Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El cercle viciós de Guatemala

La primera volta de les eleccions presidencials ha deixat com a finalistes dues candidatures de la vella i corrupta política que governa des de fa dècades

Escola rural núm 844, punt de votació / Enric Adila

Si un nouvingut despistat es posa a xerrar amb qualsevol persona de Guatemala sobre la realitat política del país, pot patir efectes atordidors, especialment en època electoral. La llista d’improperis que arribarà a sentir pot ser inacabable i semblarà que ningú se’n salvi. Per tant, no deixa de ser paradoxal que un país tan cansat de la corrupció i de les castes governants acabi escollint, cada quatre anys i de manera sistemàtica, una nova persona –la reelecció no està permesa– que ben segur acabarà acusada, empresonada o processada per delictes de corrupció al cap de poc temps. Només cal veure els casos d’Otto Pérez Molina, Alfonso Portillo o Álvaro Colom, i la llarguíssima llista de càrrecs polítics de tot nivell i de funcionariat que han estat imputats i condemnats en tots els governs dels darrers temps.

Quatre anys enrere, l’aleshores candidat i còmic professional Jimmy Morales va convèncer la majoria de la població guatemalenca amb un lema fet a mida: “Ni corrupte ni lladre”. Davant el penós panorama nacional i l’afartament popular, no calia redactar grans programes ni convèncer ideològicament ningú: n’hi havia prou amb ser honest o dir que ho ets, i certificar que mai s’havia demostrat el contrari ni ningú t’havia enxampat robant. El cert és que Morales va triomfar contra tot pronòstic amb la seva cridanera campanya, però ha acabat desmantellant l’única institució que servia per investigar de manera independent la corrupció política: la reconeguda Comissió Internacional Contra la Impunitat a Guatemala (CICIG), que ha estat un dels mecanismes de control més admirats a l’Amèrica Llatina i un corcó per als governs que han sofert el seu marcatge implacable.

L’eterna lluita camp-ciutat és alhora la de l’eterna invisibilització de la població indígena, que abraça més del 40% del país 

Les eleccions presidencials del juny han estat un nou capítol d’aquesta trama de novel·la negra. Sandra Torres (exesposa d’Álvaro Colom, de qui es va divorciar en un sonat cas per postular-se
a les eleccions presidencials de 2011 i evitar la prohibició que recau sobre els familiars del president) partia com a favorita i els resultats li han donat un aval relatiu. Haurà de disputar una segona volta a l’agost contra el conservador Alejandro Giammattei. És a dir: dues eternes candidatures que representen tota la vella i fracassada escola política guatemalenca, que per fi s’enfronten en el combat final com en una trista vetllada de boxa decadent.

Estructura clientelar, compra de vots

No hi ha manera d’eludir el factor que tothom admet com a definitiu per explicar el triomf de Sandra Torres: la compra de vots. És vox populi que la gran estructura en què s’ha convertit el partit Unitat Nacional de l’Esperança (UNE), suposadament socialdemòcrata i que compta amb una forta xarxa d’edils i congressistes, ha possibilitat una àmplia connexió d’interessos –sobretot a les àrees rurals– que ha permès atorgar ajuts directes a les famílies a canvi de vots. Malgrat que aquesta dinàmica és extrapolable a la majoria de partits, ningú ha tingut darrerament tants recursos per fer-ho com la UNE. I malgrat que també és una pràctica prohibida, no és fàcil eliminar-la quan hi ha tantes persones beneficiàries reticents a perdre l’ajut
i quan es camufla sota programes locals aprovats amb recursos públics que podrien passar el filtre de qualsevol auditoria benèvola.

D’aquí prové la gran diferència de vot entre sectors rurals i urbans, mediatitzada pel fet de ser receptora o no: si Sandra Torres té un nínxol de potencials votants a les zones més remotes del país, a les ciutats hi ha veritables masses de vot “anti-Sandra” que poden ser decisives en una segona volta molt polaritzada. L’eterna lluita camp-ciutat a Guatemala és alhora la de l’eterna invisibilització de la població indígena, que abraça més del 40% del país i a qui difícilment veiem representada a l’Assemblea Nacional. És per això que el quart lloc de Thelma Cabrera –indígena i líder camperola– en aquesta elecció presidencial, amb més d’un 10% del vot, és potser una de les poques notícies positives que ens han portat aquests comicis i un crit d’alerta sobre la Guatemala viva que no vol ser només receptora d’almoines i alhora moneda de canvi electoral.

