Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Polles, pollastres i la cultura de la violació

/ Marc Vers

Darrerament sembla que ha crescut el nombre de missatges que arriben per diferents mitjans que podríem qualificar ideològicament com a feixisme quotidià. Són els tipus d’acudits que escriurien Pajares i Esteso si haguessin tingut mòbil en el postfranquisme, o fins i tot Paco Martínez Soria i José Luis López Vázquez abans de sortir a la “cacera” de sueques per Marbella.

Potser l’auge d’aquests textos està relacionat amb el reflux del 15-M, potser amb la conjuntura local per la situació a Catalunya. Però també hi ha la possibilitat que obeeixi a dinàmiques internacionals més profundes i cadències més llargues, com ara la mar de fons que pot explicar l’ascens de Trump a la presidència dels Estats Units o el creixement d’organitzacions neofeixistes a Europa. Potser.

Si aposto per una explicació intencional, m’inclinaria per pensar que es tracta del correlat a la vida quotidiana de les estratègies de propaganda i domini dels mitjans de comunicació posades en marxa per les elits internacionals. Això que eufemísticament s’ha anomenat postveritat. O simplement estem davant d’una altra cara d’allò que deia Durruti: que la burgesia, en l’última fase de la seva història, intentarà arruïnar el món. Segurament és una barreja de tot plegat.

També és cert que m’he vist en la necessitat d’incorporar-me a diversos grups de Whatsapp. Si inicialment semblava una bona idea i se suposava que servirien per compartir informació útil, la cosa aviat va degenerar. I així, els temes d’interès comú s’han arraconat a favor d’altres més propis de conversa a la barra del bar o, fins i tot, dels grafits de la porta del WC.

Aquests grups estaven formats per persones que no havia escollit, i majoritàriament eren homes. Us podeu imaginar la deriva i el nivell de perezrevertisme dels missatges: des de declaracions nihilistes sobre les capacitats ètiques i intel·lectuals de l’ésser humà o la impossibilitat de la democràcia fins a enceses defenses de la unitat d’Espanya, i fins i tot alguna emotiva i encomiable menció de l’heroic procedir de les tropes espanyoles en les guerres de religió que van assolar Europa el segle XVI.

També hi ha un bon grapat de textos de marcat caràcter misogin. El seu contingut es redueix a menysprear i insultar les dones en general i les feministes en particular. Alguns són acudits masclistes molt senzills, del tipus:

–Vinc de prendre’m la tensió i la infermera m’ha dit que la tinc malament.

–Quina, l’alta o la baixa?

–No, la grossa amb ulleres que hi havia allà… Ha ha ha!

La gràcia està a dir grossa a una dona i au. D’altres, en canvi, tenen una dimensió més política, incorporen un missatge antiigualitari, antifeminista i fins i tot arriben a incloure amenaces. El fet que tinguin el mateix format de broma inconseqüent o facin referència a temes aparentment anecdòtics o intranscendents els fa passar per innocus i en faciliten la difusió.

Hi ha violacions simbòliques i repetides fins a l’infinit, en totes les converses, en tots els grups de WhatsApp

Més recentment, m’ha arribat un fotomuntatge referent al tema del sexisme en el llenguatge. La imatge mostra Irene Montero parlant amb Pablo Iglesias als escons del Congrés. Pablo, somrient, diu a Irene: “Soy miembro, portavoz y como pollo”, i ella, confiada, repeteix: “Soy miembra, portavoza y como…”. Suposo que l’heu vist, i no només perquè –com jo– tothom té coneguts que pertanyen a la cultura del “cunyat”, sinó perquè la caspa que ens governa ha gastat un bon grapat de diners a promoure en tots els mitjans una campanya antifeminista per atacar aquesta dona.

De la mateixa manera que l’acudit dels “buenos días” i “buenos dios”, el “portavoz y la portavoza”, el mem d’Irene i el pollastre ha circulat massivament. Ha estat explicat a la feina, a la cua del bus o a la fleca. L’hem vist incorporat com a tema legítim de conversa a gairebé tots els àmbits, reproduït i comentat, rigut per tots els homes i també per algunes dones.

Més enllà de les lluites simbòliques en l’àmbit del llenguatge, magníficament abordat en un article publicat recentment per Beatriz Gimeno a CTXT, el més interessant és posar de manifest l’amenaça implícita que hi ha en aquests missatges, contra les dones i sobretot contra les dones que alcen la veu.

La gràcia de l’acudit rau en el fet que Irene Montero acaba amb una polla a la boca. Irene Montero, l’objectiu inconfessable de la qual és destruir els homes, intenta degradar el llenguatge, la més alta expressió de les capacitats comunicatives i estètiques que hem pogut crear. Irene vol exterminar la llengua de Cervantes, Quevedo, Calderón i Camilo José Cela. Montero ataca Espanya i la seva llengua, les seves tradicions i història, que són totes masculines, però acaba amb una polla a la boca.

Una polla a la boca és una cosa indigna, i Irene ho sap i s’enfada amb el seu home. Irene menja polles, i, de fet, és una menjapolles. Menjar polles desvaloritza a qui ho fa i apodera l’amo de la polla, però Irene no té polla.

Irene menja polles i és indigna, però totes les dones mengen polles, per la qual cosa també són totes indignes. Indignes i inferiors, perquè, en una economia de polles, elles estan desposseïdes de capital.

Només la meva mare no menja polles, la Mare de Déu i la pròpia, entre elles, així, com entre Déu i jo no hi ha cap transitivitat, alguna forma d’identitat compartida, d’essència comuna. La polla.

No mengen polles les lesbianes, que se sostreuen contra natura al poder d’aquell que té polla, la qual cosa encara les fa més indignes; ni les monges, que, a canvi, tenen l’obligació d’amagar-se en clausures.

Irene no només no viu reclosa, sinó que parla en públic i no és lesbiana, perquè té un home. Irene és indigna, encara més en aquest cas en què el seu home, que ens representa a tots els homes, li fica –sense que ella vulgui ni pugui evitar-ho– la polla a la boca. Amb aquest acte, queda humiliada mentre ell acumula capital, que se suma a la seva vàlua d’home.

Al cap i a la fi, el que fa gràcia és el càstig ben merescut que rep aquesta Irene Montero, que parla en veu alta, que obre la boca per insultar els homes i acaba amb una polla dins. A boca closa, no hi entra mosca. És el que ha de ser i el que és. Mitjançant aquest acte de violació oral queda humiliada, menystinguda, restituïda a la seva posició natural, i l’univers recupera el seu ordre. I tot això gràcies al salvífic poder de la polla.

És una violació simbòlica, ubiqua i repetida fins a l’infinit, en totes les converses, en tots els grups de WhatsApp. És també una amenaça real, actualitzada simbòlicament, que recau sobre ella i sobre totes les altres, totes les dones, sobre les dones que s’atreveixin a obrir la boca.

Ara, imagina’t Rafa Hernando o Herrera-a-la-COPE compartint l’acudit d’Irene al grup de Whatsapp de la boda del seu cosí.

 

Article publicat al número 455 publicación número 455 de la Directa