Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"La justícia hondurenya és summament racista, patriarcal, repressiva i autoritària"

Entrevistem Laura Zúñiga, filla de Berta Cáceres, després que un tribunal hondureny declarés culpables ara fa una setmana a set dels vuit acusats de l’assassinat de l’activista. La sentència final es farà pública el pròxim 10 de gener. La família, però, estudia recórrer el cas del seu l’assassinat a la justícia internacional

 

Meritxell Freixas, Santiago de Xile | @MeritxellFr

Després de més de dos mesos de judici, finalment, dijous passat un tribunal hondureny va declarar culpables a set dels vuit acusats de l’assassinat de l’activista mediambiental Berta Cáceres. Tres sicaris, dos exmilitars i dos treballadors de l’empresa Desarrollos Energénticos SA (DESA), que construïa la presa hidroelèctrica contra la qual lluitava Cáceres, coneixeran el 10 de gener quina és la seva sentència final. Una de les primeres veus en pronunciar-se en contra de la condemna ha estat la d’Austra Berta Flores, mare de Berta, que va criticar que no es castigui als qui van pagar perquè altres assassinessin la seva filla: “Justícia a mitges no és justícia”, ha dit. Una denúncia que comparteix la resta de la família i les organitzacions de drets humans que reclamen justícia per la líder indígena lenca, que va morir el 2 de març de 2016 quan dos homes li van disparar tres trets a casa seva. Laura Zúñiga, una de les filles de Berta Cáceres i membre del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i indígenes d’Hondures (Copinh), com la seva mare, valora el judici, el seu resultat i les opcions que s’obren a partir d’ara.

 

Com a família, heu criticat que la justícia d’Hondures no hagi condemnat als autors intel·lectuals del crim, els directius de la hidroelèctrica DESA. Qui són aquestes persones?

En el transcurs d’aquest primer judici, que hem criticat molt, es va evidenciar que hi ha socis i directius de l’empresa que van participar i ser actius [en l’assassinat], segons algunes proves, entre elles un xat del qual formaven part diversos d’aquests directius. Són membres de la família Atala Zablah, molt poderosa i reconeguda a Hondures, que és accionista de l’empresa DESA i ha estat implicada en una sèrie d’accions en contra de ma mare i del Copinh. Hem denunciat que després de dos anys i mig de l’assassinat, l’Estat no ha investigat ni ha ordenat cap detenció en contra seva, tot i tenir proves.

 

Comentava que heu fet també denúncies respecte al judici en si per presumptes irregularitats. De fet, l’audiència es va suspendre en dues ocasions per aquest motiu.

Des del principi del cas que tenim un debat amb l’Estat. Parlem d’una exclusió perquè se’ns ha negat informació, se’ns va negar la possibilitat de tenir un observador durant l’autòpsia i, a més, ens van expulsar de l’audiència del 19 d’octubre. Ens van expulsar perquè hem denunciat la falta d’informació que ha arribat a ser una violació cap als drets de totes les parts, però –en especial– cap a les víctimes perquè no hi ha hagut condicions d’igualtat. També hem denunciat la falta d’imparcialitat del tribunal perquè ens van negar proves que ajudaven a entendre el context en què es va produir l’assassinat de la meva mare i un peritatge de xarxes criminals que plantejava, precisament, de qui van rebre aquesta ordre [d’assassinar a Berta Cáceres] les persones implicades. A més, l’Estat sabia des de feia molt de temps que una de les persones detingudes no tenia cap relació amb el cas, no hi havia proves. Finalment, ha quedat fora.

 

Més enllà de la sentència, quin episodi o fet del judici li ha provocat més ràbia o indignació per aquest cas?

“En el judici oral i públic es va prohibir l’entrada a la gent indígena o a nosaltres perquè no portàvem camisa de màniga llarga estant a 33 graus de calor”

Una de les coses més sorprenents és que no s’esperaven que les víctimes fossin actives. Sempre han buscat castigar-nos perquè estàvem denunciant, intentant frenar les arbitrarietats. Per exemple, que en un judici oral i públic es prohibís l’entrada a la gent indígena o a nosaltres perquè no portàvem camisa de màniga llarga estant a 33 graus de calor. Ens van tractar malament per la nostra forma de vestir, pels mocadors, o pel color de pell. Inclús a mi, que sóc la filla i tinc dret a estar a dins de la sala, em deien que no podia accedir sense un advocat. En aquesta forma d’actuar de la justícia hondurenya, hem descobert una institució summament racista, patriarcal, repressiva i autoritària. Tot i que una s’ho espera, topar-se cada dia amb aquestes instàncies ha estat molt fort. Personalment, m’ha generat la necessitat de seguir denunciant-les perquè això és el que viu la gent a Hondures i em va indignar molt.

 

I sobre el cas?

Una cosa que hem detectat és que hi ha comportaments militars molt marcats en l’operatiu de persecució i assassinat de la meva mare. Caldrà saber quina és la participació de les estructures militars en els fets. Sobretot, en aquesta Hondures que des de 2009 ha reactivat els esquadrons de la mort i moltes tècniques de persecució dels anys 70 i 80.

 

Tenen previst recórrer la sentència a instàncies internacionals com la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH)?

“Volem seguir reptant a la justícia hondurenya, alliçonar-la sobre com s’han de dur a terme aquests processos”

Sí, recorrerem a instàncies internacionals. La CIDH pot ser una, però n’hi poden haver d’altres. Volem portar la majoria de processos que puguem primer des de dins del país perquè així s’ha de fer per poder portar-los després a instàncies internacionals, tot i que en aquest cas, les irregularitats ens permetrien avançar. Però també ens interessa fer-ho així per seguir reptant a la justícia hondurenya, alliçonar-la sobre com s’han de dur a terme aquests processos. El nostres cas és simbòlic i pot ser molt important per a altres defensors i defensores. No admetrem arbitrarietats. Volem fer veure a la justícia del país que ha de complir la seva funció.

 

Un dels fets greus que denuncieu com a activistes també és la impunitat de la justícia en aquest tipus de casos, en què les víctimes solen ser líders mediambientals, però no només.

El 90% d’aquests casos queden en total impunitat, com aquest. Perquè mentre no estiguin a la presó els que segueixen perpetrant aquesta estructura criminal que es manté activa i ens continua atacant, no hi haurà justícia. Un exemple: l’empresa criminal que va participar de l’assassinat de la meva mare i n’ha impulsat d’altres, avui, encara manté la concessió del riu. En primer terme, volem sostenir la lluita a dins del país per crear precedents de justícia.

 

L’assassinat de líders mediambientals és un drama recorrent en el conjunt d’Amèrica Llatina i les últimes xifres demostren que el cada vegada hi ha més casos.

El model extractiu crea empreses criminals per dur a terme els seus projectes als territoris del continent a qualsevol preu. A les zones on troben oposició, apliquen una repressió brutal per agredir-los. Ja hem après que no és la lluita d’una sola empresa contra una comunitat, una organització o una dona, sinó que és la lluita dels pobles en defensa de la vida i contra un sistema i un model de mort. L’assassinat de la meva mare demostra la forma d’operar de les empreses a Hondures i a la regió, en general. Les mateixes empreses que estan a un lloc, estan a l’altre. Entre ells es comuniquen. Per exemple, el Banc Holandès de Desenvolupament (FMO, per les sigles en holandès), que és el banc que finançava a DESA, ha participat en la repressió i el desplaçament d’altres pobles indígenes a Panamà o a l’Equador. Aquestes empreses utilitzen els estats que venen pàtries, militaritzen el territori i judicialitzen els defensors de drets per atacar la història i la lluita.