Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El Delta de l'Ebre necessita solucions

En la meua columna de febrer, Glòria, punt d’inflexió?, parlava de com la llevantada de finals de gener ens mostrava els límits de la supèrbia humana amb l’edificació intensiva de la major part de la costa mediterrània, amb greus efectes sobre les infraestructures dures en què l’hem transformada. També veiem que els llocs que havien aguantat millor els efectes de la llevantada eren aquells on encara es conservava la configuració natural de la platja, com Els Muntanyans a Torredembarra o el Serrallo al Delta.

Els rius, en el seu estat natural, depositen els sediments arrossegats al llarg del seu recorregut de dues maneres: una per inundació quan el cabal és suficient per a sobreeixir i l’altra depositant-los en la seua desembocadura. Aquests dos fenòmens s’han vist en els darrers mesos en el riu Tordera, un riu sense regulacions.

Els rius, en el seu estat natural, depositen els sediments arrossegats al llarg del seu recorregut de dues maneres: una per inundació quan el cabal és suficient per a sobreeixir i l’altra depositant-los en la seua desembocadura

Durant el temps de pluges, el riu va recuperar la seua llera d’inundació avui ocupada per camps i altres serveis, inundant la plana i depositant els llims arrossegats. A més, els elevats cabals van ajudar a dipositar aquests sediments just en la desembocadura, formant un petit delta com feia anys que no es podia veure. Aquests llims i sorres avui encara a la desembocadura del Tordera, alimentaran a poc a poc la costa del Maresme de nord a sud. Aquest és el funcionament natural dels cabals sòlids dels rius.

Al llarg dels segles, l’Ebre ha tingut diferents sortides a la mar anomenades boques. Entre els segles VI i X, la sortida a la mar es trobava en la zona de Riet Vell (hemidelta Sud) i va arribar a penetrar fins a 25 km mar endins. Posteriorment, es va tancar aquesta boca i es va obrir una de nova a la zona del Riuet de Saida (hemidelta Nord), fins al 1700 que es va obrir la nova boca Migjorn en la part central del riu i, posteriorment, amb la sortida del Garxal tal com la coneixem ara. Un cop una boca es tanca, el riu deixa d’aportar sediments en aquell punt i el mar i la dinàmica costanera es cuiden de reordenar els sediments depositats, arrodonint les puntes fins a fer de la costa una línia recta. Els sediments depositats en la boca de Riet Vell són l’origen de l’istme del Trabucador i la Punta de la Banya, així com els dipositats en la boca del Riet de Saida són l’origen de la Punta del Fangar.

La clau per evitar l’erosió i l’enfonsament de la plana deltaica està a recuperar la connectivitat de l’Ebre riu amunt i uns fluxos d’aigua, nutrients i sediments suficients estimats entorn d’1 milió de tones

Per la seua dinàmica natural, tant la zona de Riet Vell com del Riet de Saida són zones d’erosió i reordenació. En canvi, la zona del Garxal és una zona que hauria de ser de creixement net. El funcionament natural es va interrompre amb els embassaments construïts des de principi del segle XX i es va agreujar especialment a partir dels anys seixanta amb els embassaments de Mequinensa i Ribarroja. La clau per evitar l’erosió i l’enfonsament de la plana deltaica està a recuperar la connectivitat de l’Ebre riu amunt i uns fluxos d’aigua, nutrients i sediments suficients estimats entorn d’1 milió de tones. Aquesta és l’única estratègia d’actuació efectiva a llarg termini que hi ha pel Delta perquè l’experiència demostra que les obres dures són pa per avui i gana per demà, donant una falsa sensació de protecció que no existeix.

Tanmateix, la mobilització de sediments és una estratègia que trigarà un temps a tenir una implementació efectiva, tant des del punt de vista polític, donada la nul·la voluntat del govern central i especialment de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, com des del punt de vista tècnic, en la mobilització de llims dins dels embassaments, en el transport riu avall i en el repartiment en la mateixa superfície del Delta. Actualment, hi ha una proposta de pla pilot de mobilització de sediments des de Ribaroja aprovada per la Generalitat de Catalunya que ha de ser el punt de partida de la recuperació dels sediments de l’Ebre. Tot i això, aquesta actuació ha de salvar l’escull de la Confederació que no sembla estar massa per la labor.

A curt termini, cal restaurar i mantenir els sistemes litorals amb una amplada de platja suficient que permeti a la mar frenar l’energia de les ones durant les llevantades, amb uns aiguamolls darrere que actuen de zona de tampó

A curt termini, cal restaurar i mantenir els sistemes litorals, tal com s’ha fet a la zona del Serrallo, amb una amplada de platja suficient que permeti a la mar frenar l’energia de les ones durant les llevantades, amb uns aiguamolls darrere que actuen de zona de tampó. Els aiguamolls, a més a més, generen matèria orgànica i acreció de sòl pel seu funcionament natural, tal com s’ha demostrat en els darrers estudis. Per tant, poden fer de mur natural davant l’entrada del nivell del mar. Els tres punts crítics del Delta de l’Ebre són l’istme del Trabucador, la zona de la Marquesa i l’Illa de Buda. Els dos primers, independentment de les aportacions de sediments, tindrien unes dinàmiques de funcionament similars a les actuals, donat que són boques de riu abandonades de manera natural i ja no tenen aportació de sediments. En el cas de l’Illa de Buda, bona part de la seua problemàtica si està associada a la manca de sediments que aporta el riu i que fan que la dinàmica costanera guanyi clarament la partida i estigui en clar retrocés.

Mentre la mobilització de sediments riu amunt no sigui efectiva caldrà actuar sobre aquestes zones, però l’experiència ens diu que les actuacions dures, a part de cares i insostenibles ambientalment, no són efectives i tenen una vida útil irrisòria. Cal aplicar solucions d’enginyeria ecològica basades en la natura. La zona de la Marquesa requereix sorra per augmentar la platja, sorra que pot venir d’altres punts on ara s’acumula, però sense guanyar espai als arrossals amb aiguamolls darrere la solució no serà efectiva.

Amb el Trabucador cal tenir present que és un braç mòbil que es desplaça de manera natural cap a l’interior de la badia. Les llevantades han mogut la sorra a dins però la mateixa dinàmica natural farà que es recuperi, malgrat que requerirà un termini de temps elevat. Actualment, s’està treballant per recuperar el pas amb l’aportació de sorra d’altres punts del mateix Delta, que permeti fer un camí per l’extracció de sal de les Salines. A l’illa de Buda l’aportació de sediments farà minvar la regressió de manera important, però no l’aturarà perquè, tal com hem dit anteriorment, els lòbuls actius tenen sempre una reordenació natural fins que es tornen plans, tal com ja va passar al de Riet Vell i al del Riet de Saida.