Han passat ja dos anys des que el port de València va donar la benvinguda a les 629 persones migrades de l’Aquarius –545 homes i 84 dones. El govern espanyol els va oferir el port per desembarcar, com a símbol d’acollida enfront del bloqueig que imposaven la resta de països europeus. Fora del focus mediàtic, que es va apagar dies després de l’arribada, el col·lectiu continua treballant per fer front a l’oblit institucional i a la violència que els imposa la llei d’estrangeria. Denuncien que la majoria de les seues sol·licituds de protecció internacional continuen sense resolució i que, condemnats a la incertesa constant que pesa sobre les seues vides i a la situació administrativa irregular, “no podem respirar”.
El govern espanyol només els va oferir un permís extraordinari de residència de 45 dies. Un temps en què la majoria, 480 persones, van demanar protecció internacional a l’Estat espanyol, 80 van continuar la seua vida a l’Estat francés i les 69 restants van preferir no formar part del sistema d’acollida i d’integració espanyol. Un any després de la seua arribada, 371 de les rescatades havien formalitzat la seua sol·licitud al Ministeri d’Interior espanyol. A totes se les va admetre a tràmit i se’ls va entregar la targeta roja temporal que les acredita com a sol·licitants. Dos anys després, segons dades del Portal de Transparència, només quatre han obtingut la protecció com a refugiades. És per això que, a través de l’Associació de Supervivents de l’Aquarius, creada a principis de 2020, demanen la seua regularització per tal de poder continuar la seua vida amb dignitat.
L’Aquarius va arribar a València el 17 de juny de 2018. Quasi dos anys després, vau crear l’associació. Amb quins objectius?
L’Associació de Supervivents de l’Aquarius és un espai que està obert a totes les persones migrants. Vam decidir crear l’associació per recordar el que continua passant amb els migrants a la mar, perquè sempre recordarem com va ser eixa experiència de vida i, per a nosaltres, aquesta memòria és un símbol de com vam arribar fins ací. La idea és ajudar els nostres companys i també explicar per què sortim de les nostres cases. Volem parlar de les dificultats més comunes que trobem en canviar de cultura i així promoure la integració, perquè puguem veure’ns com a iguals. El canvi cultural és molt fort i volem viure sense problemes, mostrant que som ací per al que siga necessari, però perquè hi haja una integració s’han d’acceptar a les persones tal com són. Cap persona pot triar el seu color de pell en néixer, i no és el nostre problema ser negres, així que demanem, si us plau, la regularització dels nostres casos.
Creus que l’Aquarius s’ha convertit, d’alguna forma, en un símbol per a la lluita antiracista?
L’Aquarius és el símbol del nostre vaixell, però tots els migrants que sortim a buscar-nos la nostra vida som supervivents. George Floyd estava demanant si us plau, perquè no podia respirar, i això també és un símbol per a tots nosaltres, que de la mateixa manera estem en terra i no podem respirar. Quan estàvem en la mar no sabíem on anàvem, no sabíem res sobre el nostre futur. Ara, dos anys després, continuem vivint en la incertesa. No podem viure sense treball, sense diners, i estem molt preocupats per les nostres vides, que, d’alguna forma, s’han quedat a la mar. Per això volem respirar i seguir amb les nostres vides, perquè és molt complicat viure així. Demanem una resposta, perquè la regularització dels nostres casos és una qüestió fonamental. Necessitem continuar amb els nostres estudis, amb els nostres projectes, amb les nostres vides, i també volem participar en la societat amb dignitat i autonomia, però no podem respirar. Des d’un principi estem ajudant-nos entre nosaltres, però hi ha companys que estan vivint molt malament. És gràcies a les persones que ens han ajudat que hem tornat a creure en la humanitat. Hi ha persones ací que ens han acollit com una veritable família i nosaltres sempre ho agraïm. El món necessita persones com aquestes.
En quina situació legal us trobeu les persones que vau ser “benvingudes” en 2018?
Tenim un problema molt greu, i és que el govern encara no ha resolt la majoria dels expedients. Els que demanem protecció internacional tenim una targeta vermella que ens acredita com a sol·licitants i que ens permet temporalment residir i treballar, però moltes empreses no les volen acceptar. No entenen que té la mateixa validesa que un permís concedit per unes altres raons. A més, quan deneguen una sol·licitud, significa perdre la targeta vermella i quedar en situació irregular. Entenem que la protecció internacional estudia cas per cas, però si ens deneguen aquesta sol·licitud, ha d’haver-hi un altre tipus de protecció per no quedar en situació irregular.
Com a associació secundeu la campanya #RegularitzacióJa. Sentiu que l’Estat espanyol ha incomplit el seu compromís després de donar-vos la benvinguda?
Nosaltres estem demanant la regularització i li preguntem al govern: com pot viure ací un migrant sense papers? Com pot menjar durant els tres anys requerits per aconseguir-los? Com ho fem per tindre un contracte d’un any si això també és difícil per a la resta de persones d’arreu de l’Estat? El problema més gran que tenim és la manca de papers, perquè ens impedeix treballar, estudiar o buscar un habitatge, entre altres coses. Volem la integració, però no de qualsevol manera. Integració només significa que hem de parlar la vostra llengua? Per a mi això no significa que estiga integrat, perquè podem parlar molts idiomes, però no podem integrar-nos en una societat que no ens permet viure en llibertat. Malgrat l’oblit institucional, hem conegut molta gent que ens ha ajudat durant tot aquest procés i seguim acompanyats, però l’Estat ens ha abandonat i s’ha oblidat de nosaltres, i per això la nostra vida continua trencada. Es va trencar a Líbia, i ara una altra vegada estem paralitzats. La diferència és que ací no hi ha armes, però la llei d’estrangeria és també molt injusta. A Líbia estàvem preocupats perquè podíem morir, però ací no sabem com viure. Per això, l’ajuda que de veritat necessitem és la regularització, perquè, a més, no podem ni volem dependre del govern per viure. En eixe sentit, la regularització ens ajuda també a cercar treballs dignes i ser independents. Sense regularització no podem respirar. Amb papers, respirem.
