Quan Mariona Roca tenia disset anys, els seus pares la van denunciar en considerar que “no anava pel bon camí”. Va ser internada primer en un convent a Barcelona i, poc després, a Madrid en un centre gestionat per les monges Adoratrius. Maria Forns, amb només setze anys, també va ser tancada en un centre a Barcelona perquè “no encaixava amb el model de dona que s’esperava”. Totes dues van viure sota un règim repressiu: rutines estrictes, treballs no remunerats, pràctiques religioses imposades i un control constant.
Malgrat la manca de xifres oficials, moltes dones van passar pel Patronato de Protección a la Mujer: un organisme creat durant el franquisme i adscrit al Ministeri de Justícia, on es tancava joves d’entre 16 i 25 anys sense haver passat per cap judici. Creat el 1941, la seva finalitat era “la dignificació moral de la dona, especialment de les joves, per impedir la seva explotació, apartar-les del vici i educar-les d’acord amb els ensenyaments de la Religió Catòlica”. Aquest 9 de juny la Conferencia Española de Religiosos (CONFER) demanarà perdó públicament per primera vegada. Per a les víctimes, organitzades en el Grup de Suport a les dones represaliades pel Patronato de Protección a la Mujer, el gest no parteix d’una voluntat genuïna i és del tot insuficient sense un procés real de veritat i reparació. Parlem amb elles per conèixer les seves vivències i reivindicacions.
Aquest 9 de juny, la CONFER demanarà perdó públicament pels actes comesos al Patronato de Protección a la Mujer. Com valoreu aquest acte?
Maria Forns: És un acte d’aparador. No ens creiem que demanin perdó per tota la complicitat que van tenir amb el franquisme. Ells mateixos diuen que demanen perdó “per si alguna dona ha resultat danyada per les seves actuacions”. Però no és que “alguna” dona hagi estat danyada, sinó que aplicaven un tractament estandarditzat a totes les noies. N’hi havia que venien de situacions molt precàries i que potser van sentir que estaven millor, però era un sistema repressiu.
Mariona Roca: A mi em sembla un acte simbòlic al qual s’han vist abocats. Aquestes congregacions encara avui reben subvencions i continuen tractant amb noies i amb infants. No han demanat perdó ni han reconegut que van ser el braç executor del franquisme, que van col·laborar a crear el tipus de dona que volia el nacionalcatolicisme. Per això, no volem ser còmplices d’un blanqueig de totes aquestes congregacions. Aquest acte de perdó, si no va acompanyat de veritat, reparació i justícia, no té cap sentit, no serveix.
M.F.: S’hi han vist obligats. Amb tot el que hem anat destapant, poden témer perdre convenis, premis o subvencions. Entenem que aquest acte és una maniobra per curar-se en salut i poder dir: “Nosaltres ja hem demanat perdó”.
Quines mesures de reparació considereu imprescindibles? Per part de qui?
M.R.: La reparació ha de començar amb un acte de veritat: obrir arxius, escoltar totes les dones que ho van viure i crear una comissió que permeti saber quants centres hi havia i quantes dones hi van passar. Un cop això s’hagi fet, es pot parlar de justícia i reparació, que implica que les congregacions reconeguin la seva responsabilitat. No val dir “nosaltres no hi érem”. L’Església i l’Estat han d’assumir tot el que van fer. Una altra mesura clau és que se’ns reconegui com a víctimes. A la Llei de Memòria Democràtica de l’any 2022 no hi apareixen les dones que vam passar pel Patronato. Canviar aquesta llei seria un bon acte de reparació.
Quins són els vostres objectius?
“Haver estat tancada al Patronato comporta vergonya i culpa, encara que sàpigues que no vas fer res dolent”
M.F.: Que es conegui que va existir aquesta institució, que la llei ho reconegui i que les institucions reparin a les víctimes. Moltes de les dones que van passar per allà no ho han explicat mai perquè actua un component moral. Haver estat tancada al Patronato comporta vergonya i culpa, encara que sàpigues que no vas fer res dolent. Això s’ha d’airejar. Les dones han de poder dir que hi van passar, perquè no eren culpables, eren víctimes.
M.R.: El nostre objectiu és un procés de veritat, de justícia i de reparació. I que no torni a passar mai més. Cal donar seguretat a les dones perquè puguin parlar sense por. Aquest “alguna cosa devies haver fet” no és cert. Vam rebre una doble repressió: pel franquisme i perquè érem dones. A la mínima que eres una mica dissident i desviaves mínimament del camí establert, ja sabies on aniries a parar.
Com arribeu a ser internades al Patronato de Protección a la Mujer?
“Quan va arribar l’estiu vaig marxar a Menorca amb un grup d’universitaris. Quan anava a tornar, la Guàrdia Civil em va detenir al port de Maó”
M.R.: Jo vinc d’una família molt catòlica, soc la gran de nou germans, amb la qual cosa havia d’anar obrint camí. Treballava i estudiava al torn de nit de l’Institut Maragall. Era 1969, veníem del 68 francès i, tot i que no militava en cap partit, em relacionava amb grups autònoms. Després d’un primer de maig on una companya va ser detinguda, vaig decidir no tornar a casa per protegir-nos. A partir d’aquí se’m va complicar molt la vida amb la família, em controlaven d’una manera exagerada. Quan va arribar l’estiu vaig marxar a Menorca amb un grup d’universitaris. Quan anava a tornar, la Guàrdia Civil em va detenir al port de Maó. A partir d’aquí, primer vaig estar tancada en un convent a Barcelona a una habitació on no tenia contacte amb ningú. Després em van dur a les Adoratrius, a Madrid perquè així també m’allunyaven del meu entorn.
M.F.: A mi em van tancar el 1972, amb 16 anys, al centre de les Adoratrius de Barcelona, a la cantonada de Casanova amb Consell de Cent. No responia al model de dona que s’esperava: no aspirava a ser mestressa de casa ni a casar-me, aspirava a altres coses. Llavors, jo havia tingut molta relació amb el capellà de la parròquia, però a poc a poc em vaig allunyar d’ell i de la religió. Paral·lelament, començo a tenir conflictes amb els meus pares i tot plegat porta al fet que em tanquessin a casa dos mesos, sense poder acabar el curs. Al cap d’aquests dos mesos un bon dia em van portar al centre. Hi vaig estar onze mesos.
Com era el dia a dia dins el centre?
“Anàvem als tallers on treballàvem gratuïtament per a qualsevol empresa de l’estat. Jo, per exemple, confeccionava abrics per al Corte Inglés”
M.R.: El sistema era estandarditzat, la rutina era la mateixa als diferents centres. Ens llevàvem a les sis del matí amb una jaculatòria. Tot seguit, missa, adoració al Santíssim i ens posaven a fer feines com fregar de genolls el terra o fer la bugaderia. Després anàvem als tallers on treballàvem gratuïtament per a qualsevol empresa de l’estat. Jo, per exemple, confeccionava abrics per al Corte Inglés. A la tarda, fèiem alguna classe de cultura general: ens ensenyaven a comptar, cuinar, fer la compra… Volien que les noies sabéssim això i poc més. Després es resava el rosari, una breu estona d’esbarjo i a dormir, vint noies per dormitori, vigilades per una monja.
Quina relació teníeu amb les altres joves?
M.F.: Precisament el més dur era la manca total d’intimitat i el control sobre qualsevol mínima relació que tinguessis amb una companya. Estava absolutament prohibit parlar amb cap companya sobre per què érem allà. Si les monges veien que feies relació amb algú, us separaven. A vegades traslladaven una de les dues a un altre centre i ja no sabies mai més on havia anat. Això ha fet que, amb els anys, moltes no ens hàgim pogut retrobar.
Malgrat la duresa de les vostres històries, existeix un desconeixement generalitzat respecte de l’existència d’aquesta institució. Per què creieu que aquesta realitat ha estat silenciada durant tant de temps?
“Nosaltres érem noies i era molt clar el que el franquisme volia de nosaltres: que mantinguéssim el rol reproductor per a fer persones que estarien al servei del règim”
M.F.: Érem menors, i els menors no tenien drets. Érem dones, i les dones no tenien drets, havien de sotmetre’s a l’autoritat i al model establert. El franquisme va deixar tantes víctimes que nosaltres, senzillament, som les últimes de la llista. També hi ha un component moral que pesa molt, que fa que no ens atrevíssim a alçar la veu amb la mateixa fermesa com ho pot fer un lluitador antifranquista.
M.R.: Ara la situació comença a canviar, però és fruit de treballs molt personals. Jo sempre dic que al meu germà no l’haguessin tancat. Nosaltres érem noies i era molt clar el que el franquisme volia de nosaltres: que mantinguéssim el rol reproductor per a fer persones que estarien al servei del règim.
Actualment, a les xarxes es veu una romantització del perfil tradicional de dona, globalment observem l’auge de l’extrema dreta i es reforcen discursos d’odi antifeministes. Com afronteu la vostra lluita en aquest context?
M.F.: És trist i és terrorífic. Però nosaltres arribem on arribem: podem explicar com allò va comportar que a les dones ens passés tot això, però no deixa de ser el nostre testimoni i prou.
M.R.: Fa molta por tot això. És per això que una de les coses que demanem és tota aquesta investigació. La memòria és molt important: per poder parlar del passat, però sobretot perquè no hi hagi una repetició en el futur.
