Són setmanes històriques a Catalunya i setmanes històriques a Euskal Herria. Dies que ens arriben sobre carrils fets de llargs anys d’història i lluites, d’esforç i patiment; però carrils que ens porten cap a temps futurs plens de reptes i esperances.
A Euskal Herria comencem a viure el temps sense ETA, és a dir, ja estem en aquell moment en què se’ns va dir des de les instàncies de l’Estat i dels diversos poders que tot seria possible: un temps sense violència. Sense una mena de violència, caldria precisar, perquè l’Estat manté les seves posicions bel·ligerants en l’àmbit penitenciari i judicial, i també amb presència policial massiva. Però estem en un nou temps; d’això no n’hi ha cap mena de dubte. I, ara, tot hauria de ser possible, començant pel trasllat de les persones preses i disperses arreu de l’Estat espanyol cap a presons del País Basc. Políticament, s’obriria un escenari on totes les idees tindrien les mateixes oportunitats de fer-se realitat, on totes serien respectades per igual. Socialment i política, enfilaríem la fase de construcció d’una nova convivència amb el reconeixement de totes les víctimes, amb processos de retorn i reintegració de totes les persones preses i exiliades, amb els primers passos cap a una memòria incloent, feta dels múltiples relats recollits des del mateix respecte.
El mantra d’ETA es manté
Fa pocs dies, vam tenir una primera resposta molt significativa al Parlament de Gasteiz. A la discussió del preàmbul per a un possible nou estatut, el parlamentari del PP Borja Semper, per deslegitimar el text com a radical, va dir, sense mossegar-se la llengua: “Aquest és l’estatut de Kanbo!”. I ja està. Kanbo, la localitat d’Euskal Herria nord on el 4 de maig representants de la comunitat internacional van certificar la desfeta d’ETA, anunciada per la mateixa organització un dia abans. La lectura subliminar de la frase de Semper és: en els seus darrers pronunciaments, ETA es declarà independentista, parlà dels set territoris… Per tant, com que apareixen conceptes similars al preàmbul, aquest és l’estatut proposat per ETA i, així, és il·legítim i les idees polítiques que hi ha al darrere també ho són. I doneu per fet que l’Estat espanyol no ho permetrà. A més a més de transmetre aquest plantejament, es juga amb la idea que ETA no s’ha desfet de veritat, que està infiltrada a les institucions, que té una penetració ideològica que cal combatre. En resum, que el combat continua, digui el que digui la nova situació.
Abunden les declaracions cridant a aquest tipus de combat ideològic, que a l’Estat espanyol, desgraciadament, massa vegades va acompanyat de repressió i presó. És cert que les expressions més dures, les més desbocades, venen d’uns àmbits molt determinats de la dreta i de certes associacions, però és preocupant que aquest tipus de plantejaments s’infiltrin també en formacions polítiques o socials dites d’esquerra. S’acusa les idees independentistes d’antigues, passades de moda, tancades, excloents. Negatives. No se’ls reconeix l’evident evolució que han tingut ni la renovació que porten dins. Per contra, el nacionalisme unitari espanyol s’autodefineix com a modern, de futur, democràtic, d’encaix en les institucions europees…
Aleshores, més enllà de les declaracions formals que sense violència tot és possible, i d’altres de similar tenor –el mateix Semper deia fa no gaire temps que si ETA es desfeia, “en 48 hores s’acaba la dispersió”–, la realitat és que l’Estat espanyol ha estat sempre centralitzadorament unitari i té por de perdre aquest –suposat– tret d’identitat. I dic suposat perquè és una identitat que grinyola, que es manté basant-se en una estructura institucional sustentada sobre la força i una idea de nació sense matisos ni fissures, tot i que les successives realitats històriques ho desmenteixen una vegada i una altra.
Això ho coneixem bé, al País Basc. Observant la situació catalana des d’aquí, a través del sedàs de la nostra experiència, em sembla que l’onada repressiva que avui vol ofegar Catalunya començà fa uns vint anys a Euskal Herria. De llavors ençà, la “lluita antiterrorista” va desplegar-se no solament als carrers i contra persones militants d’ETA sinó contra tot l’anomenat “entorn”. Una frase es va fer tristament famosa: “Tot és ETA”. I l’onada desencadenada va atropellar tot un seguit d’organitzacions polítiques, populars, culturals, informatives, juvenils, etc., deixant un rastre de tortura, empresonaments, judicis clarament esbiaixats, que –cal reconèixer-ho– causà un efecte d’alentiment al sector independentista i d’esquerres. Encara hi ha gent a la presó o pendent de judici de resultes d’aquelles intervencions juridicopolítiques.
