Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

El País Valencià que hauria pogut ser

L’Avantprojecte d’estatut publicat el 1976 parlava de llengua catalana, País Valencià i obria la porta a la “unitat nacional dels Països Catalans”. Redactat clandestinament, mai va ser tingut en compte, però permet albirar com hauria pogut ser un País Valencià diferent

Joan Fuster a l'Aplec de Castelló l'any 1982, pronunciant el seu històric discurs "O ara o mai" / Maite Simon

“Com a primer pas en el camí vers l’autodeterminació, el País Valencià es dona el present Estatut per a la regulació de la seua vida política, dins el marc de l’Estat espanyol”. Així arrenca el text de l’Avantprojecte d’Estatut del País Valencià més conegut com a “Estatut d’Elx” –malgrat que mai va passar de projecte– i que es convertí en el principal intent de donar un marc jurídic a les reivindicacions socials i nacionals valencianes dels sectors que s’oposaven a la dictadura franquista.

Redactat per una comissió formada per Joan Fuster, l’editor i activista Eliseu Climent i el jurista Enric Solà, qui va morir el gener passat, a més dels catalans Max Cahner, Josep Benet i Rafael Ribó. Va ser imprés clandestinament a Barcelona i distribuït posteriorment pels ambients antifranquistes valencians, on ja aixecaria certes reticències.

Redactat per Joan Fuster, l’editor i activista Eliseu Climent i el jurista Enric Solà, a més dels catalans Max Cahner, Josep Benet i Rafael Ribó, va ser imprès clandestinament a Barcelona i distribuït posteriorment pels ambients antifranquistes valencians

La seua lectura permet reconstruir quines eren les aspiracions, fites i marcs de referència del valencianisme i l’esquerra del moment. I, sobretot, d’aquelles que consideraven realistes. Per exemple, al prefaci ja avisa que “malgrat que les línies bàsiques que inspiren l’avantprojecte tenen ben clar el concepte d’unitat nacional dels Països Catalans, el text se cenyeix a l’àmbit geopolític del País Valencià i només proposa la catalanitat com un objectiu a construir entre tots”. A més, l’articulat deixava oberta la porta a una “mancomunitat amb el Principat de Catalunya i les illes Balears per a l’exercici d’una o més de les competències estatutàries”, encara que també la federació “si el Parlament valencià ho aprova i el poble ho ratifica en plebiscit per majoria absoluta”. Així doncs, el reconeixement del subjecte polític valencià no estava contraposat amb un marc més ampli.

El text també és clar en alguns aspectes terminològics que haurien evitat molts problemes i enfrontaments en els anys posteriors. Així, no només defineix el territori com a “País Valencià” –de fet el terme Comunitat Valenciana no estava inventat encara–, sinó que estableix que “la llengua pròpia dels valencians, la llengua catalana, és l’idioma oficial del país”. Una fixació d’entrada similar a la que es faria a les Balears i que hauria escapçat qualsevol intent de secessionisme lingüístic, inclòs el del Tribunal Constitucional, que va sentenciar que l’administració valenciana s’havia de comunicar en castellà amb la catalana i balear a tenor que en uns estatuts s’anomenava “català” a la llengua i a l’altre “valencià”. De fet, aquest punt també està regulat a l’article 5, on s’especifica que “Els organismes de la Generalitat usaran el català en les relacions amb el Principat de Catalunya i les illes Balears”.


Reivindicacions pendents

Aquest avantprojecte d’Estatut va ser redactat abans que la Constitució espanyola i, per tant, sense que els seus autors saberen quina seria l’organització del futur estat democràtic postdictadura. “No hi ha més idees directrius que l’existència de l’Estat espanyol i els drets irrenunciables de les nacionalitats que aquell comprén. No és possible de decidir a priori sobre el dilema entre Estat federal o Estat unitari amb règims autonòmics”, comença el preàmbul del text.

