Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Panguipulli, l'autoorganització de la indústria forestal al Xile d'Allende

Durant la primavera de 1971, els treballadors de les indústries forestals de la zona del Panguipulli, a la serralada andina al sud de Xile, van ser protagonistes d'un dels processos de col·lectivització obrera més grans de tota Amèrica; una experiència, avortada pel cop d'estat d'Augusto Pinochet, que va esforçar-se a posar fi a una situació endèmica de dècades d'abusos i explotació laboral, i que va demostrar que el model industrial autogestionari podia ser rendible econòmicament

El 15 de març del 1971 s'entregaven les primeres actes d'expropiació i començava la conformació del Complejo Industrial i Maderero del Panguipulli (COFOMAP) / Arxiu

Cap a finals de 1930, la major part del territori ancestral maputxe que actualment comprèn la comuna de Panguipulli ja havia començat a patir l’ocupació de diverses famílies acabalades, tant xilenes com foranes, com els Bravo o els Echevarri, que n’aconseguien els títols de propietat de les maneres més diverses. Aquesta és una zona muntanyosa, un territori de llacs i volcans, de boscos mil·lenaris amb arbres immensos com els raulís o els noltros. Un territori fronterer amb l’Argentina, ancestralment llar dels maputxes, població que va ser expulsada en favor de diversos interessos privats.

Cap a principis del segle XX, aquesta part de la serralada valdiviana va veure néixer diverses empreses que explotaven els recursos forestals. Les immenses reserves de l’anomenat or verd de la serralada, sumades a les demandes de material de construcció i matèria primera de l’Europa d’entreguerres, van fer créixer aquelles indústries fins a esdevenir autèntiques ciutats industrials, amb ferrocarrils, carreteres o fins i tot aeroports per a avionetes i estacions generadores d’electricitat pròpies. Les 250 serralleries que treballaven a la zona constituïen el 40% de la producció de fusta de l’Estat xilè, segons dades del mateix sector. Proporcionalment a aquesta importància, els empresaris agrupats sota el paraigua de la Corporación Chilena de Madera (CORMA) aconseguien, mitjançant la pressió política, nombrosos avantatges en matèria fiscal per a l’obtenció de crèdits bancaris i en forma de limitació dels drets laborals.

Les primeres vagues i mobilitzacions obreres es varen viure en els anys quaranta i cinquanta, reclamaven el reconeixement de l’estatus de treballador industrial i no pas forestal, i van acabar amb acomiadaments i també amb repressió violenta

Els treballadors van arribar als complexos forestals (anomenats fundos) entre els anys trenta i cinquanta, provinents de diverses parts del país. Les condicions laborals, en paraules d’alguns historiadors, eren les pròpies d’economies de l’antic règim. Llarguíssimes jornades, sous miserables, males condicions laborals i en alguns casos pagaments en espècie. Les primeres vagues i mobilitzacions obreres es varen viure en els anys quaranta i cinquanta i van acabar amb acomiadaments i també amb repressió violenta. Els objectius d’aquestes primeres mobilitzacions eren el reconeixement de l’estatus de treballador industrial i no pas forestal, com eren fins al moment, a part de diverses millores en les condicions laborals immediates.


L’aparició del MIR i la conformació d’una identitat obrera

Totes aquelles mobilitzacions van constituir un procés d’acumulació d’experiències cabdals en les lluites futures. La lluita per la qualificació d’obrers industrials, que afectava la majoria de treballadors d’indústries forestals, així com el procés de sindicalització de treballadors del camp per una banda, però també per l’altra la repressió patronal, en forma d’acomiadaments. La primera victòria dels treballadors fou la conformació d’un sindicat que agrupava els treballadors forestals i industrials. El Sindicato Industrial, Forestal y Maderero Neltume.

El Movimiento de la Izquierda Revolucionaria (MIR) havia enviat joves militants a impulsar un programa polític orientat directament a la “subversió de les condicions d’abús i explotació” i “l’alçament de totes les forces populars”

Paral·lelament, el Movimiento de la Izquierda Revolucionaria (MIR) havia començat una ingent tasca d’expansió política a la zona, enviant joves militants, formats en enginyeria agrònoma a la universitat de Valdivia, a impulsar un programa polític orientat directament a la “subversió de les condicions d’abús i explotació i de promoure en conseqüència l’alçament de totes les forces populars cap a la transformació definitiva de la seva pròpia realitat.” S’afirmava per part del MIR que, donades les condicions de precarietat i lluita, el Panguipulli podia esdevenir la “Sierra Maestra” xilena.


