Sóc de l’interior de Castelló, d’on la cuina és, bàsicament, sofregit i picadeta, quasi tot comença igual i quasi tot acaba igual, el nus és el que canvia -ui! què curiós, com la vida de tots, no?. Per començar, els putxeros, olles, cassoles o guisaos, quan comencem amb els sofregits, tenim diversitat d’utensilis que canviaran segons el tipus de plat: olles, paelles, paellons, cassoles, cassos… Però per al toc final sempre pararem al mateix: maceta i morter. Si tens molta pressa i estàs sol, potser optaràs pel robot de cuina però el travat del suc no et quedarà igual. No diré que estiga pitjor, però si el que vols és tocar eixe puntet de l’encèfal on es guarda el record d’aquella textura de la mare, no pots fugir del morter: alls (torrats, escalivats o crus) ametlles (marcones, de casa o del mas d’en Coll) pa del poble (de Nancy o del Parral), tomates de penjar del Penjadís, o del meu amic Roberto, i alguna coenteta de les que encara em queden de Mèxic o de les que em va donar l’amic Gregori, l’any passat, que no picaven… Ara fa uns dies que les picadetes a casa me les fa Alí, no li agraden, diu que l’all és molt fort i, mentrestant, li pega un mos a una coenta rabiosa. No ho entenc, però és, com tantes altres coses.
No sé la resta del món, però jo a ma casa, amb la meva feina, moltes vegades em qüestione si no estarem equivocats, si no estarà bé ja de tantes cabotades contra les parets (i ací damunt són de pedra seca!), si no és el moment ja de fer el pas definitiu buscant la senzillesa i el camí planer, amb un peu a cada riba com vivim, reformistes potser, possibilistes si vols, però què podem fer si volem seguir vivint?, per què sempre hem de ser nosaltres els que ens apartem? Per què hem de cedir tots els espais i, a més, com li donaríem feina a Alí? Com ballaríem al ritme del seu morter? A Alí el vam conèixer el mes passat, en un d’eixos moments en què veiem que no anem tan malament, quan vam aconseguir fer realitat un projecte que gestarem amb Diego Noel, “Xulla” per als amics, i per al qual vam comptar amb l’ajut de la gent de “València és refugi”: Lola, Belén, Ana Isabel i amb les persones peticionàries d’asil que van vindre a acompanyar-nos: Salleem, Arshid, Munir, Alí, Muhammad… Vam fer un dia d’intercanvi i de creixement que costarà de pair, molta gent va participar i els vam fer veure (als qui busquen refugi) que formen part del que nosaltres anomenem la nostra casa, la nostra gent… Cuinàrem “kefta” de Palestina, pakores de Pakistan, ginger de Costa d’Ivori, arròs perfumat de Ghana… I una paella del mas acabada amb una picadeta feta a sis o vuit mans, com toca. De moment, ací a casa, tenim les fotos de l’exposició que amb tanta dedicació i il·lusió va imaginar Diego i a la cuina s’ha quedat Alí.
No sé la resta del món, però jo a ma casa, amb la meva feina, moltes vegades em qüestione si no estarem equivocats, si no estarà bé ja de tantes cabotades contra les parets (i ací damunt són de pedra seca!), si no és el moment ja de fer el pas definitiu buscant la senzillesa i el camí planer
Feia temps que cavil·làvem de quina manera podíem aportar el nostre granet de sorra. Havíem intentat diversos projectes, fins i tot grans, ambiciosos, però la burocràcia, la nostra poca disponibilitat de temps, i també, la poca implicació de les institucions, a les quals ho havíem comentat i presentat, ens va fer veure que aqueix vestit ens anava gran. Que potser tocaria començar per quelcom més xicotet, com deia Eduardo Galeano i ara tan bé repeteix Gustavo Duch: “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo.” No sé si ens donarà per a realment canviar-lo, però almenys a nosaltres sí que ens arriba el revifament, la gent del nostre voltant, les nostres famílies, als nostres pobles… Com sempre, respostes no en tenim, però de preguntes ens sobren… Si tot va malament, al cap i a la fi, tindrem casa en el futur quan anem a visitar Alí, allà al seu poble, prop de Pangar.
Ell no va anar a l’escola, feia de taxista i d’ajudant de cuina en comptes d’aprendre a escriure i llegir i anava passant, fins que un dia li va tocar eixir, sense preguntar. Una situació familiar complicada en un poble en conflicte va ser el detonant i la bomba. Un viatge que va ser iniciàtic per a ell, però concloent per a algunes persones que el van emprendre amb ell: de Pakistan a creuar l’Iran i el desert del Lut, després Turquia i la voracitat dels “coiots” que ajuden a passar les fronteres, Grècia a l’illa de Kos, va ser l’indret on va ser realment conscient de la magnitud de l’èxode del qual formava part, Macedònia, Hongria, Àustria i per fi, Alemanya. Nou mesos després, amb 10.000 euros menys: benvinguts al paradís. Alí diu que a Alemanya obtindre papers és “problema”, però que allà el que hi ha és molta feina i diners, quasi sempre treballant per a turcs en cuines amagades. De feina i diners no li’n van faltar, li van dir que ací ho tindria més fàcil per obtenir el permís i poder acollir-se a l’estatut del refugiat. Va fer cas, va vindre tocant Itàlia i travessant França. Ja ha pogut comprovar que fàcil no és. Que es queden tranquils els “salvapàtries” i els seus gossos guardians: fa més d’un any que el seu expedient està en marxa, ara fa tres mesos que té almenys la “targeta roja” de peticionari d’asil, almenys ell és de criquet, de futbol no controla gens, així ara té alguna esperança més.
De Pakistan a creuar l’Iran i el desert del Lut, després Turquia i la voracitat dels “coiots” que ajuden a passar les fronteres, Grècia a l’illa de Kos, va ser l’indret on va ser realment conscient de la magnitud de l’èxode del qual formava part
“Dorí den-dàh”, així li diu Alí en la seua llengua urdú a la maceta i al morter i a nosaltres ens sona a música, a ritme convuls i sincopat, botes, fang, tolls, avant! Dorí den-dàh!, maceta i morter, sofregit, picadeta, allioli i caragols, la cuina és el nostre instrument, el soroll de les paletes tocant el cul de les cassoles, com brunz la ceba en perdre la blancor i tornar-se transparent, com el somriure dels nostres fills en vore la cuina tan plena de colors.
Ara Alí diu que vol anar al Feslloc, jo no em refie, que la cassalla té mala “picotà”. Vull explicar-li que hi haurà molt bona gent, moltes bones intencions cantades en valencià i alguns braços ferms als quals agafar-se, però que no es confie massa, que en passar la nit, amb la llum del sol, les paraules perden força, com els braços, que la gent ara està de vacances, d’estiu, i el diumenge la majoria han d’acudir a menjar-se la paella a ca la mare, a posar-se-li baix les ales una estona i a més a més, fa tanta calor… qui podia imaginar fa quinze anys un festival a Benlloc com el Feslloc? Qui pot imaginar on estarà Alí d’ací quinze més? I nosaltres, i els nostres somnis?
Sofregit, picadeta i enmig, el nus, com sempre…
