Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Lara Mazagatos Pascual, Irene Colell Matamala i Azahara ‘Txiki’ Fuentes Varon

“Darrere de la lesbofòbia hi ha un sistema de pensament que no és neutre, però sembla natural”

Les creadores de l'exposició 'Lesbofobia, vers i revers duna violencia patriarcal' / Hannah Cauhépé

En el marc del 26 d’abril, Dia de la Visibilitat Lèsbica, ens endinsem en l’exposició “Lesbofòbia, vers i revers d’una violència patriarcal”, que des del 12 d’abril fins al 16 de juliol es troba al Centre LGTBI de Barcelona. “Explorar la violència que rebem com a lesbianes” és el que s’han permès totes les persones que hi han participat. No per a revictimizar-se, sinó per desmuntar l’estat natural de les coses i assenyalar aquells llocs comuns que encobreixen tot un sistema estructural, econòmic i social que permet i perpetua la violència. Lara Mazagatos Pascual, Irene Colell Matamala i Azahara Txiki Fuentes Varon han estat, com diuen elles, el vehicle i canal que ho ha fet possible. A través de diverses tècniques creatives, atenent l’enfora, amb honestedat i molta cura, han volgut oferir part d’un procés que ha durat més d’un any, que no és lineal i que no dona grans respostes universals, però que no deixa indiferent. Una exposició que ha estat impulsada per Creación Positiva, organització que des del 2001 treballa a partir d’una perspectiva de gènere feminista i interseccional en el marc del dret a la salut sexual i de viure una vida lliure de violències. Per l’entitat, tirar endavant aquesta exposició té a veure amb la idea de donar continuïtat a la seva aposta de fer visible les arrels de la lesbofòbia com quelcom estructural que aterra en els cossos i les vides lesbianes.


Aquesta exposició va començar sent un encàrrec individual. Ara, es tracta d’una exposició col·lectiva, no només perquè sou tres, sinó pel paper que han tingut les participants. Què permet el fet col·lectiu?

Lara Mazagatos Pascual (L.M.P.): Quan Creación Positiva em va fer l’encàrrec estava amb el run-run i em preguntava: què passa si ho faig jo sola? Per atrevir-me, per provar. I en aquest punt veia que era un temazo. Em van entrar moltes inseguretats: pel tema, pel lloc on s’anava a exposar, per tot el que se’m movia a mi. I ho passava malament. I vaig dir-me: passo de seguir sense poder dormir. Vaig escriure a la Txiki i a la Irene. Fer-ho col·lectiu em va donar molt de descans i, també, va ser tota una congruència a nivell emocional i polític. Tenia sentit fer-ho col·lectivament perquè es tracta d’una qüestió estructural i molt àmplia, no individual. Fer-ho juntes és el que ha permès que l’exposició sigui el que és.

“No només estem visibilitzant i denunciant violències, sinó que generem noves cultures de fer i d’estar amb el dolor”

Irene Colell Matamala (I.C.M.): Quan treballes amb temes tan violents i que provoquen tant de dolor, té molt sentit que la manera d’apropar-s’hi sigui col·lectiva. I això crec que és una cosa que hem après amb el procés. Perquè sola potser és massa. De fet, del que estem parlant és de com fem per sobreviure i per viure aquestes violències. Apropar-nos-hi d’una altra manera i repensar-ho ens fa aprendre a veure com ens hi volem relacionar. Quan col·lectivitzem, d’alguna manera, reforcem aquest aprenentatge. I és un aprenentatge que no s’atura. No només estem visibilitzant i denunciant violències sinó que generem noves cultures de fer i d’estar amb el dolor.

Azahara Txiki Fuentes Varon (T.F.V.): És el que ens ha comentat la gent que ha vist l’exposició, a través dels diferents relats que hi ha, es genera una mena de pont col·lectiu entre nosaltres. Si no et toca una cosa, et toca una altra. Com una mena de germanor molt forta.


En l’exposició, es pot veure un cartell molt gran amb les paraules ‘lesbo’ i ‘fòbia’ separades i cosides amb fils de colors que cauen fins a terra. Per què separar la paraula lesbofòbia? A què respon aquest embolic de fils?

