Quasi quatre milions de tones de residus municipals generades a l’any. Aquest és el subproducte inquietant que deixa la vida de les catalanes i els catalans després de 365 dies de rodatge pel capitalisme madur on ens hem de desenvolupar. Si ho personalitzem, hem de comptar que fem de mitjana 1,39 kg de deixalles al dia, dels quals només separem selectivament 550 grams; la resta la dipositem al contenidor gris -o equivalent-, que la condemna, molt majoritàriament, a no tornar al cicle productiu.
Aquest ingent volum de deixalles emprèn camí cap a tres destins principals: 845.000 tones es cremen, produint emissions atmosfèriques i cendres; 1.420.000 tones es dipositen en els diferents abocadors repartits pel territori, que hipotequen espais per moltes dècades; i poc més d’un milió de tones torna al cicle de la matèria, ja sigui natural (com el compost resultant de la fracció orgànica) o productiu (amb el reciclatge o la reutilització de plàstics, vidre, paper i altres recursos).
El model català respon al patró que segueixen països com Itàlia o Espanya, amb predomini del dipòsit dels residus per damunt de la seva cremació, un model allunyat de les tendències dels països més recuperadors del nord d’Europa
A escala europea, reciclem a un nivell semblant al britànic però no arribem ni a la meitat del que aconsegueixen danesos o alemanys. Quant a què es fa amb el rebuig final, el model català respon al patró que segueixen altres països mediterranis com Itàlia o Espanya, amb predomini del dipòsit dels residus per damunt de la seva cremació, un model allunyat de les tendències dels països més recuperadors del nord d’Europa, on la incineració és el sistema hegemònic de tractament dels materials que no esdevenen altre cop recursos, deixant l’abocament en un paper marginal.
Fins aquí la fotografia fixa del món dels residus català a hores d’ara. Cal, però, conèixer també com ha evolucionat la qüestió al llarg dels darrers anys. Vegem-ho. Pel que fa al paràmetre més important, la generació, aquesta ha crescut moderadament en l’últim quadrienni, més d’un 5% (quasi unes 250.000 tones més), considerablement per sobre de l’augment poblacional, que no ha passat del 0,60%. Alguns responsables minimitzen la qüestió manifestant que quan es refà l’economia, els residus creixen proporcionalment, oblidant que en els últims anys s’ha intensificat fins a la bogeria l’embalatge i l’envàs de qualsevol producte sense que res ni ningú pogués aturar aquesta nova “necessitat”.
Continuant per l’itinerari que fan els residus, arribem a on van quan surten de les nostres cases. Encara que sembli impossible, malgrat les dècades que han passat des que es van instal·lar els primers contenidors de recollida selectiva als nostres carrers, actualment de cada deu persones només quatre fan el gest de separar les fraccions de la seva brossa. Per acabar-ho d’adobar, hi ha un percentatge destacat que sembla no saber distingir els tipus de materials -o que boicoteja inconscientment el sistema- i que “embruta” amb impropis (12% de mitjana) la matèria orgànica, dificultant l’obtenció d’un compost de bona qualitat, o el paper i cartó (6%), com a fraccions més afectades.
No hem de deixar de banda que aquestes xifres mitjanes amaguen unes diferències molt acusades entre municipis, ja sigui respecte a la participació de la ciutadania en la separació selectiva o bé en els impropis presents a cada fracció i, en conseqüència, hi ha una gran disparitat en la contribució de cada localitat a la petjada ecològica catalana en relació als residus municipals.
I, finalment, hem de tractar de què es fa amb tot allò que no s’ha pogut reintroduir en el circuit de materials. Aquí és on s’ha produït el canvi més significatiu en els últims quatre anys, però no tant en el volum (amb un descens mínim d’unes 50.000 tones), que se situa gairebé en el 60% del total de residus generats, sinó més aviat en la tendència a variar el sistema de gestió, amb una reducció de la utilització de l’abocador (que passa del 68% al 62% en tres anys) en benefici de la incineració.
Però, vist aquest estancament en la situació que ve, com a mínim, des de 2009, com podem fer el salt a un sistema sostenible, que de debò tracti els residus com a recursos, que torni a donar un nou ús en el cicle productiu a la gran majoria del que ja no fem servir?
A parer meu, hi ha dos punts negres immensos que, de no resoldre’ls faran impossible el canvi sistèmic en el món dels residus.
La producció de residus sembla inherent al capitalisme del segle actual. Una producció generalitzada i incessant de productes d’un sol ús o de durada curta, que lluny d’anar-se reduint, ha anat augmentant irracionalment
El més important, la producció de residus, sembla inherent al capitalisme del segle actual. Una producció generalitzada i incessant de productes d’un sol ús o de durada curta, que lluny d’anar-se reduint, ha anat augmentant irracionalment, com és el cas de l’hiperembalatge de la majoria de productes presents al mercat. Les poques iniciatives per intentar reduir les xifres de generació de residus són simples anècdotes que no modifiquen ni un mil·límetre un sistema dissenyat per perpetuar els beneficis de les grans empreses que inunden el món de materials superflus, començant pels productors de plàstic.
L’altra gran pedra a la sabata del canvi desitjat se situa a la recollida, on tot sembla indicar que s’ha arribat al sostre de participació i resultats que poden oferir els sistemes de participació voluntària. Tècnics, ecologistes i responsables de les administracions coincideixen en què si es vol passar del 35 al 70% de recollida selectiva, cal adoptar sistemes que obliguin la ciutadania a separar correctament les diferents fraccions. La nostra aposta de sempre és el sistema porta a porta, que només està desplegat a 156 municipis catalans (i en alguns d’aquests només de forma parcial), que doblen els resultats dels que usen els sistemes de contenidor.
En resum, es pot afirmar que la tònica general de la dècada que estem acabant ha estat l’estabilitat, estat que, en l’assumpte que tractem, situats en unes xifres bastant precàries, és sinònim inequívoc de retrocés, d’haver perdut més de deu anys en l’objectiu de construir una gestió sostenible de les externalitats materials que constantment produïm. Els recursos escassegen i les deixalles ens colguen: no ens podem permetre perdre un altre decenni!