Dotze mesos abans dels comicis, moltes persones són empadronades en municipis que mai han trepitjat

Un altre dels fenòmens cíclics que es repeteix cada quatre anys, molt lligat a l’anterior, és el del desplaçament de votants i la seva inscripció en municipis allunyats. Tot comença dotze mesos abans, quan moltes persones són empadronades en municipis que mai han trepitjat. El dia de les eleccions arriben al centre de votació en autobusos llogats per a l’ocasió, dipositen el seu vot per a la candidatura oficial i tornen a casa seva amb alguna cosa més sota el braç. Al departament de Petén hi ha veritables caravanes de votants, amb el rostre compungit i els ulls perduts rere la finestra, que compleixen el ritual mirant d’esma. Potser venen de Chiquimula o Cobán, després de moltes hores de trajecte i dormint malament, i hauran de passar per alguns controls espontanis que els altres partits munten a la carretera i que, sense miraments, poden acabar amb agressions o una pluja de pedres. Mai ningú sabrà amb certesa el nombre de persones lesionades: tot plegat és il·legal i, per tant, això a Guatemala no existeix.

Tampoc no s’ha de passar per alt l’inversemblant sistema de partits que s’ha constituït com una marca de país. Ho explica gràficament Fernando Farfán, delegat de l’Associació Nacional de Municipalitats (ANAM) a Flores: “Aquí els partits són com empreses que es configuren per llançar candidats, sense cap tipus d’ideologia ni programa”. De fet, podríem afegir-hi que no hi ha partits com a tals, sinó només sigles, conglomerats d’aspirants a càrrecs públics, eines d’un sol ús creades per fer-ho possible. Davant de cada elecció, tota candidata es pregunta amb quin partit podria competir, qui li pot oferir millors condicions. És així que trobem alcaldes que han passat per tot l’espectre partidari de dreta a esquerra sense que aquest fet sigui vist com una mena de transfuguisme. Hi ha algun excandidat de la URNG –partit d’esquerres sorgit d’una guerrilla– que va acabar presentant-se sota les sigles del partit de Portillo (hereu de la dictadura de Rios Montt): la seva acció política no canviava, només la plataforma que li permetia seguir en el càrrec; alhora, el partit veia en el candidat una oportunitat per sumar poder local i mantenir l’estatus jurídic: tothom hi guanya.

Influència del narcotràfic regional

I finalment, els voltors externs que segueixen atentament el terreny de joc acaben jugant a la mateixa partida: la influència del narcotràfic és sabuda i ningú ha estat capaç d’aturar-la, ja que de fet no és un problema guatemalenc sinó regional. El poder local, en aquelles zones de trànsit i frontera, és un bé molt preuat, i algunes candidatures són avalades directament pels càrtels per poder operar després lliurement i fer passar la mercaderia pel territori. Disputar electoralment el vot en aquestes condicions és una heroïcitat que et pot costar la vida.

El poder local, a les zones de trànsit i frontera, és un bé molt preuat, i algunes candidatures són avalades pels càrtels

Trencar aquest cercle viciós de la política chapina no és gens fàcil. Algunes respostes ciutadanes al carrer, potser encara massa tímides, van irrompre el 2015 quan es va destapar el cas de contraban duaner que implicava Otto Pérez Molina i la vicepresidenta Roxana Baldetti (avui totes dues a la presó). Potser un dels efectes més positius va ser la mobilització, sobretot digital, per evitar que Manuel Baldizón (avui en arrest domiciliari als Estats Units vinculat a un gran escàndol de corrupció) guanyés les eleccions d’aquell any. Però sembla que el peix guatemalenc s’acaba mossegant sempre la cua: que Sandra Torres o Alejandro Giammattei puguin acabar presidint el país a partir del gener no deixa de ser una ironia del destí, un retorn als vells fantasmes de la política que regularment sobrevolen les aigües contaminades del llac Amatitlán, que Baldetti pretenia netejar per 138 milions de quetzals (uns 16 milions d’euros) amb un miraculós compost d’aigua i sal. El llac segueix avui rebent les aigües negres de l’àrea metropolitana de la capital, i el país s’encamina cap a quatre anys més d’una vella història repetida i coneguda.

Article publicat al número 480 publicación número 480 de la Directa