L.M.P.: Separar la paraula i la idea dels fils es va donar en paral·lel. La reflexió sobre el sufix -fòbia ve de Teo Pardo. Ell explica que la fòbia remet a alguna cosa individual, mèdica. Això ens va ajudar a començar a currar. Alhora, la idea d’estirar el fil, el fil rosa. Vam començar a parlar en aquests termes i amb la metàfora de les costures i brodats, que són el fil conductor de l’exposició, es van donar dos llocs des dels quals poder començar a treballar. Vam parlar amb la María Viñolo, que és una jefa dels brodats i de les costures, i que és un art que ella reivindica. I ens ha donat molta inspiració creativa amb els fils, el vers i el revers: el que es veu, el que no es veu, associat al fet lèsbic.

“Fer-ho juntes és el que ha permès que l’exposició sigui el que és” |Hannah Cauhépé

 

Sense buscar respostes universals, què heu trobat que hi ha darrere de la lesbofòbia?

I.C.M.: Hem vist que hi ha un sistema de pensament, de veritats, del que és bo i del que és dolent, que no és neutre, però que sembla natural i premia unes coses i en castiga d’altres. En el cas de les lesbianes, de les bolleres, no estem en el centre ni en la normalitat i tot això és castigat. I vivim diversos tipus de violències, no només la directa. La violència estructural, simbòlica, exerceix violències molt invisibles que ens neguen, aixafen, que no ens deixen ser. I en aquest moment que vivim, que sembla que tot està naturalitzat, a vegades pot ser molt pervers, perquè potser tothom reconeix la violència directa, però les violències estructurals i simbòliques no, i són molt invisibles i les patim diàriament. Sense aquests espais de reconeixement, a vegades no podem ni saber quines són, però ens les mengem nosaltres. Desmuntar l’estat natural de les coses ens porta a veure què hi ha darrere de la fòbia: Què està defensant algú que és lesbofòbic? Com és aquest sistema que vol viure i que exerceix violència contra nosaltres? Conèixer-lo millor ens dona moltes pistes.

“Ser ‘bollera’ no significa tan sols cap a on dirigeixes el teu desig sexual”

L.M.P.: Hem trobat aquests llocs comuns quan una diu: “Jo és que tinc aquesta vivència” i moltes altres diem: “Jo també”. Sortir del fet individual ens permet mirar allò macro. Així podem sortir de l’“Ai, mira quina mala sort he tingut amb la meva família, que m’ha tocat”.

T.F.V.: I quan posem el focus en l’estructura, veiem que el sistema-règim cis heteropatriarcal et dona una sèrie de pacs complets que has d’assumir. I en el moment que no els compres o te’ls qüestiones, el sistema et castiga. Les lesbianes no som considerades dones, ni mares, ni esposes. Ens sortim del famós triangle. El sistema heterosexual cis i capitalista sobreviu a partir del matrimoni, l’heterosexualitat, perquè és així com organitza la vida. De tota la vida hi ha hagut xarxa entre dones, amistat, i no s’han visibilitzat moltes relacions bollo. Hi ha molta obstinació en fer un esborrat històric. Falten cartografies, referents, representativitat. Tenim l’oportunitat, sí, perquè som bolleres i ens travessa, però nosaltres estem en el nostre gueto. Ser bollera no significa tan sols cap a on dirigeixes el teu desig sexual.


I com parlar, entrar en les violències, sense que sigui un ‘bajón’?

L.P.M.: No volíem caure en una cosa victimista, ho teníem present. I alhora, havia de ser dur, perquè ens toca, ens remou. Anar a allò macro i estructural ha ajudat. També dedicar l’espai a pensar què s’ha estat fent, què fem amb això? Buscar la força i fer-la present. Ens ajuda perquè ens treu d’un rol passiu, victimista.

“Ens hem preguntat molt com visibilitzar i denunciar, però d’una altra manera, evitant les típiques formes de denúncia que hem tingut fins ara”

T.F.V.: Ens hem preguntat molt com visibilitzar i denunciar, però d’una altra manera, evitant les típiques formes de denúncia que hem tingut fins ara, que déu-n’hi-do, maneres de posar el cos que no tothom ha de per què voler o poder posar-lo. Vies de protesta i denuncia que són necessàries, però que no sempre ens serveixen. Intentar donar-li la volta, trobar altres mecanismes i llenguatges que ens permeten estar més senceres, també serveixen i són vàlids.

