Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El Forn de Barraca, viu després de ser enderrocat

El 27 de setembre de 2019, el centenari Forn de Barraca, després de deu dies de lluita per aturar el seu enderroc, va caure a causa de les obres d'ampliació de l'autovia V-21, entre València i Alboraia. Des d’aquell moment, ha passat a formar part de l’imaginari col·lectiu de l’Horta de València, en part, gràcies a totes les obres artístiques que s'han creat

El Forn de Barraca encara es manté viu en la memòria, gràcies a totes les obres culturals que s'han creat / Andreu Esteban

“El Forn de Barraca és un símbol de la defensa de l’Horta de València que ha servit de nexe d’unió de moltes consciències que volen lluitar pel territori”. Així respon el col·lectiu Forn de Barraca a la pregunta “Què ha suposat el Forn un any després de caure?”. “Hem d’anar al fons i canviar les bases socioeconòmiques per tal d’aconseguir un canvi radical, capaç de revertir la situació d’emergència climàtica”, insisteixen. Les membres, sense negar l’ambició de les seues paraules, reconeixen que la importància del l’alqueria radica “en haver visibilitzat la defensa de l’Horta per part de la ciutadania, en traure-la del silenci, en donar-li veu, en fer que arribés als despatxos de les nostres representants polítiques”.

L’enderroc va suposar la creació d’un nou col·lectiu, però aquesta llavor ha pogut créixer gràcies al conreu del col·lectiu històric Per l’Horta, entre d’altres. Marc Ferri, membre de Per l’Horta, explica que la protecció del Forn de Barraca va ser una resposta contra l’ampliació de la V-21. Aquesta infraestructura comporta un triple perill, amb la construcció d’un nou accés a la ciutat, una plataforma per a l’AVE i una estructura per a l’accés nord del port de València. Per això, des de Per l’Horta, que ara té posat el focus en el Pla General Estructural (PGE) d’Alboraia, es van realitzar, ja dos anys abans de l’enderroc, xicotetes accions de denúncia, com marxes, moltes de les quals van acabar en l’alqueria.


Els orígens de “l’Horta és vida”

“La nostra proposta amb el mural  –explica Ferri– era significar l’edifici, perquè el Forn de Barraca és una de les tantes construccions que es veuen des de la V-21”. Per l’Horta va contactar amb el dissenyador i il·lustrador Diego Mir i es va decidir fer una il·lustració que posteriorment seria el mural que Mir pintaria en una de les parets del forn. Així, va nàixer el lema “l’Horta és vida” i la coneguda carxofa travessada per una llança.

Una trentena d’activistes acamparen per evitar l’enderrocament del Forn de Barraca, a Alboraia (Horta Nord) |Noa Tendero

 

Diego Mir, qui hui dia du tatuada al colze la carxofa, explica que aquesta és “una icona amb doble lectura, ja que, per una banda és un ésser viu que es dessagna, i per altra banda és el típic ‘amor de mare’, que en aquest cas seria amor per l’horta”. “Volia fer una cosa molt icònica, plena d’identitat –conta Mir–, i sens dubte una carxofa ho era. A més, per aquella època era temporada de carxofes”. “Després vaig decidir llançar el missatge de ‘l’Horta és vida’ amb alguna tipografia que molara –continua–, però els dos elements mai casaven bé. Finalment vaig optar per la solució gràfica de dibuixar cada lletra, inspirant-me en les formes dels cavallons”. Després de l’èxit de la tipografia, Mir va decidir fer l’alfabet sencer i que aquest es poguera descarregar pagant una quantitat simbòlica que anés destinada íntegrament a Per l’Horta.

Aquest es va construir a inicis del segle XX i deu el nom al fet que el seu propietari, Ramón Gimeno, era conegut com a Barraca, perquè s’amagava en barraquetes fetes amb canyes

De la mateixa manera, les samarretes, les bosses de tela i els cartells –amb La Repartidora, llibreria autogestionada de Benimaclet, com a principal punt de venda– han ajudat al col·lectiu a finançar-se. També es van realitzar postals que van regalar-se com a recompensa per a la gent que va col·laborar econòmicament per fer possible el documental Per molt que bufe el vent. “Als dissenyadors se’ns ompli la boca repetint que dissenyem per a la societat, però no ens adonem d’eixa vinculació que tenim fins que ens passa el que m’ha passat a mi amb el Forn de Barraca”, conclou Mir.

Però, tot açò va ser possible gràcies a la família política de Lluís Fontelles –i al mateix Lluís, membre de Per l’Horta–, que era la propietària de l’alqueria. Aquest es va construir a inicis del segle XX i deu el nom al fet que el seu propietari, Ramón Gimeno, era conegut com a Barraca, perquè s’amagava en barraquetes fetes amb canyes per evitar que li furtaren la collita els espigoladors. A més, antigament, igual que els dies en què es va establir com a punt de resistència, el Forn de Barraca va ser un espai de trobada veïnal, on a Nadal es feien les coques i a les Pasqües les mones. Així i tot, Ferri, coincidint amb Fontelles, assenyala que “encara que el Forn de Barraca es va convertir en una mena de símbol, sols era un dels afectats més”. Lluís Fontelles, una persona que s’ha criat en l’horta i ha passat la joventut passejant per la vora de les sèquies i collint cebes, creïlles i safanòries de l’horta d’Alboraia, no amaga que a la seua família, malgrat la irreparable i profunda tristesa, els enorgulleix que l’alqueria sobrevisca a la memòria de tanta gent. “Cal continuar situant el Forn amb l’expressió artística des de diferents vessants, perquè afavoreix el despertar de les consciències de la gent”, conclou Fontelles.


Art a l’Horta i el Forn a l’art

“Si pense en l’Horta, em transporte a un diumenge de vesprada, rodejada d’amigues i parlant de la nit d’abans, o de la vida en general, cuidant-nos i curant-nos mentre veiem com la llum es reflecteix en l’aigua de reg”. Així descriu la il·lustradora Helga Ambak l’Horta, el seu “refugi”. Per a ella, l’horta ajuda a creure en la idea que un altre tipus d’organització social, respectuosa amb l’entorn, és possible. Per això, quan va saber que volien enderrocar el forn, va pensar que era un altre “atac” a la permanència d’un espai i model de vida. Ambak, que utilitza l’idioma de la il·lustració “per a militar, ajudar i lluitar per les causes justes”, és una d’aquelles activistes de l’art que ha mantingut viva, mitjançant les seues creacions, la memòria del Forn de Barraca.

Il·lustració d’Helga Ambak |Helga Ambak

 

Les reminiscències de l’alqueria són múltiples i van més enllà de l’art gràfic. De fet, l’art ja va estar present al Forn de Barraca durant aquells 10 dies de resistència. Es van realitzar xerrades i es van visionar documentals, com A Tornallom. Es va poder gaudir de concerts d’artistes, com Pau Alabajos, Xavi Sarrià i Els Jóvens; així com de lectures de llibres, com és el cas de La batalla de l’Horta, d’Enric Llopis, dels relats de Carme Miquel i de les poesies de Vicent Andrés Estellés. Fins i tot, Lluís Fontelles va escriure un poema on el Forn, humanitzat, presagia l’ocupació i la lluita ja molts mesos abans. Els versos són recitats per Fontelles al principi i al final de la cançó que va compondre el col·lectiu amb motiu dels sis mesos de l’enderroc.

