Amb l’arribada del setembre comença un nou curs polític i l’agenda en matèria de migracions es planteja carregada de deures pendents per a les institucions públiques. De fet, si féssim l’analogia amb el calendari escolar, diríem que han arribat a setembre amb moltes assignatures per recuperar. Massa. Totes elles tenen un denominador comú, la vulneració de drets humans i el procés de deshumanització de les persones migrants a partir del discurs de la por i en pro de la seguretat. És preocupant veure com alguns governs, més enllà del ja habitual racisme institucional, han adoptat obertament posicions racistes i xenòfobes. Però també ho és l’evolució del discurs d’alguns dirigents polítics que han passat, en poques setmanes, de criticar aquests discursos a abraçar algunes de les polítiques que els alimenten.
La tornada de l’estiu és un bon moment per fer balanç d’on venim i cap a on volem anar. Analitzar els reptes i planificar l’agenda que ens permeti acomplir-los. En aquest sentit, no hi ha res com donar un cop d’ull als últims mesos per situar el punt de partida del nou curs polític. Cal tenir en compte que tot i que el Parlament i el Congrés han estat tancats durant l’estiu, situacions incessants de vulneració de drets humans com les morts al Mediterrani, les expulsions en calent o tantes altres violacions de drets no s’han aturat. Més aviat, diríem que s’han normalitzat i han passat a ser una notícia més d’estiu, com ho és la baixada de l’atur o les típiques onades de calor.
Per agafar un punt de partida en el nostre repàs, comencem amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa al juny, la qual va ser rebuda com una alenada d’aire fresc, no tant per qui arribava, sinó per qui marxava. Cal tenir present que el govern de Rajoy acabava d’aprovar lleis com la Llei Mordassa, la qual legalitzava les devolucions en calent; o la Llei 16/2012, que deixava sense targeta sanitària a més de 750.000 persones per la seva situació d’irregularitat. El mateix govern del PP que va defensar l’actuació policial que va acabar amb la mort de 15 persones a mans de la Guàrdia Civil quan intentaven arribar nedant a la platja del Tarajal; o el govern que, després de dos anys dels acords de reubicació de persones refugiades des de Grècia i Itàlia, només havia acollit el 6,49% de les 19.449 places acordades. Difícil fer-ho pitjor.
Des de l’associacionisme es va aplaudir la decisió del govern de Pedro Sánchez d’obrir els ports espanyols per a acollir a aquestes persones, però la decisió se’ns va convertir en una simple operació de màrqueting polític
Un dels primers reptes del govern de Sánchez va arribar a mitjans de juny, quan el nou govern italià d’extrema dreta es va negar a acollir el vaixell Aquarius amb 629 persones rescatades al Mediterrani. Des de l’associacionisme es va aplaudir la decisió d’obrir els ports espanyols per a acollir a aquestes persones, però la decisió se’ns va convertir en una simple operació de màrqueting polític quan, al mateix temps, donàvem un cop d’ull a la Frontera Sud i vèiem les mateixes vulneracions de drets que s’havien normalitzat durant el govern del PP. Expulsions en calent, aglomeració als centres d’internament situats a Ceuta i Melilla, o traves burocràtiques per demanar protecció internacional a les oficines habilitades a la frontera. La resposta del nou govern va ser defensar la mateixa Llei Mordassa que criticava quan estava a l’oposició. Vergonyós.
Sens dubte, la Frontera Sud s’ha convertit en un espai de “No-Drets”. Ho demostra el fet que el passat 23 d’agost, el govern va expulsar, en menys de 24 hores, 116 migrants, servint-se d’un acord del 92 amb el Marroc en matèria de devolucions. Òbviament, aquest procés es va fer sense donar resposta a les possibles situacions de vulnerabilitat que presentaven les persones expulsades, contravenint així múltiples acords internacionals. Tan lluny ens deixa aquesta decisió de les polítiques racistes de Salvini?
Si mirem a la plana internacional, els darrers mesos tampoc ens deixen gaire marge a l’optimisme. Mentre ens posem les mans al cap per cadascuna de les ocurrències del president Trump, aquí a Europa triomfen els partits d’extrema dreta que fan de l’antiimmigració un dels seus eixos discursius. La utilització reiterada d’una estratègia de la por ha aconseguit que es normalitzi el debat de la immigració com un problema de seguretat ciutadana, quan realment hauria de ser tractat com una qüestió de drets humans.
La utilització reiterada d’una estratègia de la por ha aconseguit que es normalitzi el debat de la immigració com un problema de seguretat ciutadana, quan realment hauria de ser tractat com una qüestió de drets humans
Però discursos com els de Salvini, que titlla de carn humana les persones de l’Aquarius com si es tractés d’una mercaderia, no són nous ni apareixen del no-res. Com tota ideologia o moviment, aquests partits d’extrema dreta tenen unes arrels de llarga tradició que s’han anat alimentant, entre d’altres, de les polítiques racistes de governs autoproclamats demòcrates com els de Sarkozy, Cameron o Rajoy. Ara, ens trobem amb una extrema dreta que en els últims mesos ha marcat l’agenda europea en matèria d’immigració. Sense anar més lluny, la cimera europea de finals de juny va concloure amb un acord que apostava per reforçar l’externalització de fronteres a partir d’acords amb països com Líbia, on les violacions de drets humans són una constant.
Com podem veure, arribem a setembre amb moltes assignatures pendents. Això ens deixa amb molts reptes per afrontar. Ara bé, tenim clar que seran desafiaments que només s’aconseguiran reforçant el pilar democràtic que és la societat civil organitzada a partir de la qual es podrà acabar amb l’actual connivència dels governs amb el racisme, la por, la tergiversació i vulneració de drets, així com la instrumentalització de la vida humana com a eina electoral.
Un clar exemple és la sentència del Tribunal Suprem que condemna l’Estat espanyol pels incompliments en matèria d’acords de reubicació de persones refugiades cap a Espanya. Darrere d’aquesta victòria no cal buscar ni grans organitzacions ni reputats think tanks. Els incompliments cauen pel seu propi pes. En aquest cas, ha estat Stop Mare Mortum, una plataforma ciutadana amb el suport d’un equip de juristes voluntaris qui ho ha impulsat. Ara caldrà que la sentència es faci efectiva. Però trobem molts altres moviments socials que han conquerit fites d’igual o més importància. Espais com la Tancada de migrants, accions com les de la Caravana Obrim Fronteres, o la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants són segurament el camí. És un camí que cal eixamplar i reforçar si no volem renunciar a una societat veritablement democràtica.
Adrià Plazas i Juli Tello són membres de la plataforma Stop Mare Mortum
