Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les receptes especulatives de sempre per a un planeta en crisi ambiental

Des d'Ecologistes en Acció, Jaume Grau López alerta del efectes sobre el medi ambient i les persones de la nova onada constructora i especulativa. L'article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb col·lectius socials dels Països Catalans

/ Clare Nelson

L’any 2008 la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers va precipitar un efecte en cadena amb què desenes d’entitats bancàries d’arreu del món, amb enormes contingents d’”actius tòxics”, van caure en la insolvència, desencadenant una crisi mundial. El mercat immobiliari, inflat especulativament, s’ensorrava deixant enrere com a víctimes col·laterals centenars de milers de persones atrapades per hipoteques impagables i per l’increment massiu de l’atur.

En lloc de “repensar i refundar el capitalisme”, el neoliberalisme en va sortir reforçat amb velles receptes: accelerar la privatització de serveis públics, impulsar encara més la desregulació de l’economia i el comerç (nous tractats de lliure comerç) i ampliar l’horitzó extractivista tant de recursos naturals a costa del medi ambient com de mà d’obra barata (el turisme a Catalunya és un exemple d’indústria extractivista que precaritza i empobreix els treballadors). Avui el món és més desigual del que el 2008: més poder, més riquesa econòmica està concentrada en poques mans, mentre una gran majoria de la població mundial, tant al nord com al sud, malviuen cada dia pitjor.

El neoliberalisme en va sortir reforçat amb velles receptes com ampliar l’horitzó extractivista tant de recursos naturals a costa del medi ambient com de mà d’obra barata

La gestió de la crisi per part del Govern del PP ha tingut conseqüències catastròfiques. A banda de les socials, ja molt estudiades, hi ha una dimensió no prou analitzada en el camp de l’ordenació territorial, l’urbanisme i el medi ambient.

Durant les dècades dels 90 i els 2000, l’expansió urbana a Catalunya va assolir xifres rècord. En conjunt, els sòls urbans van incrementar-se en prop d’un 40%, mentre que els sòls forestals es van mantenir aproximadament estables i els agrícoles van disminuir (mapes i dades a Corine Land Cover). Es va construir a un ritme endimoniat. L’aturada en sec del sector, el 2009, va veure caure en picat les noves promocions i va patir una reducció severa en els preus de compravenda.

Però des del 2013, el negoci immobiliari es va reescalfant gradualment. Si durant els anys més durs de la crisi immobiliària, a Catalunya es van signar unes 30.000 compravendes de pisos, el 2017 ja se’n van signar més de 77.000, amb un increment anual al voltant del 20%. L’alça de preus va en paral·lel a l’increment de la demanda. Si el 2015 el preu mitjà que es pagava per un habitatge usat va ser de 166.000 euros, el 2017 ja arribava als 182.000 (informes sobre la compravenda d’habitatges de la Generalitat). Tot indica que la tendència alcista en el mercat immobiliari seguirà els propers anys i, per tant, sense cap regulació pública contundent a la vista, la bombolla se seguirà inflant cada cop més.

Des del 2013, el negoci immobiliari es va reescalfant gradualment. Si durant els anys més durs de la crisi immobiliària, a Catalunya es van signar unes 30.000 compravendes de pisos, el 2017 ja se’n van signar més de 77.000

Aquesta situació comporta diverses amenaces. D’una banda, els sectors socials treballadors que es tornen a quedar atrapats per hipoteques a trenta anys que poden col·lapsar si l’euríbor remuntés fins al 3 o 4%. D’altra banda, sabem ja per experiència, que les bombolles acaben explotant. En un futur econòmic incert, seguir augmentant l’endeutament familiar és garantia d’una crisi socioeconòmica formidable, més aviat que tard. I en tercer lloc, l’amenaça de la creixent destrucció ambiental associada.

