Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Del gueto libi a l'infern italià

Dones africanes atrapades per traficants de persones es veuen obligades a prostituir-se a Europa, després de superar nombrosos perills per arribar-hi

Una de les noies a l’interior de la casa de cites on viu i està obligada a prostituir-se per pagar el deute amb la ‘madame’ / Federica Mameli

Des de la seva posició al sofà, la Joy vigila les anades i vingudes d’uns clients frustrats. Es troba al saló d’una degradada i decadent casa d’estiueig, símbol del ràpid i desordenat desenvolupament urbanístic d’un poble rural, antigament fortificat, amb vistes sobre el riu Volturno. Des d’una habitació a la penombra, en surten un noi i una noia. Ell li paga, es puja la bragueta i se’n va. Un altre home es prepara per al seu torn. Deixa l’ampolla de vi espumós sobre la taula i segueix la noia.

“Això és una porqueria. Els homes no treballen, beuen. Mira’ls. I les dones? Ens van portar aquí, a Castel Volturno. La madame em va ajudar. ‘Vine’, em va dir, ‘guanyaràs diners’. No m’imaginava anar a Europa per prostituir-me”, explica la Joy, de 35 anys i procedent de Nigèria. Sempre asseguda al sofà, parla pidgin –una barreja d’anglès, paraules i sons– mentre beu un whisky i encén una cigarreta.

La Joy gestiona una dels centenars de connection houses amagades als laterals de la carretera Domiziana: cases tancades, obertes només per a joves africans, utilitzades tant per a l’entreteniment com per al consum sexual. Són residències de vacances de propietaris italians llogades en negre a persones estrangeres que transiten i viuen en aquest territori des dels anys 80. És com en un bar: aquí els clients beuen, fumen i, si volen, poden tenir relacions sexuals escollint una de les noies. Elles, a la vegada, paguen al propietari el lloguer del llit.

El juju és un dels ingredients coercitius que manté milers de dones nigerianes encadenades a l’esclavitud sexual 

Gestionen aquests prostíbuls dones nigerianes, algunes lliures, altres encara lligades a la madame. Com la Joy. Encara ha de pagar el seu deute, i intenta aconseguir alguns ingressos amb aquest tipus d’activitat. “Què pots fer aquí a Castel Volturno si no és això?”, es pregunta. “Per descomptat, no m’agrada aquesta feina, però he de pagar 35.000 euros, ho entens? El juju et mata. No crec en el juju, crec en Déu. Però si no pagues, fan servir juju contra tu i maten la teva família”. Preguntada per si mai es planteja denunciar la seva situació, respon: “No puc anar a la policia. Em preguntarien ‘Qui ets?’, ‘On és la madame?’ Jo no sé on és i, de totes maneres, encara tinc el deute a pagar”. El juju és un dels ingredients coercitius que manté milers de dones i noies nigerianes encadenades a l’esclavitud sexual a Itàlia i Europa. Segons un informe de l’Organització Internacional per a les Migracions publicat el juliol de 2018, aproximadament el 80% de les dones i les nenes nigerianes arribades per mar el 2016 i el 2017 són potencialment víctimes de tràfic sexual a Itàlia o altres països de la Unió Europea.

El 80% de les dones i nenes nigerianes arribades per mar són potencialment víctimes de tràfic sexual a Itàlia

Blessing Okoedion és la mediadora cultural de la clínica que l’ONG Emergency té a Castel Volturno. Coneix bé els mecanismes complexos i perversos del tràfic. Llicenciada en enginyeria informàtica, també ella va arribar a Itàlia enganyada per les xarxes de tràfic de persones. “El ritual del vudú és un mecanisme psicològic que manté aquestes dones en esclavitud”, explica asseguda en una petita habitació a la clínica ambulatòria, plena de noies que esperen el seu torn. “Amb aquests rituals, les noies romanen convençudes que poden morir o embogir si no paguen el deute. A més, moltes d’elles no coneixen cap altra manera de viure. L’únic entorn familiar que tenen és el de la prostitució i, una vegada pagat el deute, esdevenen madames. Queden atrapades pel sistema i la mentalitat dels diners fàcils i ràpids”.

Sandra, dona nigeriana embarassada de vuit mesos, a la seva habitació de la casa de cites |Federica Mameli

 

Fa uns mesos, Oba, l’autoritat religiosa més alta del poble Edo –que es troba a Nigèria i a la zona del delta del Níger–, va formular un edicte que revocava tots els ritus de jurament que vinculaven les nenes traficades amb terribles malediccions, i obligava els sacerdots de la religió tradicional juju a no practicar-ne més. No obstant això, Okoedion recorda: “L’altre gran problema és l’absència de vies de sortida. Les cases d’acollida i les estructures de protecció contra el tràfic de persones estan plenes. Fins i tot aquelles que volen denunciar, on podem dirigir-les?”.