I.C.M.: A més, això reforçaria el sistema. Perquè el sistema ja diu que la violència contra les lesbianes està malament, surt als diaris, es fan hashtags. Per mi, la clau està a ampliar el ventall de possibilitats. Perquè davant les violències, el mateix sistema ens obliga a estar en una actitud defensiva. I amb això, agrair a les que han estat abans que nosaltres, posant el cos. Totes les preguntes que ens puguem fer ens permeten combatre les violències i no estar tant al servei d’elles. Les compis activistes pels drets de les persones amb diversitat funcional ens ensenyen molt d’això. Si no totes podem estar, però volem estar, hem de trobar altres maneres.


Què significa ser ‘bollera’ per a vosaltres?

T.F.V.: Per a mi significa moltes coses. Ser lesbiana o bollera no té una marca registrada. No només té a veure amb qui te’n vas al llit, sinó que també té a veure amb aliances. Una forma de resistència que fa trontollar les bases del sistema cis heteropatriarcal i capitalista. Perquè la nostra existència és violència per al sistema.

I.C.M.: Sí, va més enllà de com el sistema ens vol com a dones. I va més enllà de les que estem polititzades en aquesta direcció, perquè aquí també hi ha temes de classe. Volem posar el focus en totes les persones que poden estar travessades per la lesbofòbia, el masclisme, la misogínia. Ser bollera pot ser moltes coses: una identitat política, una forma de viure, una opció sexual, una llibertat, una necessitat…

Lara Mazagatos Pascual i Irene Colell Matamala, durant l’entrevista |Hannah Cauhépé

 

L.P.M.: Per mi, l’exposició no va sobre la identitat bollera, sinó sobre les experiències de violència al voltant de la lesbofòbia. Perquè reps violències per com se’t llegeix des de fora, més enllà de com t’identifiquis tu. Per això, a l’exposició hi participen persones amb altres identitats o travessades per altres vivències, però que reben la mateixa merda.


Quin paper heu volgut tenir com a artistes davant l’encàrrec, quin lloc heu volgut ocupar?

T.F.V.: Des d’un primer moment teníem certs límits amb el fet que se’ns situï com a artistes o creadores. En el món comú, normalment, els artistes, que són homes cis, generen la seva obra amb una distància respecte a les persones que la reben. Nosaltres hem intentat no ocupar aquest lloc. Ens agrada més dir que hem estat un vehicle o canal per a possibilitar-ho. I això té a veure amb com ho hem fet, amb què es mostra a l’exposició i el que hi ha. El capitalisme només entén que el que importa és el producte i, tota la resta, queda darrere.

“Tenim certs límits amb el fet que se’ns situï com a artistes o creadores perquè, normalment, els artistes són homes cis i generen la seva obra amb una distància respecte qui la rep”

L.M.P.: Sí, aquesta cosa supermitificada de l’artista, que sembla que viu en una altra freqüència i que ho té tot molt clar, que ja sap què ha de fer, ens ha grinyolat molt. Hem intentat trencar amb això mostrant parts del procés, relacionant-nos d’una altra manera. I ha estat un aprenentatge.

I.C.M.: Jo penso que té a veure amb el feminisme, que ens ha permès fer-nos preguntes en l’àmbit de l’art i de la creació, i hem notat els límits, allò que tenim après. Les preguntes que ens hem fet, que formen part del mateix procés creatiu, ens han ajudat a fer alguna cosa més amable amb nosaltres. T’adones que aquest sistema neutral, capitalista, patriarcal, està en l’estructura de qualsevol cosa. També dels processos creatius, de l’art, del pensament. Entendre que el procés és important, més enllà del resultat, et canvia l’estructura interna. No es resol, perquè jo segueixo sentint com el meu cervell em segueix repetint certs mandats en relació amb l’art, però hem anat dinamitant internament aquestes maneres de fer amb pro de posar-nos al servei de què anés sortint.