Gran part dels diners obtinguts amb la seua venda van destinats a la caixa de resistència per ajudar aquelles que van ser detingudes els dies de lluita

El Forn de Barraca també està present a les llibreries, gràcies, en part, a Enric de Gràcia qui, des de ben menut, quan vivia amb els seus pares a l’últim carrer d’Alboraia, ha tingut sempre present l’horta. De Gràcia, que forma part del col·lectiu Forn de Barraca, hi participa, entre altres coses, amb un llibre. Gran part dels diners obtinguts amb la seua venda van destinats a la caixa de resistència per ajudar aquelles que van ser detingudes els dies de lluita. El llibre, Posar el cos. Un breu homenatge a l’activisme. VOL º1, és una obra col·lectiva on es recullen converses ordenades cronològicament al voltant de l’activisme a València.

“Jo vaig començar el llibre replantejant-me l’activisme i la vida en general”, recorda Enric de Gràcia­. Tanmateix, durant la seua elaboració, va aparèixer un grup de persones que “em van confirmar que paga la pena continuar lluitant, malgrat que hi haja coses que no puguem canviar”. Aquest grup de persones són les que van ocupar el Forn, a les que l’autor els portava cafè i menjar cada matinada, i també algunes de les persones que avui podem llegir a l’última conversa de Posar el cos.


El Forn de Barraca, al teatre

Al món del teatre, el Forn de Barraca també ha tingut les seues aparicions, amb la companyia Atiro Hecho. Aquesta lluita, junt amb altres lluites per la defensa del territori, es reflecteix a l’obra Ingovernables, l’última creació d’aquesta companyia de teatre polític. Segons explica la directora d’Atiro Hecho, Carla Chillida, el Forn de Barraca “ha sigut un dels grans protagonistes del procés de creació de l’espectacle, ja que gran part de les hores d’assaig ens les vam passar a les seues portes, participant activament en la lluita per la seua defensa”. “Això ha impregnat l’espectacle i ha fet que l’alqueria ocupe a l’obra un espai molt especial i emotiu”, explica. Chillida, que és a més una de les veus que es pot llegir a Posar el cos, també està vinculada amb l’horta a través d’assemblees com la del CSOA l’Horta. Per a ella, les escenes més emotives són les relacionades amb l’horta, en què es recrea un paisatge de barraques i horts que genera un vincle identitari amb l’espectador.

També al format audiovisual, el Forn de Barraca ha sigut recentment protagonista amb Per molt que bufe el vent, l’última peça d’una trilogia composta per Savis de l’Horta, un primer diàleg amb les llauradores portadores d’un coneixement ancestral; i Renaixem, un documental que parla de la nova generació de joves que han començat a treballar a l’Horta de València. Per a David Segarra, documentalista, periodista i director de l’obra, es tracta d’un “reflex de la lluita intergeneracional en defensa d’una civilització lligada a la terra”.

L’obra ‘Ingovernables’ rendeix homenatge a les lluites pel territori i l’habitatge |David Ruiz

 

Segarra coneix bé el transcurs de lluita en defensa del territori, ja que n’ha estat implicat des de l’any 1999, quan la comunitat llauradora de La Punta, que en eixe moment estava sent assetjada i reprimida, va mostrar la seua oposició a ser expulsada de les seues terres. Segons Segarra, “va ser molt fort per a part de la meua generació descobrir que als inicis del segle XXI encara hi havia grups de persones que vivien vinculades a la terra i els animals, i que tenien el coratge de defensar la seua manera de viure”. I conclou: “El Forn de Barraca ha suposat el mateix punt d’inflexió per a les noves generacions”.

A través de totes aquestes obres, el Forn de Barraca es manté viu i esdevé símbol en defensa de l’Horta. Però, tal com recorda el col·lectiu, “els símbols no són res sense una bona referència, i l’alqueria fa referència a la resistència ciutadana que fa front a la maquinària de l’estat que es menja el territori i l’horta productiva en nom d’un suposat progrés que consisteix només en el creixement desenfrenat de què precisament hem de fugir”. Elles, que van lluitar a peu de camp, també han volgut mantindre el forn en la memòria mitjançant un poema, que comença amb els següents versos:

Terra a les mans, als peus, als genolls

terra a les dents i al crit.

Terra en els diaris

i  a les butxaques dels botxins.

Articles relacionats