Va arribar el 20 d’octubre de 2011, l’alto el foc permanent d’ETA. Però l’afany repressiu del govern del PP no es va aplacar. Continuà amb detencions d’advocats i advocades de les persones preses, de persones que treballaven en solidaritat i suport, fins i tot arribà a interrogar i implicar familiars de les preses i presos. Va haver-hi altres detencions diverses, algunes clarament dirigides a dificultar el procés.
Superant molts obstacles, l’incipient procés de pau va anar fent camí. Declaracions del col·lectiu de persones preses disposades a fer passos i començar un nou recorregut penitenciari; reconeixement de víctimes de la violència de l’Estat, a més de les causades per la lluita armada; contactes entre forces polítiques i persones fortament enfrontades durant anys. Fa tretze mesos, es va materialitzar el desarmament, un altre pas imprescindible per continuar desenvolupant el nou temps.
Govern espanyol bel·ligerant
Però el govern espanyol es manté estancat en els seus enunciats bèl·lics. I ara ho veiem a Catalunya. Des d’una posició de fortalesa feble, l’Estat, gestionat pel PP, torna a desplegar els seus poders més foscos per a desautoritzar i deslegitimar un poderós moviment popular que s’ha gestat durant dècades arrelat en una identitat i que creix de forma ferma i pacífica, però eficaç, enfront dels greuges i del menyspreu demostrat per l’Estat espanyol i les seves institucions a la voluntat catalana de fer les coses d’una altra manera.
En aquesta confrontació, faran servir totes les armes. L’1 d’octubre ja se’n va veure una mostra; després, han rebaixat el to militar, però la seva violència es desplega d’altres maneres. Empresonaments, escorcolls, intent de criminalitzar moviments socials i culturals. I la guerra ideològica, començant per la giravolta que fan per justificar la “rebel·lió” sobre una violència que no es veu enlloc tal com la descriuen. Per a l’Estat i els seus instruments repressius, en aquest moment, la mesura de les coses, de diversos fets als carrers, ve clarament donada per on succeeixen els fets. Prenguem un exemple molt recent, de mitjans de maig. Gran esbatussada a Algesires amb guàrdies civils. Ens ve al cap, immediatament, el cas d’Altsasu. El ministre Zoido diu que els fets són “greus”, però, en aquest cas, res de “terrorisme” ni de càstig exemplar. I el que va succeir, certament, va ser molt més seriós que la baralla d’Altsasu.
L’agressivitat de l’Estat no minvarà, prendrà formes diferents, rebaixant les arestes més escandaloses, però continuarà amenaçant
Indubtablement, des d’aquí, se m’escapen certs aspectes del procés català. Però no el que és més fonamental, l’enfrontament amb l’Estat. El que fa que un procés únic –com únic, per cert, és el nostre procés de pau– estigui permanentment amenaçat per la repressió en comptes de resoldre’s mitjançant el diàleg i el respecte a la voluntat democràtica del poble català.
Malauradament, l’agressivitat de l’Estat no minvarà. Anirà prenent formes diferents, rebaixant les seves arestes més escandaloses, però continuarà amenaçant. Formalment, hauria d’aturar l’aplicació de l’article 155, de la seva violència institucional, però es manté viu i vigilant.
D’altra banda, elevarà el seu nivell d’exigència per a qualsevol “concessió”, com ara fa amb les persones preses basques. Condicions o plantejaments que fa un mes semblava que serien suficients, es converteixen en poc menys que delictius el mes següent.
I, per enfortir les seves posicions, té uns companys que s’hi dediquen, la majoria dels mitjans de comunicació espanyols i tertúlies on el respecte per l’adversari polític és nul. Aquest és un front preocupant perquè, més enllà de la qüestió catalana o basca, aprofundeix en el retrocés ideològic que s’està injectant en la societat espanyola. Torno a mirar enrere i topo amb el famós Pla ZEN (Zona Especial Nord), manual dissenyat pel govern del PSOE per combatre ETA. Molt abans del fenomen de les fake news, allà ja es parlava de la utilització de notícies falses com a mètode “antiterrorista”, per a desprestigiar persones, organitzacions i ideologies. Era suficient que la suposada notícia fos “creïble” per difondre-la; no calia que fos veritat, ni tan sols amb certa base real. I encara és vigent, reforçat per les noves tecnologies.
Tenint ben present que els nostres somnis i aspiracions són molt semblants però es donen i es realitzaran en realitats diferents, anirem fent camí, sens dubte, aprenent de les nostres experiències. La força que ens impulsa és la mateixa: el dret i la voluntat de decidir.
