Fa dies lo foc va tornar a fer acte de presència, sempre temuda i mai esperada. No pas gaire lluny del que al juliol ja mos va tenir amb l’ai al cor. I ara, per fer honor a la dita que les desgràcies mai no venen soles, a dos bandes: Cabassers i Porrera.
Bufava vent, un vent infernal, mai tan ben dit, que atiava les flames i escampava el fum com una boira fosca que des del coll del Solans enfosquia el cel i la terra. Des de la Figuera, mentre a la dreta la negror de l’incendi del juliol callava i vestia de dol lo terme, al davant, les flames roges i furientes que pujaven per la serra de la Calçada feien por. Cavaloca estava a tocar i Mas Roger no pas lluny i cap a llevant. La punta de la Canaleta, que va cremar-se fa uns anys, ara semblava estàlvia. Però l’angoixa de veure com s’enfilava, com podia arribar a tirar amunt cap a la serra era allà, mentre no podies apartar la vista d’aquell foc.
Tenim un cos de bombers que mereix elogis i agraïments, totes les nostres gratituds eternes. Persones que treballen amb el rigor que hauríem d’exigir a qualsevol professional, especialment els que tenen la responsabilitat d’assegurar les coses més bàsiques per a la vida humana.
Tenim persones que amb la seua feina fan que los seus trossos aturin lo foc. I que n’evitarien los incendis si aquests trossos tinguessin la importància i vida que caldria
I tenim, sobretot, persones que mantenen lo nostre indispensable mosaic agrari a força de treball, de persistència i, massa sovint, a pesar de polítiques i altres “desgràcies naturals” que semblen conjurar-se perquè aquest bocí de món i lo que representa, desaparegui i pugui ser terra a despoblar, territori on especular amb tot, a mercè de voltors de tota mena. Persones que amb la seua feina fan que los seus trossos aturin lo foc. I que n’evitarien los incendis si aquests trossos tinguessin, arreu del terme i del país, la importància i vida que caldria. I que cal.
No fa gaire, a La Directa, la Júlia Viejobueno parlava de l’incendi viscut a primera fila, des del seu terme, i deia “el que tard o d’hora havia de passar va acabar sent i que pot tornar a ser en qualsevol moment”. La frase continua sent vàlida, i d’això ja fa massa. Mentre el foc crema, un altre incendi es va covant dins teu. La ràbia és com un foc que no s’acaba de consumir mai del tot i que es retroalimenta amb la impotència, combustible sempre a disposició de qui sap que, aquesta vegada també, tot s’acabarà amb quatre titulars, quatre frases tòpiques.
Mentre el foc crema, un altre incendi es va covant dins teu. La ràbia és com un foc que no s’acaba de consumir mai del tot i que es retroalimenta amb la impotència
Aquestes, només busquen demostrar que davant de la desgràcia tothom se sent solidari, que davant de “desastres naturals” com aquest cal actuar amb celeritat, com de fet s’ha fet, i així s’ha evitat que mig Montsant fos una teia encesa… I llavors es parlarà de la sequera extrema que pateix lo Priorat des de fa ja tres anys. Fins ara, aquest aspecte havia ocupat ben poc espai als mitjans de comunicació perquè arreu, ves, ha anat plovent poc o molt, tard o d’hora. Algun pantà ha reviscolat prou perquè no continuem parlant massa de segons què, que ens duria no sé on a l’hora de demanar responsabilitats sobre les prioritats en la gestió dels recursos hídrics.
I algú farà promeses d’aquelles, velles conegudes, que esdevenen fullaraca que també alimenta els incendis de tota mena. Algú comentarà que els focs s’apaguen a l’hivern i es quedarà satisfet de la frase que diu molt i no diu res. Algú fins i tot, ja afinant més, explicarà com los claps de conreu han ajudat a aturar flames. Algú no s’estarà de dir que a part de la sequera, fa dècades que mos han assecat un riu perquè la seua aigua la prenen en un transvasament il·legal, a una altra conca. No tenim ni l’aigua escassa que tocaria. I aquí la “desgracia natural” té noms i cognoms de responsables. Per això no se’n parla. I no passarà res.
Desembarcaran los mudats de torn a veure in situ la dimensió de la calamitat. S’acordarà alguna ajuda que serà proclamada, això sí, per terra mar i aire. Renovaran les promeses, que mai no caduquen perquè mai no són reals i sempre es poden repetir, que la memòria és curta en aquest món que funciona cada vegada més amb un curtterminisme que clama al cel. Mos aferrarem a allò que immediatament se’ns ofereixi, i ho reclamarem perquè l’emergència no mos deixa altre camí. Reclamarem solucions immediates a problemes que venen de lluny i van lluny perquè, desgraciadament, sabem que quan la notícia ja no surti als resums de premsa, les mesures a mitjà i llarg termini ni tan sols es posaran damunt de la taula.
Reclamarem solucions immediates a problemes que venen de lluny. Perquè sabem que quan la notícia ja no surti a la premsa, les mesures a llarg termini ni tan sols es posaran damunt de la taula
Estem en estat d’emergència de fa ja temps. Mos ho diuen i fem l’orni perquè ja estem tots ficats, de grat o per força, dins d’aquest mecanisme que genera una manera de funcionar a curt termini en tot i per a tot. Perquè pensar més enllà ens angoixa, ens col·lapsa, per la incertesa que suposa. I això, ben adobat i amb fertilitzants a mida, ha fet créixer una manera de viure que convé molt i molt a qui de tot plegat en fa negoci, sigui en forma de diners, de poder o de les dos coses alhora.
Quan calgui, i ara cal, hem de sortir al carrer a cridar-ho i tenir clar quines són les raons de fons, les prioritats i no deixar-nos enredar per miratges que sovint ens volen vendre. Sortir al carrer i, a la vegada, saber seure a debatre. Exposar cadascú les problemàtiques, visions i propostes, amb tota la contundència i el respecte necessaris que mos permeti entomar el repte de fer compatible (i no excloent), l’exigència de mesures a curt termini: indispensables per l’emergència i supervivència; i les solucions a mitjà i llarg termini: imprescindibles per la pervivència d’un model agrari, lo nostre. I això ho hem de fer naltros i, encabat, exigir-ho a qui toqui.
