Aquesta setmana, varen visitar Mallorca Antonio Turiel i Antonio Artxebala, físic i matemàtic un, geòleg l’altre. Presentaren aquest dimarts passat al Teatre d’Artà una dissertació científica, farcida de dades i evidències sobre la crisi energètica i de materials a escala global de com (no) la solucionarem, tal com diu, el subtítol del primer llibre de Turiel Petrocalipsis. Crisis energética global y como (no) la vamos a solucionar.
A part de dades, estadístiques i gràfiques recollides per ambdós divulgadors pel que fa a les evidències físiques i geològiques relatives a l’extracció i disponibilitat de les anomenades energies (fins ara) barates i de materials, Turiel i Artxebala desmuntaren molts dels falsos relats i mites inventats per les empreses energètiques i comprades pels governs més influents. Aquestes empreses veuen com col·lapsa el seu imperi, i pretenen – aferrant-se a la urgència del canvi climàtic, no perquè els preocupi, sinó perquè els convé– que els doblers públics i la societat paguin la seva transició cap altres àrees de negoci més rendibles. I si cal, estan preparadíssimes per vendre fum, ja sigui en forma d’hidrogen verd, o en forma de macroinstal·lacions renovables que, davant la distopia que en els nostres imaginaris dibuixa el descens energètic, es presenten com a “salvadores” d’una realitat insalvable.
L’objectiu no és deixar-nos endur per la inevitabilitat d’un col·lapse distòpic i fer-nos l’harakiri, sinó tenir dades suficients i fer les reflexions pertinents per organitzar les respostes col·lectives i exigir polítiques a l’altura de les circumstàncies
En la llarga exposició que tenen preparada, els dos científics mostren les evidents limitacions d’aquests nous vectors i fonts energètiques, tant en termes d’eficiència, com d’operativitat, com d’escalabilitat. Tant pel declivi de les matèries primeres necessàries per a construir les tecnologies que precisen, com, en molts casos, per la quantitat ingent d’energia no renovable que necessiten per la seva disposició. Per dades i reflexions, crec que val la pena llegir els llibres Petrocalipsis, El otoño de la civilización y Sin energia. Pequeña guía para el gran descenso, que són els tres llibres que recullen part del que exposa el conegut Turiel en les seves exposicions, però també altres autors que reflexionen entorn la mateixa problemàtica, com el mateix Artxebala i altres que signen capítol del segon dels llibres esmentats.
L’objectiu no és deixar-nos endur per la inevitabilitat d’un col·lapse distòpic i fer-nos l’harakiri, sinó tenir dades suficients i fer les reflexions pertinents per organitzar les respostes col·lectives i exigir polítiques a l’altura de les circumstàncies. Ara mateix, les estratègies polítiques dels grans països europeus dependents d’una energia que no tenen i a més s’acaba, responen –a grans trets– a disposar de recursos suficients, a costa del que sigui, per poder continuar com si no passés res (error núm. 1); comprar els falsos relats de les noves tecnologies que ens han de salvar d’una escassetat que no té solució (error núm.2); i, com sempre, el tercer error, la immediatesa i mirada a curt termini de les solucions que proposen. Amb això ens trobem amb: ingents inversions públiques i polítiques entestades a impulsar les transicions tecnològiques de les grans empreses energètiques, i també les transicions digitals (com si això no consumís energia); l’assumpció del relat del canvi climàtic com a justificació per a megaprojectes energètics que no solucionaran allò que no té solució, com és l’exhauriment de recursos energètics i materials; i polítiques Next Generation que no fan més que agreujar i posposar la solució dels problemes precisament a les next generations.
Una nova fase de la civilització moderna ha de poder i voler transcendir les seves pròpies limitacions i trampes
En aquest sentit, escoltant les exposicions de Turiel i Artxebala, una esdevé l’emoticona viva i permanent del WhatsApp d’aquella dona que es tapa la mà amb una cara com dient “mare meva, quin panorama, quina vergonya de polítiques, quina perversió capitalista, quin futur més complicat i fins a quin punt ens estan prenent per imbècils”, entre moltes altres coses que et venen al cap. Però malgrat la perplexitat i indignació evident, i a voltes defalliment –tal com expressava meravellosament aquella pintada que va córrer fa temps per xarxes que deia “Abraça’m fins que algú es prengui seriosament les advertències d’Antonio Turiel”–, vull quedar-me amb la intenció del segon dels llibres esmentats: El otoño de la civilización.
Sovint, la tardor s’entén com un temps de letargia, abans del cru hivern, però sabem també que és un temps necessari de recolliment, de canvi, de transformació i d’introspecció. Diu El Petit llibre dels dies de Lawrence E. Fritsh, que la tardor és “el temps de la integració en una nova dimensió, la del col·lectiu, la del poder quan un sap cap on va, la de la maduresa, força sorgida del coneixement del si”. Jo, que soc cada vegada més fan de la tardor i de l’hivern, i justament ara que estem a les portes d’un estiu que ens ha retornat –amb les temperatures, vent i pluges– una mica de tardor en plena primavera, m’aferro a aquesta idea de tardor civilitzatòria. Que no és pas decadència ni col·lapse, que és per anar endins, per reposar el conegut i recuperar la dimensió col·lectiva per, a partir d’aquí, renéixer, dins el ritme del temps, en una nova fase d’aquesta civilització moderna que ha de poder i voler transcendir les seves pròpies limitacions i trampes. Sabem que calen noves formes d’organització social, econòmica i política per enfrontar aquests nous escenaris desconeguts, que calen nous ordres, noves relacions territori/cos i noves conceptualitzacions del que significa el poder, on rau i per a què. Sabem, doncs, que tot està per fer i el (no) camí és molt clar i evident.