Amb tot, els ponents consideraven “drets irrenunciables de les nacionalitats” algunes de les reivindicacions més actuals –i irresoltes quaranta anys després d’autonomia– per la societat valenciana. L’exemple més clar és el del finançament, ja que en el text es decreta que “la Generalitat (…) liquidarà i recaptarà la totalitat dels tributs” i “una part dels productes impositius serà lliurada a l’Estat espanyol, i la Generalitat, segons una determinació percentual, necessàriament la mateixa per a tots els imposts, que hom fixarà de comú acord” (articles 28 i 29). Però també s’esmenten, a pesar de la concreció del text, la recuperació del dret civil (article 16), la comarcalització (article 7) i el requisit lingüístic per als funcionaris (article 37).

Les reivindicacions nacionals del moment inclouen temes ara inimaginables, com l’extens llistat de competències exclusives de la Generalitat: qualsevol norma relacionada amb els mitjans de comunicació, la regulació bancària, l’ordre públic o les relacions amb l’Església

Però les reivindicacions nacionals del moment anaven més enllà d’aquests punts i inclouen temes ara inimaginables, com l’extens llistat de competències exclusives de la Generalitat (article 15), que van des de qualsevol norma relacionada amb els mitjans de comunicació, la regulació bancària o les relacions amb l’Església. S’arroga les competències exclusives en ordre públic: “Estan a càrrec del País Valencià els serveis d’ordre públic i n’ostenta el comandament suprem el president de la Generalitat” (article 17), a més de suprimir “els càrrecs de governador civil i qualssevol altres que suposen ingerència en els afers interns del País Valencià”. I també estableix un tribunal de cassació amb jurisdicció suprema sobre dret privat, administratiu i penal.

El text també té en compte la situació de les comarques castellanoparlants, on “el català serà cooficial” (article 4) i “els facilitarà al màxim l’accés a la llengua i cultura catalanes” (article 9), però també els reconeix “la personalitat cultural i la igualtat politicoadministrativa” i el dret “d’unir-se a les entitats territorials contigües al País Valencià a les quals són afins culturalment o històricament” (article 9).

Com a detall curiós, els redactors de l’Estatut van preveure un sistema de circumscripcions uninominals a dues voltes, similar al de l’Estat francès, amb un diputat cada 35.000 habitants. Amb aquest model les Corts tindrien 145 diputats actualment, però és impossible saber si canviaria gaire la composició parlamentària.


El llegat

“Pensar que aquest Estatut era aprovable és una quimera –explica el periodista Antoni Rubio, que acaba de publicar Valencianisme líquid– però perdre aquella primera batalla, la dels símbols, ens ha portat on som ara. Cal pensar que si amb una sola generació, la gent s’ha acostumat a un nom artificial i estúpid (açò ho diu el seu creador, no jo) com és Comunitat Valenciana, imaginem que hauria passat amb un nom amb història com País Valencià. Normalitzaria moltes coses, reduiria les pegues a la unitat de la llengua, que s’assumeix implícitament, però costa en la nomenclatura i facilitaria la relació amb altres territoris. Un estatut així hauria generat un marc mental molt diferent a l’actual”.

___________________________________________

Mobilitzacions del 25 d’abril

Enguany, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha convocat a manifestar-se a Castelló, per tal de commemorar el 40 aniversari de l’Aplec de Castelló on Joan Fuster va pronunciar el seu discurs més famós amb la frase “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai”. Un Aplec emmarcat en la batalla per aconseguir un estatut més digne que el que havien pactat la UCD i el PSOE a Madrid. “Amb aquesta cita, volem fer país, descentralitzar les mobilitzacions i també tornar a un escenari molt simbòlic com és la plaça de Bous de Castelló, ja que molta gent de la ciutat encara recorda aquell Aplec”, explica la presidenta d’ACPV, Anna Oliver.

La convocatòria, que inclou una trobada de muixerangues, una manifestació i un macroconcert on es podrà veure en tota la seua plenitud el projecte de Mural musical que l’entitat va editar pel seu 50é aniversari, serà el 7 de maig. La data escollida ha estat per evitar coincidir amb el dilluns festiu de Sant Vicent Ferrer –que enguany és el mateix 25 d’abril– i amb les manifestacions del Primer de maig, el següent cap de setmana.

Per la seua banda, les organitzacions de l’esquerra independentista, a més de sumar-se a la mobilització de Castelló, han convocat diversos actes durant el cap de setmana entre el 23 i el 25, principalment una convocatòria unitària a Alacant, el 23, i un acte polític i una cercavila al centre de València el mateix 25.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU