En un article publicat al diari Ara el 18 de juliol , “L’hegemonia cultural del segle XXI”, la investigadora i professora de la Universitat de Girona Íngrid Guardiola afirmava que “el món sencer ha esdevingut una perifèria de la cultura angloamericana”. Fent referència a l’»homologació cultural” de la qual ja parlava Pier Paolo Pasolini als anys seixanta per denunciar el control global adquirit pel capitalisme americà, Guardiola assegura que “avui acceptem que les nostres acadèmies, l’agenda cultural i el capital simbòlic tinguin aquesta mateixa forma lingüística i cultural”. Mig any abans, en un article aparegut a El País el 6 de gener, “Fem Europa gran altra vegada”, l’escriptora Carlota Gurt lamentava: “Que el nostre imaginari hagi sigut colonitzat és alienador. […] Hem abandonat la cultura en mans dels Estats Units. Ens estem doblegant davant del soft power i estem assumint valors i estils de vida que no són els propis i que no em semblen particularment millors”.
Abans, però, de les constatacions innegables que fan Gurt i Guardiola i la seva reivindicació d’una cultura més diversa i de proximitat, em sembla que les preguntes que caldria fer-nos, depassant el marc nord-americà i europeu, serien a qui donem veu i per què? A qui fem cas i per quins motius? Quins sabers reconeixem i quins no? Qui mereix la nostra atenció, qui no, i per quins criteris racionals?
Com ha escrit el filòsof brasiler Filipe Campello, de la Universitat Federal de Pernambuco, al seu llibre Crítica dos afetos, “en nom de la racionalitat que afirmen encarnar, alguns discursos es validen a si mateixos com a universals, mentre que altres han estat considerats perifèrics perquè se suposa que no han assumit el punt de vista de la raó”. En relació amb el “sud global” –una d’aquelles denominacions racistes per no distingir res i ficar-ho tot dins del mateix sac–, els països rics de l’hemisferi nord –noteu que no diem mai “nord global”– continuen tenint molts problemes per reconèixer la veu de la raó quan aquesta hi és enunciada. De manera que sovint la qüestió no és què es diu sinó qui ho diu. És a dir, seguint Campello, el nivell d’atenció que es dispensa a segons quins discursos deixa de fonamentar-se en arguments racionals sòlids —i en el seu potencial d’universalització— i pren més o menys rellevància segons qui parli i des d’on parli. Filosòficament, aquesta em sembla la manera més clara i productiva de reflexionar sobre el prejudici en tot el seu abast, abans de posar qualsevol exemple concret de raça, sexe, origen, prestigi o de qualsevol altra mena.
Per a Pasolini, el vertader feixisme no era el règim històric liderat per Mussolini, sinó la societat de consum, és a dir, el procés d’uniformització de comportaments, idioma i valors imposats per la societat de massa
Del cinema a la filosofia, passant per la literatura, la música i tota la resta de les seves manifestacions, els productes de la cultura són propostes i maneres d’entendre el món. No es tracta mai de simple entreteniment. La validació que en fem passa per uns filtres que no escollim mai nosaltres de forma autònoma i independent, però que per lluitar contra l’alienació ens n’hem de tornar conscients. Per això, tornant a Pasolini, és bo recordar que per al realitzador de L’Evangeli segons Mateu, el vertader feixisme no era el règim històric liderat per Mussolini, sinó la societat de consum, és a dir, el procés d’uniformització de comportaments, idioma i valors imposats per la societat de massa. És important, doncs, adonar-nos que la rellevància d’aquests valors, idioma i comportaments, que ve a ser allò que durant la dècada dels noranta Ignacio Ramonet va denominar «pensament únic», depèn de criteris aliens a la seva força expressiva. Passa exactament el mateix quan ens referim a la irrellevància de les teories i l’experiència procedent dels països empobrits pels processos de colonització. “Aquests criteris que se situen més enllà d’una teoria moralment neutra – escriu Campello –, defineixen qui està dins i qui està fora, quines narratives compten com a universals i quines com a perifèriques. I no és casual que aquesta divisió entre universal versus particular coincideixi amb teories que històricament se situaven, respectivament, al centre i a la perifèria de l’espectre geopolític”. Aquesta divisió entre narratives homologables i descartables, entre centre i perifèria, constitueix encara avui el nostre llast, la nostra visió del món. El problema a superar per tal d’esdevenir humanitat.
És molt significatiu que, des d’Europa, es faci la crítica a la colonització cultural nord-americana oblidant que, fins fa ben poc, Europa feia el mateix a la resta del món i en bona mesura continua considerant-se’n el centre. Però a diferència dels països històricament subjugats, la majoria d’europeus hem acceptat mansament la cultura made in USA perquè, a través d’un biaix econòmic i supremacista més o menys dissimulat, considerem que s’ens parla directament a nosaltres i de nosaltres. Ens hi sentim inclosos encara que de tant en tant ja ens vagi bé que algú faci net i aixequi el vel d’aquesta falsa consciència. A la seva manera, Carlota Gurt no deixava de fer això en el seu breu article. Potser no és estrany que això passi quan Donald Trump, aquest espècimen típic i tòpic de la vulgaritat yankee, és a la presidència dels Estats Units. Però quan els «elegants i cultes» Barack i Michelle Obama vivien a la Casa Blanca, bé, aleshores tots ens sentíem com a casa, i érem plàcidament colonitzats amb l’alegre música de Bruce Springsteen com a banda sonora de fons.
La majoria de la bibliografia existent sobre el ressorgiment de l’extrema dreta se centra en Europa i els Estats Units. Però el feixisme ha de ser entès en el seu origen, i el començament del feixisme i les seves tecnologies de dominació, com ja va assenyalar Hannah Arendt, es troben en el colonialisme
El projecte que va presentar Ingrid Guardiola al seu article, The Peripheral Constellation, una plataforma d’intercanvi d’idees i aliances intel·lectuals per conèixer millor “les perifèries culturals, sobretot les europees”, i l’objectiu d’any nou que la Carlota Gurt es va proposar –no sé si amb èxit– de consumir més productes culturals europeus *to Make Europe great again*, em semblen respectables, enraonats i dignes d’elogi. Cal tenir present, però, que que aquests objectius coincideixen amb l’actual moment reaccionari de replegament que tants estats arreu del món estan duent a terme, des del Brexit, des de Trump i des que les extremes dretes, estan afectant de manera tan agressiva totes les agendes polítiques nacionals i supranacionals (Unió Europea). Això quan, precisament, aquesta conjunció inèdita de crisis que estem travessant – ecològica, demogràfica, social, econòmica, política, psíquica i epistèmica – seria un moment tan adequat per obrir més el focus, repensar-ho tot radicalment i, sense oblidar-nos de nosaltres mateixos (cosa que no caldria ni dir), deixar-se influir, fer lloc, parar atenció a tants països i regions que històricament Europa, prèvia colonització, ha menystingut. Per teixir noves relacions, per treure’ns de sobre aquest soft power angloamericà – un poder que de tou en té més aviat poc – i arribar a concebre un futur on ningú practiqui la condescendència. I és que a vegades sembla que només els individus nascuts als països anglosaxons siguin persones de debò. Mentre escric això tinc una consciència molt clara de les meves contradiccions, del català que sóc, de l’europeu resident a Brasil, a Amèrica del Sud, des de fa gairebé dues dècades, a la perifèria del capitalisme, sent una part no menyspreable de la meva minsa cultura personal d’origen anglosaxó.
Vivim una època de resorgiment del feixisme i la majoria de la bibliografia existent sobre el tema i derivats es concentra sobre Europa i els Estats Units, com si el món es reduïs a aquests dos blocs. Però com bé diu Vladimir Safatle, filòsof de la Universitat de São Paulo, a A ameaça interna: psicanálise dos novos fascismos globais, “un problema com aquest, si vol ser analitzat com a fenòmen global, ha de partir de la perifèria del capitalisme. És una qüestió de precisió analítica. Ha de ser entès en el seu origen, i el començament del feixisme i les seves tecnologies de dominació –com d’altra banda ja va assenyalar Hannah Arendt– es troben en el colonialisme. Cal que s’articuli a partir d’allà on les contradiccions de la modernització capitalista, les seves vertaderes matrius de violència, s’expliciten. Perquè la perifèria del capitalisme va sentir, de forma privilegiada, el vincle orgànic entre el desenvolupament i la catàstrofe, el progrés i la devastació, la racionalització social i l’extermini”. Les múltiples crisis que se’ns han posat al davant no haurien de ser una excusa perquè Europa continui considerant-se excepcional i, a més, ara es replegui en si mateixa. Sinó per tornar a obrir els mapes i eixamplar el planeta, perquè d’aquesta o ens en sortim tots o no se’n sortirà ningú.
