Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El cas de la Manada, conseqüència d'un problema estructural

L'autora reflexiona sobre les implicacions que té el cas de la Manada centrant-se en les violències estructurals vinculades al patriarcat i la masculinitat, així com en la socialització de les dones en la por a la violació, el qüestionament de les víctimes, la invisibilització i la violència institucional de l'Estat i del sistema judicial cap a les víctimes de delictes sexuals i de gènere

/ Miguel Lopez Mallach

El cas de la Manada no és fruit de la pulsió sexual de cinc homes, sinó el resultat d’un problema sistèmic arrelat en les relacions de poder i de gènere. La Declaració de Beijing de l’any 1995 ja va reconèixer que la violència vers les dones i nenes, inclosa la violència sexual, es produeix com a resultat dels valors socials, les creences culturals i les relacions desiguals de poder. Així l’agressió sexual no respon a l’expressió agressiva de la sexualitat, sinó a l’expressió sexual de l’agressió masculina, com a mecanisme que sosté el sistema patriarcal.

Les dones som educades per naturalitzar i minimitzar les violències sexuals quotidianes i per responsabilitzar-nos de la conducta de l’altre, desplaçant la culpabilitat de l’agressor cap a nosaltres mateixes

Les dones hem omplert places, carrers i xarxes socials per dir que les violències sexuals ens afecten a totes. No són casos o problemes individuals, són violències estructurals vinculades a les prerrogatives de la masculinitat sobre la feminitat, basades en el paràmetre de la dominació. Des de ben petites, les dones som socialitzades en la por a la violació, i aquesta ens condiciona individual i col·lectivament. Les limitacions que se’ns imposen o que ens imposem, com evitar certs carrers a determinades hores, actituds, mode de vestir, tenen efectes d’autocensura en les nostres eleccions i vides. Així les violències sexuals esdevenen una eficaç forma de control que reforça els dictats patriarcals sobre el comportament suposadament “correcte”. El qüestionament a les víctimes: si anava sola amb uns desconeguts, si havia begut, si havia coquetejat… Són en essència crítiques a la llibertat femenina. Alhora les dones som educades per naturalitzar i minimitzar les violències sexuals quotidianes, com l’assetjament en espais públics i d’oci, i per responsabilitzar-nos de la conducta de l’altre, desplaçant la culpabilitat de l’agressor cap a nosaltres mateixes.

La Manada pot reforçar el nostre imaginari col·lectiu que la violència sexual és perpetrada per desconeguts, però ans el contrari, les violències sexuals més freqüents són les produïdes en les relacions de parella, en la família, en el grup d’amistats, en l’àmbit laboral, en els centres d’ensenyament, per coneguts. Cal tenir present que també existeixen violències sexuals que no impliquen contacte corporal i que són comeses utilitzant les TIC. I sobretot no oblidar la diversitat de la realitat de les dones i les interseccions que generen més desprotecció, com per exemple el cas de les temporeres de les maduixes, i la violència cap a nenes i adolescents entre d’altres.

El cas de la Manada també ha permès evidenciar com les violències sexuals han estat invisibilitzades i menystingudes per la societat i el sistema. I hem omplert places, carrers i xarxes socials no per demanar populisme punitiu o linxament, sinó per denunciar la manca de compromís institucional.

El sistema de justícia exerceix violència institucional cap a les víctimes de delictes sexuals i de gènere. Les creences i estereotips sobre com ha de comportar-se o com ha de ser una víctima, si es va resistir, si va denunciar immediatament, com anava vestida, les seves pràctiques sexuals, i alhora les idees preconcebudes sobre l’agressor influeixen en les decisions judicials. La justícia no és neutre i les garanties del procés penal i la presumpció d’innocència no poden justificar l’acarnissament en els interrogatoris a les víctimes, que causen sense cap tipus de dubte re-victimització o victimització secundària.

Les creences i estereotips sobre com ha de comportar-se o com ha de ser una víctima i alhora les idees preconcebudes sobre l’agressor influeixen en les decisions judicials

L’Estat no ha fet els deures que li imposa el dret internacional. Així l’any 2011, el Conveni d’Istanbul va establir que les violències sexuals són formes de violència contra les dones i que els estats han de prendre mesures concretes de prevenció i de protecció. Conveni que és d’obligat compliment per l’Estat Espanyol des de l’any 2014. Tres anys més tard, l’agost del 2017 es va publicar al BOE el Pacte d’Estat, anunciant que es faria un desenvolupament normatiu per incloure les violències sexuals. Un any més tard, tot continua igual. Manca de celeritat i diligència que també vulnera la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW), que és un tractat internacional vinculant.

A Catalunya, ara fa deu anys, es va aprovar la Llei 5/2008 del dret de les dones a erradicar les violències masclistes, que inclou les violències sexuals. Però el seu desenvolupament i aplicació no ha estat una prioritat de govern. En la pàgina web de l’Institut Català de les Dones es pot descarregar la Diagnosi sobre el model d’abordatge de les violències sexuals a Catalunya amb resultats demolidors que evidencien la inacció de la nostra administració.

Per tot això, les dones hem omplert places, carrers i xarxes socials, per denunciar que les violències sexuals són la clau de volta que sustenta el patriarcat i per dir que ja n’hi ha prou de ningunejar els nostres drets. La normativa internacional de drets humans va reconèixer, l’any 1993, que la violència envers les dones i nenes, inclosa la sexual, és incompatible amb la dignitat humana i constitueix una violació de drets humans. Estem reivindicant dignitat i drets humans.