Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Desocupar l’aigua

Durant massa temps s’ha mesurat el progrés segons la capacitat de construir o transformar. Però en una època marcada per la incertesa climàtica, la decisió més valenta potser és deixar de voler controlar els cursos hídrics a base de noves infraestructures i tornar-los l’espai que mai no els hauríem d’haver pres

| Vane Julian

Quan un riu surt del seu llit, diem que s’ha desbordat. Quan una plana inundable torna a omplir-se d’aigua, parlem d’una inundació. Quan el mar avança, diem que “ens pren la costa”. El llenguatge no és innocent: fa dècades que expliquem els ecosistemes aquàtics com si estiguessin ocupant un espai que és nostre. Però potser hauríem de canviar la manera de pensar i fer-nos una pregunta: i si fóssim nosaltres els qui, durant massa temps, hem ocupat l’espai de l’aigua?

La història del nostre territori és també la història d’una llarga voluntat de controlar l’aigua: dessecació d’aiguamolls per motius de salubritat, modificació i rectificació del curs dels rius, urbanització de planes inundables, transformació d’espais naturals aquàtics en destinacions turístiques… Podríem enumerar tot un seguit d’intervencions que, de manera aïllada, s’han vist com a assumibles, de vegades fins i tot necessàries, però que han acabat generant un impacte acumulat crític: avui, les nostres aigües continentals són els ecosistemes amb la regressió de biodiversitat més acusada, tant a Catalunya com a la resta del món.

Les dades de l’Índex Planeta Viu mostren una reducció mitjana del 40% de les poblacions d’aigua dolça. Aquest greu declivi es fa evident en espècies emblemàtiques com l’anguila (amb una caiguda del 85% de la seva abundància), el corriol petit (-82%), la granota verda (-70%) o la tortuga d’estany, que ha vist reduïda la seva àrea de distribució en un 60%, entre altres. Són espècies que s’han convertit en testimonis d’un paisatge que gairebé ha desaparegut.

Mentre invertim cada vegada més recursos per protegir-nos dels efectes del canvi climàtic, continuem degradant les infraestructures naturals que durant mil·lennis han fet aquesta feina de manera gratuïta

Però aquesta extinció no és només un problema de conservació de la natura, és també la pèrdua dels processos ecològics que mantenen viu el territori. La paradoxa és que, mentre invertim cada vegada més recursos per protegir-nos dels efectes del canvi climàtic, continuem degradant les infraestructures naturals que durant mil·lennis han fet aquesta feina de manera gratuïta. Per tant, quan eliminem aquests espais naturals, no només perdem biodiversitat; també augmentem la nostra vulnerabilitat.

Els episodis extrems que hem viscut els darrers anys ens recorden que l’aigua no entén de límits administratius ni de planejament urbanístics. Quan un riu recupera l’espai que li hem pres acostumem a parlar de desastre natural, però sovint el desastre no és que el riu faci de riu, sinó haver construït ignorant que aquell espai formava part de la seva dinàmica natural. El gran error ha estat voler domesticar l’aigua, pensar que podíem fixar-ne el recorregut i decidir on podia expandir-se. Però els ecosistemes aquàtics ens mostren que hi ha un altre camí possible: no continuar afegint, sinó començar a retirar.

Durant molt temps hem pensat que el progrés és ocupar més: sòl urbanitzat, infraestructures, camins… Però en un context d’emergència climàtica i de pèrdua accelerada de biodiversitat, el veritable progrés ja no consisteix a continuar ocupant, sinó a saber desocupar; a retirar aquelles pressions que impedeixen als rius, als aiguamolls i a les planes inundables recuperar la seva funció ecològica. Perquè la millor infraestructura per retenir l’aigua, reduir el risc d’inundacions, recarregar aqüífers o conservar biodiversitat sovint no és una obra nova, sinó permetre que les infraestructures naturals tornin a fer la feina que durant milers d’anys han fet molt millor que nosaltres.

Cada vegada més persones volen reconnectar amb la natura, però aquesta reconciliació no pot convertir els ecosistemes més fràgils en un producte de consum

Desocupar l’aigua no significa abandonar el territori ni impedir que les persones gaudeixin de la natura. Vol dir acceptar que alguns espais compleixen una funció molt més valuosa quan recuperen la seva dinàmica natural que cap infraestructura artificial pot reproduir amb la mateixa eficàcia. Quan desocupem, la natura respon. Quan una antiga zona humida recupera el seu règim d’inundació, tornen les espècies que havien desaparegut. Quan un riu recupera els seus meandres, disminueix la velocitat de les crescudes, augmenta la infiltració i es redueix el risc d’inundacions aigües avall. Quan es restaura un bosc de ribera, baixa la temperatura de l’aigua i millora la seva qualitat.

Desocupar l’aigua és un exercici d’humilitat. Durant dècades hem volgut conservar gestionant cada vegada més, però sovint oblidem que la millor intervenció és la que ja no cal fer i que la millor infraestructura és la que decidim no construir; és assumir que els rius no necessiten que els ensenyem a fluir, ni els aiguamolls que els expliquem com retenir l’aigua sinó que el que necessiten és que deixem de dificultar-los; que recuperem la capacitat de distingir entre allò que és imprescindible per viure i allò que hem acabat normalitzant perquè feia massa temps que ocupava un lloc que mai no li havia pertocat.

En un context d’emergència climàtica, aquesta manera d’entendre la conservació deixa de ser una opció per convertir-se en una necessitat. Les projeccions apunten a períodes de sequera més llargs i episodis de pluja més intensos. Davant d’aquest escenari, la resposta no pot ser continuar ocupant els espais que precisament ens ajuden a esmorteir aquests impactes. Desocupar l’aigua no significa tornar enrere ni idealitzar un paisatge del passat, sinó avançar cap a un model territorial que treballi amb la natura en lloc de fer-ho constantment contra ella.

Desocupar l’aigua no significa tornar enrere ni idealitzar un paisatge del passat, sinó avançar cap a un model territorial que treballi amb la natura en lloc de fer-ho constantment contra ella

També implica revisar la nostra manera de gaudir dels espais naturals. Durant anys hem celebrat que cada vegada més persones vulguin reconnectar amb la natura. Però aquesta reconciliació no pot convertir els ecosistemes més fràgils en un producte de consum. Potser el repte ja no és només acostar la natura a les persones, sinó acostar les persones a una nova cultura del respecte cap als espais naturals i aprendre a visitar-los d’una altra manera.

Aquest canvi de mirada no es pot limitar a una declaració d’intencions, sinó que s’ha de traduir en una planificació territorial integrada i coordinada. Es tracta d’un repte transversal que interpel·la directament el planejament urbanístic, la gestió dels espais naturals, les polítiques agràries, el disseny d’infraestructures i la corresponsabilitat de tota la societat. Restaurar la funcionalitat de les nostres conques requereix una estratègia d’adaptació a llarg termini que prioritzi les solucions basades en la natura. Cada vegada que renaturalitzem una riera, eliminem un drenatge innecessari, recuperem una zona humida o decidim no construir en una plana inundable, no estem renunciant a oportunitats de desenvolupament: estem recuperant la capacitat del territori per protegir-nos i sostenir-nos.

Durant massa temps s’ha mesurat el progrés amb el que som capaços de construir, canalitzar o transformar, un enfocament que avui mostra clars límits davant l’actual context de canvi ambiental global. Ha arribat el moment de començar a mesurar-lo també segons el que som capaços de retornar i la nostra capacitat de deixar espai perquè els processos naturals tornin a funcionar.

Article publicat al número 604 publicación número 604 de la Directa