La “toma de los fundos”, la conformació del COFOMAP

Les accions de feina conjunta entre el MIR, el sindicat obrer, i també les treballadores del camp van donar els seus fruits quan el 26 de novembre de 1970 es va prendre el primer dels fundos, el de Carranco, amb 28.000 hectàrees de superfície i amb dues instal·lacions industrials que havien arribat a produir 200.000 polzades anuals de fusta serrada. En aquella primera experiència hi participaren 56 treballadors, camperols i militants miristes. Fou la primera de quinze més que es feren a la zona: a Chan Chan, Mae, Enco o Ranquil, entre altres llocs. Paral·lelament a la presa de les propietats, els treballadors s’organitzaven per seguir amb la producció de les instal·lacions. L’objectiu era pressionar al govern de Salvador Allende perquè donés suport a les mateixes i es fes càrrec de les empreses i dels treballadors. Malgrat que el govern Allende explicitava que no feia costat a les expropiacions forçoses, va donar suport a la conformació d’una empresa pública. Així doncs el 15 de març del 1971 s’entregaven les primeres actes d’expropiació i començava la conformació del Complejo Industrial i Maderero del Panguipulli (COFOMAP). Aquesta acció cal entendre-la també en el marc de la reforma agrària i industrial que promulgava el govern de la Unidad Popular al país.

Panguipulli, l'autoorganització de la indústria forestal al Xile d'Allende
El 26 de novembre de 1970 es pren el primer dels ‘fundos’, el de Carranco, amb 28.000 hectàrees de superfície i amb dues instal·lacions industrials que havien arribat a produir 200.000 polzades anuals de fusta |Arxiu

 

Els llocs de direcció foren assumits per membres del partit de la UP, mentre el MIR desistia de formar-ne part. Els treballadors però, van entomar el repte de fer funcionar de forma autogestionada l’empresa de gestió de fusta nativa més gran del país. Una empresa que comptava amb 2.900 treballadors que, comptant les seves famílies, sumaven 6.300 persones. De manera que l’any 1971 hi havia més de 9.000 persones vinculades directament al COFOMAP.

El primer gran objectiu fou demostrar que una empresa gestionada per treballadors i que apostava per unes condicions dignes podia ser rendible guanyant l’anomenada batalla per la producció

El sindicat fou l’estructura base a través de la qual s’articulaven diversos mecanismes de participació formal i de trasllat d’informació i decisions de baix a dalt. Els tres grans objectius que es van plantejar foren els de la producció, l’organització i la reforestació. En el primer cas l’objectiu era senzill, demostrar que una empresa gestionada per treballadors i que apostava per unes condicions dignes podia ser rendible guanyant l’anomenada batalla per la producció.

Panguipulli, l'autoorganització de la indústria forestal al Xile d'Allende
Un planell de l’època que recull la dimensió del complex d’explotació forestal del Panguipulli |Arxiu

 

El segon, l’organitzatiu, es basava a crear una empresa que s’allunyés de paradigma capitalista de l’acumulació egoista i posés aquesta al servei de la comunitat a la qual servia. Per tant el COFOMAP va iniciar diversos programes per garantir l’accés a l’habitatge i infraestructures socials a la comunitat, impuls a l’educació i formació. Va eliminar el treball estacionari, va augmentar el nombre de persones contractades, va establir una limitació de sous a alts càrrecs i moltes altres mesures innovadores de marcat caràcter social.

I per últim, l’objectiu potser més innovador, el de la reforestació o com s’anomenava aleshores, “produir bosc”. En un context en el qual 300.000 de les 700.000 hectàrees de bosc de la zona estaven sobreexplotades, es van engegar diversos projectes tant per protegir les àrees forestals nadiues no afectades encara, com per reforestar les ja afectades, per l’establiment de millores en maquinària per aprofitar millor la fusta que s’extreia així com de reorientació de l’activitat, amb la instal·lació de fàbriques de cel·lulosa.

El cop d’estat del general Pinochet va acabar de cop amb aquell somni, amb una repressió brutal contra els resistents que van quedar-se a fer front al feixisme, les terres van ser “retornades” a les famílies propietàries anteriors. Alguns dels militants miristes retornaren més endavant per a intentar formar una guerrilla, però aquesta ja és una altra història.