Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Carta a un cisgènere

L'autora es dirigeix als cisgènere per denunciar que jutgin les persones trans, les maltractin, les excloguin o les matin i que sempre els altres sàpiguen el que convé. Alhora, reivindica la diversitat, també en la forma de viure les identitats. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Roser Pineda

Vuit del matí. Observo detingudament les pastilles que, lentament, acabo de treure de la capsa. Set pastilles. Set pastilles que d’aquí a uns minuts, quan acabi d’esmorzar, em prendré amb l’ajuda d’un got d’aigua. Penso en quantes persones en aquesta ciutat es deuen prendre tantes pastilles a primera hora del matí com ho faig jo. De segur que, almenys de la meua edat, no gaires.

No tinc cap malaltia crònica ―tot i que alguns sectors retrògrads de la societat s’entestin a defensar que sí―, ni la meua salut física depèn estrictament d’aquestes pastilles. Tampoc no sóc cap padrina ―de fet, trobo que encara sóc bastant jove; només tinc 21 anys. Sóc una persona trans, i cada matí faig el que se suposa que s’ha d’esperar de mi: prendre hormones, amb l’esperança que les meues característiques físiques, a poc a poc, s’aniran assemblant cada cop més a les d’una persona cis. Sí, prendre hormones. Prendre hormones perquè sembla que la nostra legitimitat com a persones trans creix exponencialment depenent de quant de temps fa que les estem prenent o, si som massa joves, de quantes ganes tenim de fer-ho.

Sembla que la nostra legitimitat com a persones trans creix exponencialment depenent de quant de temps fa que estem prenent hormones o, si som massa joves, de quantes ganes tenim de fer-ho

No vaig gosar d’anunciar obertament a tothom que era una persona trans fins que no vaig decidir que demanaria informació sobre el procés d’hormonació al Servei Català d’Atenció a la Salut de les persones trans ―també anomenat Trànsit. Fins aquell moment, no m’hi vaig veure amb cor. I no perquè no volgués, sinó perquè no em sentia prou legitimada per fer-ho. Com anava a sortir de l’armari, com anava a reivindicar-me com a dona, si no tenia la intenció de començar immediatament tot un procés de canvi físic, mental i social que alteraria radicalment gairebé tots els aspectes de la meua vida? Com se m’hagués acudit de fer res així? Hauria estat tot un sacrilegi!

Hauria sacsejat els fonaments socials de totes aquelles persones cis del meu voltant. Les hauria posades en un compromís, les hauria obligades a tractar-me d’una altra manera ―amb respecte―, hauria alterat la seua percepció sobre mi, les hauria fet posar en dubte tots els seus prejudicis de gènere, replantejar-se la manera com veuen i identifiquen la gent que coneixen i tot un seguit de supòsits que, en definitiva, la gent acostuma a fer sobre els altres. Quina gosadia la meua si hagués fet tal cosa! Ja els va ser prou difícil, pobretes, de respectar-me quan els vaig comunicar que volia començar un procés d’hormonació; imagineu-vos què n’haurien pensat si els hagués dit que encara no volia prendre res de res! Val més no destorbar la plàcida “comoditat de gènere” amb què viuen les persones cis, sovint per la nostra pròpia seguretat, tant física com mental.

Hi ha un moment en aquest recorregut en què ens preguntem per qui estem passant per tot aquest procés. Per nosaltres? Pels altres? Per poder viure amb una certa tranquil·litat? Freqüentment, la resposta més encertada és un poti-poti

I és que hi ha un moment en aquest recorregut en què ens preguntem per qui estem passant per tot aquest procés. Per nosaltres? Pels altres? Per poder viure amb una certa tranquil·litat? Freqüentment, la resposta més encertada és un poti-poti de tot plegat. És evident que les persones trans, com tothom, no vivim alienes a les condicions materials que ens envolten, a la socialització que se’ns imposa o als privilegis que tenim o que perdem. Però, sabeu què? Que n’estic una mica farta. Farta que ens jutgeu. Farta que decidiu per nosaltres, que feu veure que sabeu què és el que ens convé més o menys, que ens digueu que ens estem equivocant. Que ens exclogueu dels espais, que propugneu el que podem i no podem ser, que ens tracteu de malaltes, d’objectes sexuals, d’objectes d’estudi. Que ens maltracteu, que ens agrediu, que ens mateu. Farta que no comprengueu que som persones, que les nostres vivències amb el gènere són igual de legítimes i vàlides que les vostres, que som perfectament capaces de veure i de decidir què és el que ens cal.

Potser és hora que comenceu a acceptar que no teniu cap “autoritat de gènere” sobre nosaltres. Que, tot i que us sembli mentida, no us devem res. No volem ―ni podem― organitzar la nostra vida en funció d’allò que trobeu o no acceptable, d’allò que tolereu o us incomoda, d’allò que us ve de gust o preferiu d’evitar. Potser ja és hora que ens respecteu: que respecteu els nostres pronoms, les nostres identitats i les nostres vivències. Que comprengueu que les vostres actituds i els vostres supòsits cisnormatius ens afecten dia rere dia, ens condicionen i ens minen la salut; i que potser ja seria hora que us esforcéssiu una mica per respectar-nos i per tindre’ns en compte.

Potser és hora que comenceu a acceptar que no teniu cap “autoritat de gènere” sobre nosaltres. Que, tot i que us sembli mentida, no us devem res. No volem ―ni podem― organitzar la nostra vida en funció d’allò que trobeu o no acceptable

Estem cansades d’enfrontar-nos a la vostra cisnormativitat en absolutament tots els àmbits de la nostra vida. Ens esgota haver de buscar contínuament la vostra aprovació ―que sovint depèn del nostre passing― i haver de suportar tota la pressió que la majoria de vegades comporta socialitzar amb vosaltres. És per això que molts cops ens sentim més segures relacionant-nos amb altres persones trans: establim vincles de suport i d’amistat entre nosaltres ―i, fins i tot, relacions sexoafectives― perquè ens és molt més fàcil de comprendre com ens sentim i sabem de primera mà tot allò pel que passem en el nostre dia a dia.

Escric aquestes línies, doncs, per a recordar-vos que som aquí i que existim. Som diverses, com vosaltres, i vivim les nostres identitats de maneres diferents ―altre cop, com vosaltres. Absolutament tothom creix i és educat sota la influència d’aquest sistema patriarcal i capitalista que ens inculca tota una sèrie de “valors”, d’estereotips de gènere i de cànons dels quals, òbviament, és difícil de deslliurar-se. Malgrat tot, també és innegable que avui dia comptem amb les eines socials i polítiques necessàries per repensar la manera com hem estat socialitzades. És moment d’alliberar-nos de tot aquest bagatge patriarcal que portem a sobre. Ja no teniu excusa. Tingueu-nos en compte, perquè acostumeu a invisibilitzar-nos. Escolteu-nos, perquè n’aprendreu alguna cosa. Respecteu-nos, perquè ens hi va la vida.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU