Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El bosc és de tots

Aproximadament el 77% dels boscos de Catalunya són de propietat privada, en algunes comarques gairebé és el 90%; així que no, el bosc no és de tots.

Però és temps de bolets, i els caps de setmana de tardor porten una corrua inacabable de cotxes carregats de cistells i totes les persones que aparquen al marge de la carretera i es fiquen dins del bosc s’estan posant en una propietat privada, i tots els bolets que agafen els han tret d’una propietat privada –i gairebé sempre– sense permís. És tan natural com ho fem, com impensable seria entrar al jardí d’una casa particular a fer-hi una barbacoa.

Ara bé, no he vingut pas a defensar la propietat forestal, sinó a constatar el que hi ha i a intentar fer quatre voltes sobre per què entrem a casa d’algú altre quan anem a la muntanya si aparentment la propietat privada és sagrada a la nostra societat.

Per la banda dels qui entren (entrem) a boscos i prats, segurament hi ha cert urbanocentrisme a l’hora d’entendre l’espai: a ciutat, els edificis (pisos i cases) són privats, mentre que carrers i places són espai públic. Però això no és així a pagès, i si bé hi ha alguns camins públics, tota la terra és propietat d’algú. I no obstant això, hi entrem també perquè “ens hi deixen” entrar o almenys normalment no hi trobem tanques o prohibicions. I aquí és on vull anar: a les normes que no són escrites i que han existit a l’espai rural des de fa segles i han permès usos comunals sobre la terra particular. El dret del comú de fer ús de la terra d’algú altre sense perjudicar l’activitat principal que s’hi faci. Aquests usos eren una part essencial de l’ecosistema rural (on gairebé tot interaccionava amb tot) i eren coses com fer llenya; recollir plantes, fruits, bolets; fer herba per al bestiar o portar ramats al rostoll. Eren drets que, malgrat no estar escrits, solien estar ben regulats dins les comunitats on tothom es coneixia i no calia demanar permís. Ho explicava en Joan Malet, un pastor de Setcases, l’any 1723: “De temps antic que los pagesos fan i han fet pasturar i péixer llurs bestiars a les herbes de les terres ermes alienes que no són pròpies dels amos de dits bestiars, sens contradicció alguna dels amos de dites terres”. És a dir, que el comú podia entrar a les propietats particulars per a aprofitaments secundaris.

Però aquí i ara, el que compta ja no és recollir plantes, herba o espigolar cereal (que segueix sent necessari i segueix fent vergonya), el que compta avui és l’oci: la natura com un parc on evadir-se de la grisor

Com que no m’agrada romantitzar el passat ni el món rural, cal dir que no van pas estar lliures de conflictes: que si tal ha agafat més llenya del compte o que els de tal terme no poden entrar al nostre, etc. De fet, quan aquests drets van xocar amb l’individualisme agrari i les noves formes de producció (a partir del segle XVIII), mentre a la major part del Principat els propietaris de terres van intentar tancar les seves finques per prohibir-ne l’entrada a les veïnes, en algunes zones com el Conflent, grans propietaris de bestiar feien valdre precisament aquests drets per fer entrar els ramats a les terres de petits pagesos pobres.

La cosa és, però, que la gent va seguir amb aquestes pràctiques malgrat les resolucions judicials, però al segle XIX va haver-hi un canvi rellevant. Ho apunta la Rosa Congost a Els propietaris i els altres (1990): el 1846, propietaris forestals de la província de Barcelona signaven un escrit on es demanava protecció per al “sagrat dret de la propietat” i convertir aquests usos en una cessió dels propietaris, una mena de caritat cristiana. Els usos comunals van passar a ser una cosa de pobres i per anar a espigolar a casa d’algú altre calia permís. I la pobresa fa vergonya i no la volem veure ni en volem parlar gaire, però la tradició deu ser tossuda perquè ens ha quedat aquesta idea que “el bosc és de tots”.

Regular i posar sobre la taula els usos comunals sobre la propietat és necessari i urgent tant per protegir la terra com per garantir la tranquil·litat de qui la treballa. Tornar el poder al món local

Però aquí i ara, el que compta ja no és recollir plantes, herba o espigolar cereal (que segueix sent necessari i segueix fent vergonya), el que compta avui és l’oci: la natura com un parc on evadir-se de la grisor. I a mi, sabent d’on venim, m’omplen les contradiccions, perquè ni em sembla bé tancar les finques ni tampoc la massificació als boscos.

I potser per això, regular i posar sobre la taula els usos comunals sobre la propietat és necessari i urgent tant per protegir la terra com per garantir la tranquil·litat de qui la treballa. Tornar el poder al món local: saber què es pot agafar i a on i com, i que no t’obrin els tancats del bestiar, que no t’aixafin els camins, que no t’estripin les bales d’ensitjat o que no t’aparquin a l’era de casa. Que si aquest pont d’octubre van sortir gairebé mig milió de cotxes de l’àrea metropolitana, potser necessitem també zones de baixes emissions als municipis del món rural i que calgui arribar-hi en transport públic o a peu.

La propietat privada ja està supeditada i regulada en altres àmbits. Definir ara aquestes permeabilitats hauria de permetre posar ordre i redistribuir recursos. Que es pugui aprofitar una finca abandonada, però també fora del bosc: pisos tancats des de fa anys? Fem que pugui entrar-hi gent a viure. Que els usos comunals al segle XXI són més necessaris que mai.