El govern Rajoy és en bona mesura responsable del que està succeint. La Sareb, en lloc d’alliberar els milers de pisos en la seva cartera a preus assequibles de venda, o convertir-los en un parc d’habitatge social de lloguer, ha estat aquests anys especulant amb els habitatges a l’espera que l’escassedat d’oferta i l’estabilització de l’economia portés a l’alça dels preus. En aquests moments, el banc públic està venent l’estoc amb comptagotes, a preus de mercat.

Les dades oficials (Idescat) ens diuen que el 2011 hi havia a Catalunya 448.000 habitatges buits, i 470.000 segones residències, d’un parc total de 3,9 milions d’habitatges. Com s’explica, sinó per aquests efectes especulatius, que amb un mercat amb prop de mig milió d’habitatges buits, anualment tinguem alces del 5 al 10% dels preus?

A la costa gironina, multitud de projectes esquitxats per la geografia dels indrets més paradisíacs, inversors proven de fer noves promocions exclusives, amb la connivència d’ajuntaments de diversos signes polítics

Però hi ha una altra causa que també està incidint en el mercat immobiliari, i és la seva internacionalització. El fet és que, a causa del clima i el fet de ser un destí turístic potent, Catalunya està en el punt de mira del capital internacional com a lloc on invertir en totxo, doncs es considera un valor segur, especialment en construccions noves de luxe.

A l’actualitat, assistim a una onada de construcció d’habitatges, de diverses tipologies. Per esmentar alguns exemples, la Costa Brava i el Baix Llobregat. A la costa gironina, multitud de projectes esquitxats per la geografia dels indrets més paradisíacs, inversors proven de fer noves promocions exclusives, amb la connivència d’ajuntaments de diversos signes polítics. La Plataforma SOS Costa Brava denuncia desenes de projectes que pretenen construir centenars de nous habitatges i hotels a indrets tant emblemàtics com Pals, Begur o Tossa de Mar. Està mobilitzant entitats i ciutadania per dur accions de pressió política i de denúncia als tribunals dels impactes sobre el paisatge i el patrimoni natural d’aquesta onada destructora.

Per justícia social i per justícia ambiental, l’especulació amb la terra ha d’acabar d’immediat i els governs han de promoure una altra cultura del territori. Ens hi va la qualitat de vida i el futur

Al Baix Llobregat, lluny de les cales emblemàtiques de la Costa Brava, però al bell mig de la conurbació barcelonina, potentíssim pol d’atracció turística i d’activitat econòmica, diversos projectes ja existents que fa més d’una dècada que “dormien” per la crisi, es van reactivant gradualment conforme els guanys potencials creixen en paral·lel a l’alça de preus. A Castelldefels, la Plataforma Salvem el Castell denuncia les obres per construir 200 habitatges en un dels darrers boscos naturals d’un municipi massificat. A Gavà (Pla de Ponent, 5.000 habitatges), a Viladecans (Sector Oliveretes, 2.800 habitatges), Sant Boi, El Prat, Cornellà… existeixen projectes que es poden reactivar en qualsevol moment per sepultar sota el ciment milers de metres quadrats més de fèrtils terres agrícoles o de boscos i prats de connexió ecològica entre espais naturals.

En un món finit, l’economia no pot créixer indefinidament. Per tant, és fàcil esperar que les crisis cícliques del capitalisme siguin cada cop més contínues, llargues i profundes. Això pot deixar cada cop més sectors socials al llindar de la pobresa. De la mateixa manera que no és èticament acceptable aquesta lògica perversa amb els éssers humans, tampoc ho pot ser amb la natura. Els impactes generats per dècades d’expansió econòmica han anat més enllà del que el planeta pot suportar. Índexs com la petjada ecològica així ho indiquen. I fets tant greus com el canvi climàtic o l’extinció massiva d’espècies són símptomes inequívocs de la malaltia que afecta la societat humana i per extensió la Terra. Per justícia social i per justícia ambiental, l’especulació amb la terra ha d’acabar d’immediat i els governs han de promoure una altra cultura del territori. Ens hi va la qualitat de vida i el futur.

 

Jaume Grau López és membre d’Ecologistes en Acció de Catalunya