat, de sospita i de crítica, sense caure en l’autosatisfacció o en l’autorreferencialitat. Continuar sent conscients dels límits del teatre, per anar-los trampejant, desafiant i subvertint una vegada i una altra. Si no fos així, capgiraríem 180 graus els enganys del teatre il·lusionista, enfocant-los ara a la platea. Per caure de nou en la trampa del teatre com a hipnosi, entreteniment i celebració, del que Brecht ens havia ajudat a escapar. Amb unes altres il·lusions, potser diferents i renovades, adaptades al nostre temps… però il·lusions al cap i a la fi.