Un trajecte del terror

La Sandra [nom fictici] s’acaricia suaument el ventre, ja al vuitè mes de l’embaràs. Viu al costat d’una altra connection house, en una petita i miserable habitació plena d’humitats. Va aconseguir escapar de la seva madame i s’ha reunit amb una amiga a Castel Volturno. Murmura, encara amb por, el seu relat. “Vaig creuar Líbia i vaig acabar en un gueto. Hi havia nigerians, gambians i ghanesos. Els libis mataven i violaven les dones. Ens van posar en gàbies i ens van obligar a trucar a les nostres famílies perquè enviessin diners. Vaig sobreviure gràcies a la força del Senyor. Després vaig arribar a Itàlia, primer a Sicília i després a Bolonya. La madame em va dir que anés a Torí i m’hi vaig unir. Vaig acabar al carrer; no tenia altra opció. El primer dia vaig tornar sense diners i em va colpejar. Li tenia por, trucava a la meva mare a Nigèria i l’amenaçava. Em va dir que havia de prostituir-me per pagar el deute. El segon dia vaig tornar al carrer i vaig fer el que havia de fer”.

Una llàgrima banya la cara jove de la Sandra. Obre l’armari i d’una carpeta transparent extreu alguns documents. Va néixer el 1995. “Mai no em vaig imaginar Europa així. Pensava que podria treballar-hi honestament i guanyar diners per enviar a Nigèria. Només vull uns documents de veritat per quedar-me legalment a Itàlia”.


Migracions fallides

Les connection house són espais diminuts i sòrdids. Les parets estan impregnades de fum, humitats i estofat de carn. Els homes hi deambulen, visiblement frustrats per les seves pròpies trajectòries de migració fallides. Demanen una beguda o un àpat. Altres miren els programes d’entreteniment nigerians, emesos a la televisió en una sala d’estar decorada amb mobles cridaners i llums psicodèlics. Alguns, després d’haver menjat, es traslladen a les habitacions del sexe. El servei costa entre cinc i deu euros. En un rètol, les paraules: “No credit”.

Castel Volturno sempre ha estat un territori obert i fluid. Primer envers les víctimes del terratrèmol d’Irpinia de 1980, recol·locades per l’Estat a les cases d’estiueig de la burgesia castellana i de Nàpols. Després envers els primers treballadors temporers estrangers, pioners en l’agricultura d’estació i la recol·lecció de tomàquets, al començament dels anys 80 i 90.

El passeig Marítim de Castel Volturno al capvespre, amb edificis buits construïts durant el ‘boom’ immobiliari |Federica Mameli

 

“Amb el temps hi va haver un efecte crida: la disponibilitat d’habitatge, fruit de la construcció il·legal i de l’empobriment del territori, i la manca de controls han atret milers de persones, generant veritables guetos”, explica Antonio Casale, director del Centre Fernandes de Caritas a Castel Volturno. L’estructura on ens trobem amb ell va ser, als anys 90, un símbol de la migració massiva. Més de 400 persones van arribar a habitar l’edifici abandonat, fins que el 1994 Caritas de Capua va llançar l’alarma i va decidir invertir en el primer centre d’acollida i serveis, amb una escola, un centre mèdic i habitatges per a temporers. “Ja llavors, les institucions havien de començar a pensar en una resposta al fenomen de la migració perquè, deixant que s’autoregulés, podien sorgir guetos i desviacions. Ara ja no es pot parlar d’una emergència. A Castel Volturno, la majoria de les persones estrangeres són regulars, els seus fills han nascut a Itàlia. És l’Estat qui està absent i hauria d’oferir serveis de promoció social tant a estrangers com a italians”, explica lúcidament Casale.

D’una vil·la en ruïnes, en una via secundària, en surt una càlida música que contrasta amb els pobres espais interiors 

La carretera de l’emperador Domicià, l’antiga via que naixia de l’Àpia i que havia de facilitar la connexió amb el port de Pozzuoli, és avui una successió d’edificis decadents, de centres comercials i petits comerços plens d’espècies africanes i d’aliments que vénen de lluny. Homes i dones de tots els colors i nacionalitats esperen al voral de la carretera. D’una vil·la en ruïnes, en una via secundària, en surt una càlida música que contrasta amb els pobres espais interiors. Tres noies molt joves riuen mentre ens mostren les seves fotos, el seu maquillatge i la seva roba cridanera. Totes provenen de pobles remots del sud de Nigèria. Es necessita temps per guanyar-se la seva confiança.

“No treballo a connection houses”, diu la Precious, de cabells curts i ulleres. “Visc i treballo a Palerm, al carrer. A vegades guanyo 15 euros; altres vegades, 50. Abans estava a Líbia, em vaig quedar en un gueto durant sis mesos. Maten i violen. Libia is not good, is not good”, repeteix. Encén una cigarreta i abraça un ós de peluix gegant. “Ho faig per la meva filla, per pagar-li l’escola”, diu.

Article publicat al número 479 publicación número 479 de la Directa