Rosalina Domínguez és una dirigent de la comunitat lenca del Río Blanco, a Hondures, la mateixa que Berta Cáceres. Militant del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (Copinh), ha entrat en un programa internacional de protecció, després de patir greus amenaces de mort. Al novembre va visitar el País Valencià, en una gira organitzada per Perifèries, una organització de cooperació per al desenvolupament, en una campanya per connectar les lluites en defensa del territori d’ambdós països.
La vostra visita al País Valencià, en bona part, serveix per a homenatjar la figura de Berta Cáceres. Què representa per a vostès?
Segurament, sense la companya Berta, jo no estaria ací, i tu i jo no estaríem parlant. Va ser ella qui va començar a alertar-nos sobre els perills que corria el nostre riu [Río Blanco] pel projecte de la presa d’Agua Zarca, impulsada per l’empresa hondurenya Desarrollos Energéticos SA (DESA) i la xinesa Sinohydro. Mai s’estava quieta Berta, sempre anava comunitat per comunitat parlant amb tothom, formant-nos, ensenyant-nos vídeos de com a Guatemala havien destruït els rius i ens deia: “Vostès no deixen que els passe açò, si no alliberen el riu, els passarà com a Guatemala, on algunes comunitats van haver d’eixir amb les seues coses a l’esquena”. I nosaltres no ho podem permetre, el Río Blanco és un riu sagrat, molt bonic, que baixa entre muntanyes, per Berta no podem deixar que el destruïsquen.
Berta ho va pagar amb la vida, però el riu, per ara, s’ha salvat.
Sí, a Berta mai van poder frenar-la. Va propagar la nostra problemàtica a escala internacional, va aconseguir posar en problemes el finançament del projecte, va rebre el Premi Goldman i va ser assassinada per això. Mai li ho van perdonar. Per això és important que la investigació de l’assassinat vaja més enllà, no es quede soles amb els autors materials, sinó que també castigue els responsables intel·lectuals, com la família Tala, propietària de DESA. Cal aclarir totes les connexions del crim, també les del govern, i que isquen a la llum.
Vostè també ha estat amenaçada de mort. Com es conviu amb açò?
Nosaltres estem a la nostra caseta, una caseta senzilla, però molt bonica, construïda gràcies a la cooperació danesa. La dacsa va creixent. Sí que ens assetgen, però nosaltres ens mantenim. Si ens apartem, és senyal que tenim por i llavors es fan més forts. Com deia Berta, no podem mostrar la por, que la tinguen ells la por! I que se’n vagen ells. Nosaltres posem un peu darrere, amb força, i ens quedem on estem.
Com funcionen aquestes amenaces? Es troba una nota? Li diuen en persona?
“En qualsevol moment ve algú i et diu: “Sabem que tu eres la que estàs fent coses”. Arriben i et troben al bancal i et diuen: “No cal que treballes tant, que poc menjaràs, ja”. No menjaràs perquè estaràs morta, és clar, és el mateix que li deien a Berta”
En persona, en persona. En qualsevol moment ve algú i et diu: “Sabem que tu eres la que estàs fent coses”. Arriben i et troben al bancal i et diuen: “No cal que treballes tant, que poc menjaràs, ja”. No menjaràs perquè estaràs morta, és clar, és el mateix que li deien a Berta. També ens assetgen. L’última volta va ser durant la collita de la dacsa, quan van destruir tot un camp sencer.
Ací, al País Valencià, ens arriben les alertes quan hi ha amenaces a defensores com vostè. De fet, recorde que l’any passat va arribar una alerta per les amenaces que vostè havia rebut, però sovint costa saber què fer. Serveixen de res aquestes alertes internacionals?
Donem gràcies a Déu per aquests suports internacionals, ja que sense ells jo no estaria ací avui, encara que a voltes costa trobar fórmules que siguen totalment eficients. La realitat és que jo no hi crec gens en la protecció oficial. No em sent segura amb la policia. Però com vaig a estar-hi? Si és la mateixa policia qui et mana assassinar! Jo em sent molt més segura i feliç amb els meus companys i amb la gent internacional que ve a protegir-nos. Entre nosaltres vivim, convivim, ens cuidem… Però amb la policia? Berta tenia protecció policial i jo crec que va facilitar l’assassinat més que dificultar-lo.
Després de l’assassinat de Berta, el projecte hidroelèctric d’Agua Zarca va aturar-se i tant Sinohydro com DESA van retirar-se, a més de perdre el finançament dels bancs holandesos. Com es troba la situació allí ara mateix?
El projecte no està aturat del tot. El problema és que ells -DESA o el nom que es posen després, però que és el mateix- tenen la concessió del riu per 50 anys i, per tant, segueix en venda i no volen perdre tots aquests diners, així que ja estan buscant altres empreses per tirar endavant la idea de la presa. Sembla que n’hi ha empreses dels Estats Units interessades. Nosaltres el que demanem és que el projecte -siga el que siga- s’ature definitivament i que es protegisca el riu de qualsevol presa o similar. És important que el món sàpiga que tot aquest desenvolupament que prometen és mentida, que no desenvolupen res i que als hondurenys l’únic que ens deixen és més misèria.