Què us ha permès aquest posicionament durant el procés creatiu?

T.F.V.: Hem intentat evitar el que fan altres disciplines més acadèmiques com per exemple l’antropologia, una ciència colonial extractivista, per cuidar i no anar a extreure i anar-nos-en. Si no que al revés. Ha estat un procés d’intercanvis. I, a la vegada que hi ha una demanda, hi ha un retorn. I en aquest intercanvi, hem pogut veure què passava. Estem parlant de violències i quan ens fem partícips del que ens ha passat, se’ns mouen moltes coses.

I.C.M.: I ha estat un aprenentatge, perquè no estem apreses, no? Caminem cap aquí.

L.M.P.: Total. És un aprenentatge en relació amb la metodologia, als temps, a notar el que ens passa, a treballar amb altres persones. I un aprenentatge basat en l’assaig i l’error. L’exposició no ve a donar lliçons de res, ni grans veritats. Ofereix què ens ha passat i més preguntes perquè es puguin generar espais per compartir, de debat, que ens segueixin nodrint.

Azahara ‘Txiki’ Fuentes Varon, durant la conversa amb la ‘Directa’ |Hannah Cauhépé

 

Aquest procés us ha portat a fer un trencadís amb la idea de coneixement?

T.F.V.: Sí. Jo crec que el que hi ha en comú en les diferents formes d’adquirir coneixement en institucions reglades és que es fa a través de formes molt lineals. Però l’altre dia, quan mirava el collage que hi ha a l’exposició, hi ha una paraula que per mi és clau i que he anat cap a ella després: el rizoma, una estructura que trenca amb el creixement lineal i creix en la mesura que necessita i vol. No és uniforme. Per mi, aquesta exposició és com un rizoma del qual pots quedar-te amb el que necessitis. I ho és quant a contingut, però també en com està col·locada en l’espai. Pots començar per on vulguis, no hi ha una manera única ni vàlida. Cadascuna pot construir la seva manera de mirar-la.

L.M.P.: Sí, té a veure amb la forma que té l’exposició. En un principi, era un encàrrec purament fotogràfic, el nostre llenguatge més comú. Però amb el temps, l’experimentació, el joc i el fet de donar-nos el permís, ens hem introduït en altres llenguatges i disciplines. Això ens ha permès trencar amb la verticalitat de l’exposició, que no només et trobes coses penjades en una paret, sinó que també hi ha objectes, instal·lacions, coses que pots tocar. De fet, demanem si us plau a la gent que si se sent interpel·lada per algun objecte, el toqui, l’agafi, l’escolti. Que no el trenqui, que no se l’emporti, però que l’utilitzi.


Per què és important aquesta exposició?

T.F.V.: Perquè no es parla d’una violència tan específica com la lesbofòbia. I perquè dins del mateix col·lectiu LGBTIQ+ hi ha un tema de gènere. Ens passa, també, que amb aquest tipus de preguntes se’ns mouen coses, això de la síndrome de la impostora, que és tant de dones. Alhora, remarquem que aquesta exposició no hauria pogut ser sense totes les persones que hi han participat. Nosaltres hem vehiculat i liderat el procés, però això és de totes.

“És molt important que aquesta exposició vagi a veure-la gent a qui no li interpel·la directament, perquè cal entendre que això no és només nostre”

L.P.M.: També és important perquè et dones l’estona per posar-hi atenció i parlar-ne, i que potser d’una altra manera no ho faries. És una oportunitat, un espai de trobada entre bolleres i identitats dissidents. I també estaria bé que fos un espai de trobada perquè la gent que exerceix les violències s’emporti alguna cosa i reflexioni.

I.C.M.: I perquè estem fartes de tanta violència. Necessitem donar-nos suport entre nosaltres. Però també és molt important que aquesta exposició vagi a veure-la gent a qui no li interpel·la directament, perquè cal entendre que això no és només nostre. I cal agafar responsabilitats i no mirar cap a un altre lloc, perquè aquest sistema és opressor i això té uns efectes concrets en la vida. Així que també ho dirigim a la gent que exerceix el poder, a les institucions.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU